(hey, type here for great stuff)

access to tools for the beginning of infinity

El futur de l'arquitectura verda

Al llarg de la història, les cases s’erigien per aprofitar sol, aire i aigua. Segle XX: s’assumí que els combustibles barats aportarien llum, calor i aire artificials. I el segle XXI?

Coincidint amb la punxada de la bombolla immobiliària en diversos països de manera simultània i amb l’enduriment del crèdit entre empreses, institucions i ciutadans, l’arquitectura sostenible ha passat de la marginalitat a la posició d’honor a qualsevol projecte que es preï (residències, oficines , Obra civil i pública).

Crisi = oportunitat per a l’arquitectura sostenible?

No existeix una definició inequívoca d’arquitectura sostenible, ni tampoc de construcció sostenible -o verda, o ecològica-.

The Economist, per exemple, fa èmfasi en la dificultat de calcular el grau de sostenibilitat d’una casa o edifici, de manera que l’arribada de diversos sistemes de certificació mediambiental com el nord-americà LEED, el més conegut, ajudaran a aclarir aquest emergent mercat.

A la construcció sostenible, materials i tecnologies arquitectòniques nascuts en centres tecnològics es barregen amb conceptes ancestrals i mètodes industrials.

Així mateix, existeixen productes destinats a augmentar l’eficiència energètica i mediambiental de les cases i edificis ja construïts: instal·lació de panells solars tèrmics (per escalfar aigua sanitària) i fotovoltaics (producció d’electricitat); tecnologies per la millora i l’aïllament de finestres i tancaments; instal·lació d’il·luminació i electrodomèstics de baix consum, entre altres mesures.

El llistat de materials emprats en un projecte de construcció sostenible, per exemple, varia tant com el tipus de construcció o reforma que es porta a terme.

Bambú, bales de palla, fusta procedent de boscos gestionats amb responsabilitat (hi existeixen mètodes de certificació per reconèixer aquesta qualitat), pedra de pedrera, pedra reciclada, metall i altres productes reciclats, reciclables, renovables, no tòxics (llana, maons, blocs i panells elaborats amb paper, terra comprimida, tova, argila, terra cuita, suro, coco, plats de fibra vegetal), i un llarg etcètera.

Per les seves característiques -cost, durabilitat, caràcter aïllant-, fins i tot el ciment pot encaixar en un projecte de construcció sostenible.

Edificar una petita casa prefabricada no requereix els mateixos recursos i tècniques arquitectòniques que l’edificació d’una casa, un edifici residencial, un gratacels, o un gran edifici funcional (hospital, aeroport).

I ja es tracti d’un habitacle de 30 metres quadrats o d’un gegantesc gratacels, la construcció sostenible advoca per emprar no només materials de construcció naturals, funcionals i no tòxics, sinó produïts localment per tal de minimitzar al màxim el cost energètic derivat del seu transport.

No obstant això, des de la petita casa prefabricada fins a la terminal d’un aeroport, hi existeixen mètodes i preceptes fonamentals per assegurar que la construcció compleix amb les principals pràctiques de l’arquitectura sostenible.

La crisi en el sector de la construcció

A països com Espanya, tant les administracions com l’important sector de la construcció advoquen per pal·liar els efectes de la crisi amb la construcció d’habitatges de protecció oficial i projectes d’obra pública. Mentrestant, el parc d’habitatges nous sense vendre podria assolir, només el Espanya, el milió d’unitats.

Entre les mesures contra la crisi econòmica, el Govern espanyol s’ha compromès a augmentar les línies de suport de l’ICO i el Tresor Públic per finançar a petites empreses i habitatges de protecció oficial fins als 35.000 milions d’euros, el 2009 i 2010.

Tant a Espanya com a la resta d’Europa i els Estats Units, la tendència cap a la construcció ecològica augmenta en tot tipus d’edificis i rang de preus.

The Economist explica que el boom d’aquest tipus de construcció rau “en els preus de l’energia, nous estàndards (la Directiva Europea sobre el Rendiment Energètic dels Edificis, el Codi Britànic per Cases Sostenibles o els Estàndards de Construcció Verda de Califòrnia, per nomenar tres recents exemples), i tecnologies millorades “.

