Celebritats, dissenyadors aficionats, amants de la moda i eco-activistes esdevenen els nous “redissenyadors”: reciclen els seus armaris per anar a la moda sense haver de comprar res de nou.
La moda “redissenyada” s’ha estès des dels salons d’alta costura parisencs fins a comunitats d’aficionats de les manualitats (seguidors de la cultura DIY, de l’anglès “Do It Yourself”, o fes-ho tu mateix), que aprofiten els avantatges d’Internet per a compartir creacions i intercanviar coneixements.
En la tendència conviuen abrics creats a partir de guants vells amb un preu de 15.000 dòlars (uns 10.000 euros) fins a un corrent de consumidores austeres que insisteixen que no és necessari comprar res de nou durant mig any, un cop feta l’última compra.
És un pas més enllà de la compra “vintage” o de segona mà; la moda a partir del redisseny consisteix a convertir la roba vella -ja estigui desgastada, passada de moda o simplement ignorada en el fons de l’armari- en peces noves.
Tenint en compte que descartem la major part de la nostra roba abans que hagi arribat si més no a esquinçar-se, perdre el color o certes propietats del teixit -per exemple, els britànics i nord-americans es desfan de 68 lliures (30 quilograms) de roba per persona i any-, els teixits més respectuosos amb el medi ambient són els ja existents que es puguin tornar a aprofitar: és a dir, la majoria.
Millor que la roba orgànica
Quan el dissenyador nord-americà Nick Graham (el creador dels Joe Boxer, línia de roba interior masculina que esdevingué nom genèric, “boxer”) va començar a reflexionar sobre la conveniència de crear una col·lecció sostenible, i rebutjà l’ús de teixits ecològics convencionals en favor de l’ús de roba usada com matèria primera.
“Vaig pensar primer a llançar una línia amb teixit orgànic, però vaig arribí a la conclusió que era, en definitiva, una manera de fabricar més coses. És la manera nord-americana de dir que volem més creixement però, què ocorreria si creéssim una economia a partir de tot el que ja hem fet servir en alguna ocasió?”
Graham es va unir a l’associació caritativa Goodwill Industries, que recull i reparteix roba usada entre les capes més desfavorides a la Badia de San Francisco, Califòrnia, per a crear la nova línia de roba William Good.
Tota la roba a la venda, tant en la botiga oberta a San Francisco, així com per Internet, ha estat redissenyada amb l’ajut de dissenyadors de moda de la zona, a partir de les peces usades que l’associació Goodwill no aconsegueix vendre en les seves botigues.
El 100% dels materials emprats en la línia de roba procedeix de roba usada, llevat de l’etiqueta, on es llegeix “Remade in the USA” (refet als Estats Units).
Així mateix, una idea similar fou engegada el 2000 en el Regne Unit, quan l’organització TRAID (Reciclatge Tèxtil per a l’Ajuda i el Desenvolupament Internacional) va començar a treballar a partir d’una mercaderia que no havia pogut vendre en les seves botigues de caritat.
En l’actualitat, la firma creada, TRAIDremade -que compta entre els seus clients amb celebritats com la dissenyadora Stella McCartney- no es dedica únicament a reduir el malbaratament, sinó a crear peces de moda úniques a partir de roba rebutjada.
La dissenyadora principal de la marca, Tracey Cliffe, explica la importància de crear peces úniques a partir d’una interpretació dels estils més actuals. “Cada peça de roba ha de resultar especial, una peça sense igual i seriada, i així algú voldrà comprar-la.
Comptem amb cinc dissenyadors que redissenyen samarretes i usen roba de llit antiquat per a crear vestits i faldilles, que després venen entre 20 i 55 lliures (entre 25 i 64 euros), en funció de la dedicació necessària”. TRAIDremade dissenya i ven en botigues de Londres i Brighton, i a través d’Internet, en getethical.com.
Convertir un grapat de vells guants en un abric d’alta costura
Redissenyar roba usada pot sonar a alguns com quelcom antitètic a la moda, però el cas és que fins i tot l’alta costura -els qui la nomenen sempre escriuen el seu nom en francès, “haute couture”-, amb dissenyadors com Martin Margiela, que va treballar per a Jean-Paul Gaultier i acabà obrint la seva pròpia botiga de roba a París, té una línia de “peces remodelades a mà.”