La casa sostenible (un exemple: CERES Ecohouse) guanya pes al voltant d’una estratègia general per millorar la nostra vida i adaptar-nos a qualsevol situació (també un període de crisi), i no és només una reacció a l’augment del cost energètic o als mandats internacionals contra el canvi climàtic.

Un edifici sostenible és més saludable, consumeix menys energia, genera menys despeses, com explica l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units. Pot produir aliments, amb la implantació d’hortes urbanes (veure reportatge Tendències: un hort al balcó), ja sigui en terrats o balcons o parets (horts verticals).

Sostenible implica major funcionalitat, major salubritat, més independència energètica, estalvi econòmic, també en l’àmbit de la construcció residencial o fins i tot l’obra civil.

La vida senzilla (de l’anglès “simple living” o “downshifting”, terme al qual hem dedicat un reportatge) és aplicable fins i tot a cada vegada més disciplines.

Encara es discuteix, com expliquen The Economist (Home, green home) i Treehugger què és exactament el que esdevé un edifici en “verd”.

Diferents informes (com aquest citat per Reuters) no tenen cap dubte en afirmar que construir d’una manera sostenible reduirà dramàticament les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, tant en els països rics com en les economies en desenvolupament.

Milions de llars humils d’arreu del món, que representen una aclaparadora majoria, també es fan partíceps d’aquesta tendència (veure Another green revolution), en incorporar tecnologia solar, il·luminació de baix consum, eines més eficients o millor aïllament a les llars, entre altres mesures amb escàs impacte econòmic i gran impacte ambiental.

Construcció verd, construcció natural, disseny sostenible, arquitectura verda

La sostenibilitat en l’arquitectura contemporània començà a ésser aplicada, encara marginalment, en els 70 del segle passat, per arquitectes com Ian McHarg, als Estats Units; i Brenda i Robert Val, al Regne Unit i Nova Zelanda.

Actualment, l’Institut Americà d’Arquitectes reconeix que la meitat de les emissions amb efecte hivernacle realitzades al país provenen dels edificis, una xifra més elevada que la del transport o la indústria.

Els edificis sostenibles pretenen augmentar l’eficiència tot utilitzant els recursos -energia, aigua, materials- i a la vegada que reduint l’impacte sobre la salut humana i l’entorn durant el seu cicle de vida, a través de l’acurat estudi de l’emplaçament, disseny, construcció, operació, manteniment i demolició.

La construcció verda comparteix els seus objectius amb l’anomenada construcció natural, que s’ocupa de l’edificació a petita escala i se centra en l’ús de materials naturals que es poden obtenir localment.

També s’utilitzen els termes disseny sostenible i arquitectura verda per referir-se a una mateixa tendència mundial pel retorn a la construcció d’estructures que miren de nou cap al context en què són situades i a aprofitar el substrat cultural i tècnic acumulat, tal i com explica Rob Hopkins, fundador del moviment Cultures en Transició (Transition Culture) en el seu llibre A Natural Way of Building (Una manera natural de construir).

La construcció verd o ecològica s’engloba al voltant de conceptes que van més enllà del desenvolupament urbà, com ara el desenvolupament sostenible i la sostenibilitat.

Les termes arquitectura solar i arquitectura alternativa també han experimentat un auge en els últims temps.

Recuperant la biomimètica (imitació de la natura)

Desenes de mètodes d’edificació tradicionals procedents d’arreu del món inspiren diversos exemples actuals de construcció sostenible, amb la mateixa naturalitat que Antoni Gaudí va prendre de la natura tant principis estructurals com elements ornamentals.

La permacultura, per exemple, pretén dissenyar hàbitats humans saludables i respectuosos amb l’entorn mitjançant el seguiment dels patrons de la natura.

En un reconeixement de les virtuts de l’edificació tradicional de cultures com la Mediterrània, la construcció sostenible no pretén només aplicar avenços tecnològics, sinó recuperar sistemes ancestrals d’aïllament, orientació dels espais o el seu emplaçament, així com emprar materials locals amb un contrastat rendiment (des de la pedra al tova, passant per l’argila, la terra o les fibres naturals, tant d’origen animal com vegetal).

Durant els seus viatges per Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, Bill Mollison, coautor de Permaculture One, llibre que serví de fundació de la permacultura, va trobar pràctiques ancestrals que havien contribuït a la sostenibilitat de les antigues cultures agrícoles i de caçadors-recol·lectors, que va contribuir a popularitzar.

Mollison feu el viatge per desenvolupar la seva idea de la producció agropecuària, encara que aviat va veure que la seva idea es podia aplicar a diferents aspectes interrelacionats de la vida humana, com la construcció, l’educació, l’economia i l’organització social.

La permacultura recupera per al món contemporani conceptes tan antics com els aplicats a les cases tradicionals d’Andalusia, Menorca o les illes gregues, que són emblanquinades per tal d’evitar al màxim la radiació solar, o la tradicional orientació cap al sud de les teulades que es porta a terme en l’hemisferi Nord, per aprofitar la inclinació solar a l’hivern i evitar la perpendicularitat dels raigs a l’estiu, quan es vol evitar el sol.

Altres disciplines i escoles exploren l’arquitectura ecològica i comparteixen les característiques troncals de la permacultura. És el cas del concepte “del bressol al bressol” (cradle to cradle) Michael Braungart i William McDonough, una aproximació al disseny biomimètic (que imiti la natura) de qualsevol tipus de producte, des d’una sabata a una casa, passant per un automòbil o un llibre.

Per a McDonough i Braungart, qualsevol producte (també una casa) hauria d’assolir la sofisticació en el disseny d’un arbre: el fruit del cirerer que no és recollit per un pagès o no és menjat pels ocells i altres animals, torna a terra i es converteix en nutrient per al mateix arbre.

Aquest nutrient (d’aquí la màxima “despesa equival a menjar” del concepte cradle to cradle) en el sòl repercuteix sobre altres animals i sobre la salut del propi arbre, que creix esvelt i desplega una ombra més imponent, que servirà d’aixopluc al pagès, a plantes i altres animals.

Els productes que parteixen de la idea “del bressol al bressol” i els basats en la permacultura (paraula conformada a partir de “permanent” i “cultura” i disciplina amb una filosofia molt similar a cradle to cradle), han estat presos per estudis d’arquitectura i constructors de tot el món.

Tant el concepte cradle to cradle (C2C) com la permacultura modelen la indústria humana a partir de processos naturals en els quals els materials són vistos com nutrients que circulen a través de metabolismes sans i segurs.

Per ambdós autors, “la propera Revolució Industrial és l’emergent transformació de la indústria humana des d’un sistema que treu, fa i gasta a un que celebra l’abundància natural, econòmica i cultural”.

Existeix un altre concepte en auge relacionat amb l’arquitectura sostenible: l’arquitectura bioclimàtica compta amb preceptes molt similars a la permacultura i fins i tot a C2C. Consisteix en el disseny d’edificacions tenint en compte les condicions climàtiques i aprofitant els recursos naturals disponibles (el sol, la vegetació, la pluja i els vents actuen com nutrients).

Un habitatge bioclimàtic aconsegueix estalviar substancialment l’energia emprada i fins i tot prescindir d’ella totalment. Els habitatges definits com bioclimàtics aprofiten conceptes ja aplicats a les viles romanes:

  • Orientació: orientar les superfícies envidrades cap al sud (Hemisferi Nord) o cap al nord (Hemisferi Sud), es capta més radiació solar a l’hivern i menys a l’estiu. A les zones més càlides, és convenient col·locar les finestres en el sentit oposat (d’esquenes a l’Equador). D’aquesta manera, la cara de vidre només estarà irradiada pel sol a primera hora del matí i a última hora de la tarda (reducció del flux calorífic). Malgrat la senzillesa d’aquesta idea, en les darreres dècades havia perdut presència.
  • Efecte hivernacle: protegir les finestres amb persianes allargades i en sentit vertical, a la cara interior del mur, que evita l’entrada de radiació solar a l’estiu i la generació de l’efecte hivernacle, tan comú en els pisos i cases construïts en les últimes dècades, per fortuna dels fabricants d’aparells d’aire condicionat.
  • Aïllament tèrmic: ¿alguna vegada t’has preguntat per què la casa dels teus avantpassats té -o tenia, si tristament ha estat enderrocada per construir-hi quelcom que tindrà probablement pitjor qualitat- els murs més gruixuts? Els murs gruixuts retarden les variacions de temperatura, a causa de la seva inèrcia tèrmica. Les parets amples eviten perdre calor a l’hivern i l’entrada de calor a l’estiu.
  • Ventilació creuada: la diferència de temperatura i pressió entre dues estàncies amb orientacions oposades.

A més de la permacultura, el disseny “del bressol al bressol” i l’arquitectura bioclimàtica, el Moviment Slow Food també ha irromput en el disseny industrial i fins i tot l’arquitectura sostenible, amb el concepte Slow Design.

L’Slow Design, disseny lent, al qual hem dedicat ja un reportatge (veure El tempo de l’Slow Design), també es pot aplicar a l’arquitectura ecològica, en referir-se a:

  • Processos de disseny amb major temps per investigar, contemplar, assajar l’impacte del producte sobre la vida real i ajustar a la tasca per la qual ha estat creat.
  • Disseny per a la fabricació de productes a partir de materials locals o regionals, o disseny que es recolza en indústries, tallers i artesans locals.
  • Estudi del concepte dels cicles naturals i la seva posterior incorporació als processos de disseny i facturació d’un producte.
  • Disseny que se centra en cicles llargs i estables, tals com el comportament humà i la sostenibilitat.

A la recerca d’estàndards “verds”

Citant Elsa Wenzel, de CNet, “durant la major art de la història humana, les cases eren construïdes per aprofitar al màxim el sol, l’aire i l’aigua. Durant la major part de l’últim segle, no obstant, els constructors van assumir que combustibles fòssils barats podrien proveir llum artificial, calor i aire “.

Diversos programes incentiven a tot el món la construcció sostenible, en un moment de recessió econòmica global, que s’ha fet notar especialment en la construcció.

A Europa, hi existeix el programa voluntari sobre construcció verda GreenBuilding Program (GBP), impulsat el 2004 per la Comissió Europea, centrat en oferir ajuda tècnica i incentius econòmics als propietaris d’edificis no residencials que vulguin augmentar la sostenibilitat de les seves instal·lacions (edificis de oficines, edificis públics, naus industrials), integrant fonts d’energia renovable.

A Espanya, els edificis residencials i no residencials de nova creació o que es reformes han de seguir els preceptes del Codi Tècnic de l’Edificació, normativa que incideix sobre la seguretat i salubritat dels edificis, així com sobre la instal·lació de panells tèrmics per a escalfar l’aigua sanitària, entre altres mesures.

A la resta del món, hi existeixen iniciatives com l’Aliança per a la Construcció Sostenible (Sustainable Building Alliance, o SB Alliance), que es pretén convertir, segons la pròpia organització, en “instrument per defensar les especificitats locals a la vegada que reconèixer la necessitat de convergir en espectadors socioeconòmics i mediambientals “.

Certificacions per edificis sostenibles

La irrupció de sistemes de certificació sobre sostenibilitat en la construcció aporta credibilitat i prestigi a les empreses i persones qui edifiquen o reformen oficines i habitatges tenint en compte les millors pràctiques aplicades per a cada cas.

Hi ha diferents graus d’exigència en la certificació de construccions ecològiques. El més exigent -i difícil d’obtenir- és l’estàndard alemany Passivhaus, aplicat a edificis que redueixen els seus requeriments energètics tan dramàticament -en un 90%, si es compara amb la construcció tradicional-, que no requereixen climatització artificial.