Les seves passades col·leccions han inclòs:
- Un vestit confeccionat a partir de velles bufandes de seda, pintat a mà, que requerí 75 hores de treball.
- Una jaqueta de cuir feta amb vells balons de futbol -“Els balons són tallats, allisats i pegats sobre pell d’una manera similar a la seva disposició al costat de la càmera d’aire de cautxú de l’interior del baló-.”
- Una gavardina creada usant quatre vells paraigües -“Els detalls originals, com l’armadura de metall del paraigua, són mantinguts en l’article acabat, mentre les corretges de velcro s’han convertit en la subjecció per al canell.”
- Una jaqueta feta de bandes elàstiques: “Diverses amplàries i qualitats d’elàstics són trenades directament sobre el maniquí per a confeccionar la jaqueta.”
- Una jaqueta a partir d’una borsa de drap: “El seu revestiment s’ha usat per a crear les mànigues de la jaqueta. Els vorades, traus, rivets, cremalleres i altres acabats es mantenen en el nou producte. El que era la banda de la bossa és ara el cinturó de la jaqueta.”
- Llaços que han acabat sent un vestit.
El preu dels redissenys de Margiela es mou en el rang dels milers de dòlars -un abric confeccionat a base de vells guants en la seva col·lecció de 2006 s’acabà venent per 15.124 dòlars-, però aquest nou corrent de disseny que pren allò vell per a crear peces actuals ha estat adoptada en tots els rangs de qualitat i preu.
Alta costura rondaire per a clients com Gwen Stefani
Les dissenyadores Annika Sanders i Kerry Seager s’endinsaren en el corrent del redisseny després de viatjar intensament i observar la “prevalença del reciclatge a ciutats com San Francisco i Tòquio i l’enginy que sorgeix de la falta de recursos en indrets com Vietnam i Tailàndia.”
Quan començaren a refer roba per a si mateixes i a dur-la quan sortien de marxa per Londres a principis dels noranta, el concepte va resultar tan popular que el 1997 van llançar una línia de roba creada a partir de peces velles.
En l’actualitat, la seva línia Junky Styling ha estat qualificada de “high fashion street couture” (“alta costura rondaire”) per Vogue i és usada per celebritats com Gwen Stefani o, segons les rumors -els dissenyadors acostumen a ésser discrets sobre els seus clients-, Kate Moss, Sadie Frost i Sienna Miller en són també, de clients.
Part de la línia Junky és prêt-à-porter, o articles únics, que són “reciclats a partir de la roba de segona mà de millor qualitat, que és deconstruïda, tallada i transformada completament en un nou producte que no ofereix pistes sobre l’antiga identitat dels materials.”
Els clients que així ho desitgin també poden sol·licitar un “tractament quirúrgic” per a rescatar del fons del seu armari rober les peces antiquades o esquinçades que, sobreviure-hi, no són usades.
Sanders i Seager se citen amb els clients interessats en un consulta personal, per a esbrinar amb detall què volen obtenir del seu abillament; les dissenyadores cobren des de 30 lliures -38 dòlars- per recuperar un parell de texans fins a 200 lliures -256 euros- per reestructurar un conjunt de pantalons i jaqueta.
Sanders explicava en què consisteix aquest procés al Daily Mail, en 2006: “Prenem totes les seves mesures i els oferim idees basades en allò que creiem que es pot fer, sovint afegint-hi retalls de la nostra pròpia col·lecció.
Seguim un procés que garanteix que tota la roba és creada a mida, que ens permet treballar amb peces com una vella samarreta i un parell de texans, encara que també amb un conjunt de tres peces o un vestit de nit.”
Un vestit de núvia a partir de velles camises masculines
Les dissenyadores de la línia Junky no són els únics professionals redissenyant roba a partir de velles peces. Alice Fogel és altra dissenyadora en aquest camp, reconeguda per feines com el seu propi vestit de noces, que va confeccionar a partir de 22 camises de cotó masculines (les quals comprà a pes, a 1,5 lliures la lliura, o 4 euros el quilogram).
Fogel anima els clients del seu signa Lyric Couture a què portin les seves peces favorites que es trobin “tacades, passades de moda o en mal estat, gairebé malforjades” i així usar-les de base per a una nova peça de roba. La dissenyadora enumera com mètodes d’actuació possibles per a recuperar peces “estimades que s’esllangueixen”:
- Escurçar o reduir.
- Allargar o ampliar amb l’ús de retalls.
- Modificar mànigues i escot.
- Canvi de botons.
- Superposició o reemplaçament d’àrees tacades o especialment danyades.
- Emblanquir, descolorir, tenyir, imprimir o pintar.
- Reajustar i remodelar amb cosits, costures, afegits, pegats, etcètera.
- Ornamentar o decorar amb noves (velles?) teles, puntes, fils, etcètera.
- Modificar l’estil o el tipus de peça, com transformar un jersei en una jaqueta.
- Combinar diverses peces distintes en una sola peça.
Les peces de Lyric Couture, com ocorre amb altres exemples de roba redissenyada, són totalment creades a partir de materials que ja hi existeixen, de manera que, com Fogel escriu en el seu lloc web, estan “fetes sense fer servir plaguicides (com passa amb el cotó i altres fibres “naturals”), petroli (com els teixits sintètics), o treballadors explotats (com la majoria de la roba “raonablement barata”).”
Com Fogel, l’equip de Junky Styling garanteix que la seva roba és de comerç just, orgànica i produïda èticament. També asseguren representar tot allò que la moda ràpida (l’anomenada “fast fashion”) no pot ser:
- Junky no s’ajusta a les tendències de la moda perquè vol promoure dissenys originals i atemporals i oferir als seus clients un servei de reparació de la roba adquirida (el que en alguns casos ha ajudat a què moltes peces durin més de cinc anys d’ús intensiu).
- L’individu és el centre d’atenció; des de Junky asseguren que no hi ha dues peces de roba iguals en la seva col·lecció: les peces poden ser tallades amb el mateix patró, però els teixits usats de matèria primera sempre seran diferents.
- Junky assegura que mira d’inspirar tots els seus clients a què observin tota la seva roba descartada i residus amb una nova mirada i un ànim capaç de veure recursos on, per a uns altres, només hi ha escombraries.
El reciclatge del fons de l’armari pot variar des de la poc proactiva acció de desfer-se de tot el que hom no fa servir fins a pagar per a recuperar peces de roba gastades, danyades o antiquades en lloc de llençar-les.
Tal com Helen Kirwan-Taylor explicava en l’Evening Standard el gener de 2008, un creixent nombre de “new thrifters” (una nova generació de ciutadans amb inquietuds artístiques, capaços de crear nous productes usant vells materials) opten per conservar la seva roba més temps, amb l’assessorament de professionals.
“Les meves amigues solien compartir consells de compra: ara s’ajuden i intercanvien targetes de visita de costureres, sabaters, especialistes en caixmir, tints i altres serveis de cura de la roba.”
Amb personatges públics seguint aquesta tendència -entre d’altres, Helena Bonham Carter, Sienna Miller i Kate Moss-, els nous aficionats a la roba vella se centren sovint en la compra de peces de roba de gamma alta que puguin dur durant anys.
Sam Robinson, amo de la boutique Cross, en el londinenc barri de Notting Hill, explicava a Kirwan-Taylor del Daily Mail que, en un moment que la majoria de la roba dura al voltant de sis mesos, ell havia dut el seu abric Chloe de caixmir durant els darrers cinc anys. “Cada any li dono un nou revestiment. En el meu cas, el sentit essencial del luxe consisteix a tenir quelcom que meresqui ésser conservat.”
Un armari de cicle tancat
No tothom es pot permetre un abric Chloe, però la conservació de la roba -a partir de la seva cura, redisseny, etcètera- no és necessàriament cara, especialment si és la pròpia persona interessada qui porta a terme la majoria d’accions que garanteixin la seva màxima durabilitat.
En els últims temps, els amants de la moda interessats en aquesta nova tendència han trobat en Internet un aliat, en utilitzar-la per a l’intercanvi i difusió d’idees.
El juliol de 2006, la bloguera Alex Martin -després de l’èxit del seu experiment Little Brown Dress (dugué el vestit amb aquest nom durant 365 dies)- es va embarcar en el projecto Recycled International Wardrobe (armari reciclat internacional), buscant “desintoxicar-se de la moda”, a causa de la qual cosa va dur roba acumulada en el seu armari fins a aquell moment -“reciclada, remesclada, refabricada”- durant un any sencer.