El 2007, el Green Building Council dels Estats Units va llançar el sistema de certificació més emprat i reconegut fins al moment, conegut com LEED (Directives en Energia i Disseny Ambiental, l’anglès Leadership in Energy and Environmental Design).

LEED inclou, com a criteris d’avaluació: l’eficàcia energètica, l’eficàcia del consum d’aigua, l’eficàcia de la calefacció, la utilització de materials obtinguts localment i la reutilització dels seus excedents.

Les directives LEED, a les que pot aspirar qualsevol projecte de construcció nord-americà, van ser creades per aconseguir, segons l’organisme responsable:

  • Definir “construcció verda” establint un estàndard de mesurament acceptat per la majoria.
  • Promoure pràctiques de disseny integrades en el context de tot l’edifici i el seu entorn.
  • Reconèixer el lideratge mediambiental a la indústria de la construcció.
  • Estimular la competició verda.
  • Conscienciar als consumidors sobre els beneficis de la sostenibilitat.
  • Transformar el mercat de la construcció.

Hi ha diferents nivells de certificació LEED, en funció del nombre de prerequisits que compleixi la construcció, així com la puntuació acumulada en 6 categories: llocs sostenibles; eficiència en el consum d’aigua, energia i atmosfera; materials i recursos; qualitat ambiental interior; innovació i procés de disseny.

A partir de la puntuació obtinguda, els projectes opten a:

  • Certified (26-32 punts).
  • Silver (33-38 punts).
  • Gold (39-51 punts).
  • Platinum (52-69 punts).

Malgrat els avenços en els darrers anys, no existeix una certificació estàndard que avaluï el caràcter ecològic i mediambiental dels edificis. LEED ha estat dissenyat per al seu ús en Estats Units. Hi ha, però, sistemes equivalents a LEED en altres països:

Exemples recents de construcció residencial sostenible (cobertura de faircompanies)

  • Projecte residencial a Califòrnia basat en la permacultura. Reportatge i 6 vídeos (1, 2, 3, 4, 5 i 6) de faircompanies a Mark Feichtmeir, de Kenwood permacultura, impulsor del projecte i propietari de la casa.
  • R4House (Espanya). Casa modular prefabricada de l’arquitecte espanyol Luis de Garrido. Veure vídeos de faircompanies sobre aquest projecte (aquí i aquí).
  • Petita consultoria i immobiliària de San Francisco especialitzada en la construcció i reforma de cases d’acord amb els preceptes de la sostenibilitat (veure vídeo de faircompanies amb Chris Bartle).
  • Casa Sostenible (Sustainable House) a Sydney, Austràlia. Entrevista de faircompanies a Michael Mobbs, el seu impulsor i propietari (veure vídeo).

Dissenys per al futur

Diverses publicacions electròniques especialitzades recullen algunes de les tendències en arquitectura sostenible més aplaudides dels últims anys:

  • Arquitectura verda: 12 dissenys per al futur.
  • Com viurem el 2015? El futur és ara per les ciutats sostenibles: article -massa?- Optimista amb la ràpida implantació de l’arquitectura sostenible en menys d’una dècada.
  • 15 innovacions de la construcció sostenible en ús en els nostres dies.
  • 7 consells per transformar un projecte arquitectònic en sostenible.

Eines

Hi existeixen nombrosos avenços tècnics, alguns d’ells gratuïts, que ajuden a professionals i aficionats a idear els seus propis projectes d’edificació sostenible. Entre ells:

  • Google SketchUp (disponible per a Windows i Mac OS X, encara que no Linux; descàrrega gratuïta).
  • Extensions addicionals per SketchUp: VE-Ware, d’Integrated Environmental Systems-IES; Demeter, de Greenspace.
  • Projectes a Google SketchUp creats per professionals que treballen en l’arquitectura sostenible: visitar secció Go Green.
  • Google Earth (descàrrega gratuïta per a Windows, Mac OS X i Linux): els usuaris de SketchUp poden integrar les seves creacions tridimensionals en el seu emplaçament real, a través de Google Earth.
  • Studio Wikitecture: fa possible que diverses persones col·laborin en un mateix projecte a través d’una interfície wiki.