“Vaig dur només coses que vaig fer jo mateixa (roba, joieria, sabates, roba interior, bosses i altres), usant com matèria primera la roba i els complements que ja posseïa: un cercle totalment tancat, amb roba i complements reciclats en un 100% del meu propi armari”, explica en el seu bloc.
Hi apareixen fotos d’ella mateixa en vestit de bany, confeccionat a partir d’una llarga samarreta, però el seu bloc consisteix més a mostrar la idea i menys a oferir consells pràctics de patronatge i confecció.
Una promesa no comercial
Inspirada per l’experiment de Martin consistent a dur posat un petit vestit marró durant 365 dies, encara que sense la voluntat d’arribar al mateix extrem, l’australiana Nichola Prested es va conjurar a través d’Internet per a no comprar ni una sola peça de roba durant un any.
“Estava buscant maneres d’estalviar diners i comportar-me d’una manera més ecològica… Ni estava preparada per a dur el mateix vestit diàriament, ni em podia permetre financerament la compra de roba orgànica i respectuosa amb el medi ambient.”
“També vaig cosir molt per a millorar les meves habilitats costureres i, gràcies a això, se’m va ocórrer no comprar res de nou durant un any. Per a afrontar la nova realitat, em vaig dedicar a redissenyar roba que ja estava en l’armari o peces de segona mà, o a confeccionar la roba des de zero, usant materials nous i reciclats. Vaig publicar les distintes idees al meu bloc nikkishell, mentre em preguntava si hi havia algú prou boig per a unir-se a la meva iniciativa; i m’ha sorprès la resposta rebuda.”
Gràcies a l’interès dels qui volen confeccionar o redissenyar la seva pròpia roba (la legió d’afeccionats al “Do It Yourself”), Nichola formalitzaró l’èxit de la seva iniciativa amb el llançament del grup on-line Wardrobe Refashion. Qualsevol persona pot unir-se al grup, sempre que estigui disposada a signar aquest compromís:
Jo [xxxxx] prometo abstenir-me de la compra de “nous” articles de roba manufacturats, pel període de 2/4/6 mesos. Em comprometo a confeccionar de nou, renovar i reciclar peces anteriorment volgudes tot manipulant fils i teixits amb les meves pròpies mans durant la durada del meu contracte. Prometo que compartiré l’afecte posat en el meu treball i publicaré una foto de la meva peça redissenyada, renovada, reciclada, elaborada o creada en el bloc Wardrobe Refashion, de manera que uns altres puguin compartir l’alegria que aporta aquesta activitat artesana! Signat [xxxxx].
El desig impulsa la creativitat. Els seguidors de conservar i redissenyar la roba ja existent en els seus armaris mostren com fer vestits a partir d’estovalles i coixins, i originals faldilles sorgides de samarretes, cortines, suèters o pantalons de xandall.
- Vestit a partir d’unes estovalles.
- Vestit a partir d’un coixí.
- Faldilla a partir d’una samarreta.
- Faldilla a partir de suèters.
- Faldilla a partir de pantalons de xandall.
El bloc també es nodreix d’històries de redisseny radical a partir de peces procedents de temps passats o ja superats. El març de 2008, la jove mare de família de Filadèlfia Ana Wulick publicà els resultats del redisseny d’una samarreta procedent de temps personals més audaços i desenfadats.
“Aquest suèter solia ser la típica per a marcar escot i mostrar el melic; massa reveladora pel meu gust actual. Però el teixit és d’una suavitat excepcional i m’agrada el seu color lavanda, de manera que no podia desfer-me d’ell així com així. En lloc de llençar-lo, vaig usar el teixit extra dels punys per a allargar la longitud de la cintura del jersei.”
No hi ha una sola peça de roba que sigui passada per alt. La redissenyadora de roba d’armari Aynex Comprat transformà una samarreta “massa ajustada” en roba interior i publicà les “relativament senzilles” instruccions de l’operació perquè fossin copiades per qualsevol visitant del bloc.
“Vaig prendre un parell de peces de roba interior que m’agrada com queden. A continuació, vaig crear un patró en paper tissú, vaig tallar la samarreta seguint la plantilla, la vaig cosir, vaig afegir cinta elàstica en la cintura i els forats per a les cames i, finalment, vaig afegir una flor per a fer el disseny més atractiu. És molt còmoda. En la cintura vaig emprar una cinta elàstica amb el doble de grossor que en les cames.”
El bloc apareix en ocasions com molts altres llocs de manualitats i aficions artesanes, encara que en la majoria de les entrades de text, hi subjeu un missatge. Com Nichola explicava a faircompanies per correu electrònic, es tracta d’una manera d’animar altres persones a abstenir-se de les regles marcades per la moda corporativa, i les seves desigualtats gairebé sistemàtiques.
“La meta és aconseguir que el major nombre de persones possible deixi de comprar roba manufacturada, que en la majoria dels casos és confeccionada en tallers clandestins o en situació precària, i assolir que reciclin i creïn els seus propis abillaments, tot estalviant diners (esperem) i aprenent noves habilitats al llarg del camí.”
Ja realitzin les seves pròpies creacions o deixin a altres prendre les decisions expertes en el seu lloc, els redissenyadors semblen estar d’acord que la seva manera d’afrontar la moda genera un armari rober amb un impacte mediambiental molt més baix que el vestuari mig.
Kate Goldwater, dissenyadora i propietària de la firma AuH20, amb seu a Manhattan, explicava a faircompanies que la seva roba té la petjada de carboni més reduïda possible.
“No faig servir cotó nou, ja sigui orgànic o no, ni produeixo cap material, ni comercialitzo cap teixit (procedent de soia, cànem, bambú o el que sigui), de manera que no es generen emissions; i visc a Nova York, de manera que camino o agafo el metro per a obtenir els materials que empro, i tant dissenyo com confecciono tot jo mateixa, amb les màquines de cosir que tinc sobre la taula. Posteriorment, venc les peces en la meva botiga.”
Recursos per a renovar el vestuari usant la mateixa roba
Dissenyadors de roba vella:
- Junky Styling.
- Remnant Clothing.
- Gary Harvey.
- Again NYC.
- Lyric Couture.
- AuH2O Designs.
- Junglegurl.
- Maison Martin Margiela.
- PreLoved.
- Sans Soucie (vídeo en faircompanies -en anglès-).
- Mod to Modern (vídeo en faircompanies -en anglès-).
Redissenyadors i modificadors de peces
Llibres sobre com redissenyar les peces del nostre armari (tendències DIY -Do It Yourself; llibres en anglès):
- Rip It!: How to Deconstruct and Reconstruct the Clothes of Your Dreams.
- Subversive Seamster: Transform Thrift Store Threads into Street Couture.
- Customizing Cool Clothes: From Dull to Divine in 30 Projects.
- Altered Clothing: Hip Fixes and Transformations with a Needle and Thread (Domestic Arts for Crafty Girls).
- Fashion DIY: 30 Ways to Craft Your Own Style.
- AlterNation: Transform. Embellish. Customize.
- Second-Time Cool: The Art of Chopping Up a Sweater.
- Generation T: 108 Ways to Transform a T-Shirt.
- Save This Shirt: Cut It. Stitch It. Wear It Now!
- T-Shirt Makeovers: 20 Transformations for Fabulous Fashions.
- 99 Ways to Cut, Sew, Trim, and Tie Your T-Shirt into Something Special.
- 99 Ways to Cut, Sew, Tie & Rock Your Scarf.
- 99 Ways to Cut, Sew & Deck Out Your Denim.
- InJEANious: 52 Ways to DIY Denim.
Comunitats d’Internet de redisseny, costura i confecció:
- Redisseny de roba.
- Confecció retro.
- Confecció sostenible.
- Confecció “hip”.
- Patrons contemporanis (aquí i aquí).
- Podcast sobre confecció alternativa.
- Redisseny de samarretes.
Alteracions i modificacions a mida (“clothiers” personals):
- Association of Sewing and Design Professionals.
- Find A Dressmaker.
- Designer Alterations.
- Total Wardrobe Care.
- KG Shoes.
- The British Invisible Mending Service.
- Couture Solutions.
- Sign of the Times.
Intercanvi de peces de roba: