Més enllà  dels Objectius del Mil·lenni, impulsats per tecnòcrates aliens al continent per tal de pal·liar penúries endèmiques, Àfrica vol construir infraestructures i crear, per primer cop, una classe mitjana.

Àfrica és un gran continent, per als qui ho hagin oblidat: el 6% de la superfície total de la Terra i el 20,4% de la terra ferma. El bressol de l’home modern, el continent concentra el 16% de la població mundial, distribuïda en 56 països. Roman com la regió menys desenvolupada, la més afectada per malalties, pobresa i malnutrició.

Vista des de l’espai, Àfrica roman tan fosca com Sibèria, malgrat albergar prop de 1.000 milions de persones, una sisena part de la població mundial. Vista des de l’espai, la seva silueta gairebé ni apareix retallada per la contaminació lumínica de les seves costes, que contrasta amb la totalment il·luminada Europa Occidental.

El Continent Fosc genera només al voltant del 4% de l’electricitat global, tres quartes parts de la qual és utilitzada per Sud-àfrica, Egipte i els països del Magrib.

Però l’intent de electrificat Àfrica, a través de diversos plans d’infraestructures al llarg de 1970 i 1980, no és l’únic projecte fracassat a causa del pillatge dels governs (o la mancança d’aquests) en els diferents països.

Els africans volen desenvolupar el seu propi futur

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni foren establerts el 2000 pels 191 països que formen part de l’ONU, per aconseguir uns barems de desenvolupament mínims arreu del món amb el 2015 com a data límit. Dels 1.200 milions de persones qui subsisteixen amb un dòlar diari, o els 854 milions que passen fam, o els 11 milions de nens que moren anualment a causa de malalties tractables, un percentatge desproporcionat correspon a l’Àfrica subsahariana.

Com sempre ha passat, les receptes davant la situació actual provenen de fora del continent, i personalitats com el nord-americà Jeffrey Sachs (director de l’Earth Institute a la Universitat de Columbia i autor de La fi de la pobresa. Com aconseguir-ho en el nostre temps), són els autors de les solucions plantejades per la comunitat internacional per millorar les condicions de vida dels africans.

Malgrat que perviu la controvèrsia científica sobre l’aparent relació de causalitat entre la bona salut de la població i el nivell de riquesa que pugui assolir una societat, pocs estudiosos de la matèria posen en dubte que l’escolarització o el treball són més efectius quan la salut de nens i pares deixa de ser un problema.

Els treballs per superar la malnutrició o la lluita contra la sida, la malària, la tuberculosi i les malalties curables que cada any maten a milions de nens són crucials. Però l’Àfrica subsahariana també vol desenvolupar la seva economia.

El missatge és clar: la filantropia i la caritat internacionals continuaran sent benvingudes, però els africans volen decidir el seu propi futur. Per aconseguir-ho, això sí, necessitaran unes classes dirigents que evitin els errades del post-colonialisme. No serà fàcil.

És l’economia, estúpid

“It’s the economy, stupid“. La frase llançada per Bill Clinton contra George Bush pare durant la campanya presidencial de 1992, que el portà a la Casa Blanca contra pronòstic, podria posar ara en boca d’un creixent nombre d’empresaris africans.

Diversos països han incrementat els seus intercanvis diplomàtics i comercials amb els països emergents, especialment la Xina i Índia, explica The Economist. És un missatge llançat a l’anomenat Occident: Xina no arriba a les capitals africanes només a oferir ajuda alimentària o solucions d’emergència davant catàstrofes humanitàries. El gegant asiàtic necessita assegurar el subministrament de matèries primeres a llarg termini, i a canvi ofereix capacitat d’execució per desenvolupar infraestructures.

Un incentiu per tal que Europa Occidental, Estats Units i països emergents com Brasil o la pròpia Sud-àfrica intentin competir contra la Xina i l’Índia a la zona.

Redescobrir Àfrica

La mida d’Àfrica sol passar desapercebuda als ulls del món. Històricament, els mapamundi, eurocèntrics, han dibuixat un continent europeu amb una mida superior a la real, mentre Àfrica apareixia empetitida.

Una imatge presa d’una edició de l’Atles publicat per The Times, titulat “Àfrica en perspectiva”, mostra la mida del continent en relació amb altres països i zones del món.

Resulta que l’Àfrica (30,3 milions de quilòmetres quadrats) és major que la combinació de la Xina (9,6 milions de quilòmetres quadrats), Estats Units (9,4 milions), Europa Occidental (4,9 milions), Índia (3,2 milions) i Argentina (2,8 milions), els països escandinaus i les illes britàniques.

Un tros de terra increïblement ric, divers i amb futur com per romandre permanentment fora del focus de l’atenció mundial. L’apel·latiu de Continent Fosc no es refereix únicament a la pobra electrificació d’Àfrica i al seu aspecte des de l’espai de nit, sinó a la seva importància relativa en el món.

Els focus dels mitjans, o els dels cada cop més importants fòrums d’Internet, brillen menys a l’Àfrica, encara que aquesta realitat podria estar canviant.

Des de l’Àfrica, el de sempre…

Si fóssim visitats per una civilització extraterrestre que estudiés la informació tractada en mitjans als comunicació tradicionals i Internet sobre Àfrica, bé podríem arribar a la conclusió que no emanen notícies positives d’aquest continent.

Com si existís una plantilla catastrofista seguida per tots, en la societat de la web social i YouTube, la informació que el món consumeix sobre Àfrica segueix essent controlanda per les principals agències d’informació del món.

El flux la informació que emana d’Àfrica i el seu control deixaran d’estar monopolitzats per agències i professionals, per arribar a les mans de reporters locals, aficionats i, a mesura que millorin les condicions de la població, al propi públic.

El fenomen de la blocosfera, encara aliè a la realitat africana (que pretén ser controlat per països com la Xina o Iran), podria interconnectar al poble africà amb la resta del món, sense passar pel filtre de les agències de premsa europees i nord-americanes.

El diari britànic The Independent parla d’una nova generació d’africans que pren avantatge de l’accés a Internet. Per exemple, el projecte Kenyan Blocs Webring va començà el 2004 amb només 10 llocs, una xifra que ascendia a mitjans de 2007 a 430, amb blocs dedicats a la política, l’economia i els negocis, les arts i la cultura en general.

Blocaires com Obed Sarpong (Accra, Ghana) o Titilayo Obisesan (Abuja, Nigèria), publiquen les seves impressions sobre problemes o esperances quotidianes, des del paper de Sud-àfrica com a potència de la zona a les corrupteles de les classes dirigents o el penós estat de les carreteres i altres infraestructures, que fan difícil qualsevol intent de progrés en àmplies zones del continent.

Sempre notícies dolentes

Les notícies que ens arriben d’Àfrica segueixen sent tan patètiques com les que ens hem acostumat a escoltar des que tenim ús de raó i consumim productes informatius elaborats per un grapat de professionals que de vegades es guanyen la vida retratant l’horror (Joaquin Phoenix es posa en la pell d’un d’aquests reporters a Hotel Rwanda).

Entre els conflictes que capten darrerament quelcom de la nostra atenció, hi destaca la informació que ens arriba sobre:

• La pirateria marina i els segrestos a Somàlia, l’Estat fallit a la Banya d’Àfrica.
• L’últim conflicte a la República del Congo.
• L’efecte de les diferents pandèmies que afecten la població subsahariana (“estratègies de reducció de la població”, que diria sarcàsticament Susan George a L’Informe Lugano).
• La fallida econòmica del continent, de la mà d’altres tants fracassos.
• El drama humà de les migracions cap a Europa.
• Els focus de conflicte oblidats (Darfur és només un d’ells).

La pirateria marina floreix al mig del caos en què es troba sumida la Banya d’Àfrica (La Banya sense llei, segons The Economist), a causa de la fallida de Somàlia com Estat. Els nens i joves somalís no volen ser estrelles de futbol, ni somien amb viatjar lluny del seu país: volen ser pirates.

Terra endins, el novembre de 2008, el fotògraf gallec José Cendon i el periodista britànic Colin Freeman foren segrestats juntament amb dos traductors locals a Juntlàndia, regió somali independent de facto. S’unien així a altres periodistes segrestats a la zona.

Qui hagi llegit el llibre -o vist la pel·lícula– Black Hawk Down, podrà fer-se una idea de la situació actual, ja que no ha canviat res -simplement, ha empitjorat- a l’Estat fallit de Somàlia. Els pirates, que capturen vaixells cada vegada més lluny de la costa, han augmentat la seva agressivitat.

La IMB (Oficina Marítima Internacional, òrgan de la Cambra de Comerç Internacional, ICC), ha publicat un mapa que mostra en el seu context geogràfic els principals atacs pirates i robatoris soferts per la marina mercant arreu del món al llarg de 2008.

No és una sorpresa que els atacs es concentrin fonamentalment al voltant de Somàlia, porta natural del Mar d’Aràbia i pas ineludible, a través del Golf d’Aden, dels vaixells de càrrega que van o tornen d’Europa a través del Canal de Suez.

La segona zona més conflictiva en el continent, tampoc sense sorpresa, es troba al Golf de Guinea, l’altra gran zona comercial de l’Àfrica subsahariana. Només hi ha una altra zona en el món on la pirateria marina representi un problema comparable: el sud-est asiàtic (aigües d’Indonèsia, Bangla Desh, Filipines, Estret de Malacca).

Amb respecte el conflicte bèl·lic a la República del Congo: malgrat la presència del contingent de cascos blaus de l’ONU més abundant de la història (que podria ser reforçat, tot i ser notòria la manca d’actuació de l’actual contingent, que no s’interposa davant massacres o atacs). Milers de desplaçats, violacions en massa, i espècies en perill (goril·les, per exemple) encara més amenaçades, degut als diferents conflictes a la zona i a l’abandonament dels guardes de les zones amb especial protecció.

El conflicte del Congo és un clàssic a l’Àfrica: més enllà de les morts i desplaçaments de la població, hi existeix una guerra pel control dels recursos naturals del país: or, diamants i coltan -el gran desconegut, però no menys important-.

Pandèmies i la lluita contra elles: sida, tuberculosi, malària. El paper de les antigues potències colonials no ha estat positiu per als països africans. Occident ha estat sovint al costat dels interessos de grans companyies energètiques, alimentàries i farmacèutiques, amb importants interessos a la zona.

The Constant Gardener (El jardiner fidel, novel·la de John le Carré i pel·lícula del brasiler Fernando Meirelles, amb irreprotxable banda sonora d’Alberto Iglesias), per exemple, intenta descriure l’embolic d’interessos i corrupció existent al voltant dels medicaments.

La fallida econòmica està relacionada amb la corrupció i fracàs democràtic, quan existeixen les democràcies.

El drama humà protagonitzat per subsaharians que intenten arribar a la UE des de Mauritània, Senegal i el Sàhara Occidental (cap a les Illes Canàries), el nord del Marroc (a través de Ceuta i Melilla) i la costa compresa entre Tunísia i Líbia (cap Lampedusa , Sicília i Malta), no es podrà resoldre fins que no hi hagi futur per als joves més espavilats de l’Àfrica subsahariana.

La regió de Darfur, a l’oest de Sudan, el país més gran de l’Àfrica, segueix patint les conseqüències de la guerra, tot i haver desaparegut dels mitjans. A Sudan, com a d’altres països africans, hi ha diversos conflictes paral·lels: entre el nord àrab i les poblacions negres (sobretot cristianes i animistes) del sud, i dins de regions riques en recursos, amb Darfur com a trist paradigma.

Sudan, país traçat amb tiralínies i Estat improbable, és un altre problema enquistat al bell mig d’Àfrica del que ja ningú no se’n recorda.

Tribus àrabs armades per un govern islamista que entren en conflicte amb les poblacions camperoles africanes del sud; migracions forçades per afavorir la cria de bestiar de determinades tribus; faccions armades que lluiten pel control de regions senceres; suports internacionals a un o altre bàndol; rivalitats que es transmeten entre generacions… Sudan té els ingredients que fan d’Àfrica un indret dissort. Kirsten Dirksen ho intentà relatar en un reportatge sobre el conflicte de Darfur, ressenyat per The New York Times.

Crisi creditícia? Un problema relatiu per Àfrica

Àfrica es troba molt lluny de l’epicentre de la crisi econòmica. Això pot ser un avantatge. Diversos països, però, tenen forts lligams amb les economies europees i anglosaxones, amb Sud-àfrica actuant de potència regional.

En una economia globalitzada, la crisi financera acaba incidint sobre les vendes de cabres a Kenya, la intensitat del trànsit marítim del Canal de Suez o la inversió estrangera a la regió, per posar exemples dispars.

No obstant, una menor participació en l’economia mundial salva les principals economies d’aquest continent d’altres problemes: els bancs africans tendeixen a conservar els seus préstecs en els seus propis comptes, mentre el mercat de derivats és pràcticament inexistent.

Shanta Devarajan, responsable del Banc Mundial a Àfrica, creu que hi existenix el risc de què l’Àfrica pugui patir per una crisi econòmica originada fora del continent:

• Algunes filials de bancs estrangers, així com bancs locals controlats per entitats foranes, podrien tancar.
• S’espera una baixada dels fluxos de capital privat, que havien crescut a l’Àfrica a un ritme més elevat que a cap altre indret del món.
• Els preus de les matèries primeres, la principal font de subsistència econòmica de la regió, podrien declinar.
• L’ajuda forana també podria declinar, segons Devarajan, a causa d’una gran recessió a Europa i Amèrica del Nord, i l’augment de la despesa d’aquestes regions en polítiques macroeconòmiques per a reactivar les seves economies.

Ser la regió més pobra del planeta no eximeix Àfrica de pagar les conseqüències de la crisi econòmica global. L’efecte papallona és una realitat.

Àfrica sembla que no ha canviat gaire respecte als reportatges novel·lats pel reporter polonès Ryszard Kapuscinski (Eben), o a les pel·lícules (The Last King of Scotland, basada en una exitosa novel·la-reportatge amb el mateix nom; Tsotsi, Blood Diamond, entre les recomanables) i documentals (Darwin’s Nightmare, per exemple), que mostren la misèria del continent més pobre.

És difícil lluitar contra una agenda informativa que només té temps per a explicar els problemes més greus del continent, normalment localitzats al sud del Sàhara.

Àfrica ha demostrat, per exemple, que quan es tracta de lluitar contra el canvi climàtic, tot el continent vota a l’uníson, com si es tractés d’un sol país, un quòrum cada vegada més difícil d’aconseguir a la Unió Europea.

Notícies positives des del continent oblidat

Quelcom està canviant a l’Àfrica. En alguns llocs, els reporters locals i internacionals expliquen que no hi havia tanta esperança i sentiment d’orgull entre la població des que l’Àfrica subsahariana aconseguí la independència en bloc de les potències colonials europees, en els anys 60 i 70.

La victòria de Barack Obama a les eleccions nord-americanes no només fou celebrada a la humil casa de Kögele, a l’oest de Kenya, d’on prové el seu pare i on encara viu la seva àvia paterna, amb 87 anys d’edat.

Els analistes recorden que Obama no ha mostrat un interès especial per canviar les realitats més sagnants de l’Àfrica, i recorden que la política exterior de l’Administració demòcrata es centrarà en el reforçament de tropes a l’Afganistan, l’augment de la pressió sobre el Pakistan i la retirada gradual de l’Iraq. Donada la situació econòmica actual i el galopant dèficit de l’economia als Estats Units, Obama podria no dedicar molt de temps al continent oblidat.

No obstant, l’esperança africana no només passa per la victòria de Barack Obama, que omple d’orgull a milions de ciutadans, sobretot als kenyans, encara que deixa indiferents a la població i classes dirigents del nord del Sudan, de majoria àrab, on expliquen que, quan es tracta de la política nord-americana al Sudan i Darfur, tant dóna un demòcrata amb arrels africanes que un republicà.

Els signes de canvi se succeeixen:

• El desenvolupament de la telefonia mòbil i altres tecnologies és notable. La telefonia mòbil arriba a on els ordinadors personals mai no ho han fet, fins i tot a les aldees més remotes que no tenen subministrament elèctric. La telefonia mòbil permet els micropagaments, la confiança i la comunicació a les zones més incomunicades del planeta. Jason Harris explica a ReadWriteWeb que 300 milions de ciutadans africans tenen telèfon mòbil, gairebé un terç de la població. El alguns països, la taxa de penetració arriba entre el 80% i el 90% de la població (a Sud-àfrica, 42 milions de persones són usuàries de telefonia mòbil, d’una població total de 47 milions). Els africans han abraçat sense problemes serveis com M-Pesa, la xarxa de pagament a través del mòbil més gran del món (permet als usuaris intercanviar diners a través de missatges SMS, que permeten la transacció de crèdit de trucades pre-pagament). Per pagar un deute a un amic, un missatge SMS és suficient. El servei, de senzilla concepció, té especial importància quan la majoria de la població no té comptes bancaris (a Sud-àfrica, potència de la regió, només 13 milions de persones tenen un compte bancari i, d’aquests, només 3 milions tenen accés a l’Internet convencional, per a realitzar transaccions similars a les que permet M-Pesa. L’adopció de la Internet mòbil té grans perspectives a tots els països de la regió.
• La pròpia Sud-àfrica celebrarà el proper mundial de futbol, una nova oportunitat per a que el món situï els seus focus mediàtics en el continent. El poder del futbol és global. Milions de persones a l’Àfrica no han sentit a parlar de la Premi Nobel de la Pau -i abanderada de la reforestació a l’Àfrica i a la resta del món- Wangari Maathai, però sí reconeixen sense problemes el camerunès Samuel Eto’o i altres futbolistes africans de talla mundial.
• Diverses empreses mundials volen tenir una presència més important a l’Àfrica, i aquesta vegada no es tracta només de matèries primeres.
• L’impacte d’algunes iniciatives d’ajuda al desenvolupament és visible, i sovint esperançador: desenvolupament de campanyes de vacunació i nutrició portades a terme per organitzacions com la Fundació Bill & Melinda Gates, així com campanyes per informatitzar les escoles dels països més pobres del món (iniciatives com el XO-1 de l’organització nord-americana One Laptop Per Child-OLPC-, l’ordinador portàtil dissenyat per a nens per l’equip de Nicholas Negroponte, antic director del Media Laboratory de l’Institut Tecnològic de Massachusetts-MIT-).
• Neix una nova generació d’empreses africanes, no només al Magrib o a Sud-àfrica, potència emergent de la regió, malgrat els seus importants problemes polítics i socials, que duen a milers de membres de la minoria blanca a abandonar el país per l’augment de les morts relacionades amb assalts i onades d’inseguretat ciutadana.

Posar Àfrica en el mapa

Algunes de les empreses occidentals que inverteixen a Àfrica han canviat el seu perfil: no es tracta només de gegants energètics o de l’alimentació, ni de compradors europeus de metalls preciosos, o de cadenes de distribució a la recerca dels cada cop millors vins sud-africans.

Google busca treballadors des de principis de 2008 a Ghana, Tanzània, Uganda, Nigèria i Senegal, a més de reforçar la seva oficina central a la zona, situada a Nairobi, Kenya.

Malgrat que la connectivitat a Internet està encara per sota del 5%, encara que cal tenir en compte que grans zones del continent no hi ha aigua potable, aliments ni electricitat.

L’Àfrica subsahariana no té, així mateix, una connexió directa a la xarxa principal d’Internet, les autopistes de la informació que pretenen oferir als ciutadans velocitats de connexió homologables a les de la resta del món a uns costos assequibles. Diverses empreses locals ofereixen connexió a Internet a través del satèl·lit, encara que a preus encara desorbitats per als africans.

El 75% del trànsit d’Internet amb origen i destinació a l’Àfrica és desviat a través de la Gran Bretanya, segons The New York Times, fet que repercuteix en l’escassa velocitat del servei i causa pèrdues milionàries.

Hi existeix una alternativa a la connexió britànica: l’única connexió de fibra òptica és el cable marítim entre Portugal i el nord d’Àfrica, amb un cost de 600 milions de dòlars. Encara que està en funcionament des de 2002, les connexions no són ni més ràpides ni econòmiques, degut al monopoli exercit pels governs sobre les telecomunicacions. Plans per desplegar una altra connexió de fibra òptica a través de la costa est africana tenen els mateixos problemes.

Tant Google com els diferents organismes internacionals que volen contribuir al desenvolupament de les noves tecnologies a l’Àfrica han iniciat una nova cursa: digitalitzar el continent cartogràficament, perquè deixi de ser el Continent Fosc. Penúries, desastres i també bones notícies relacionades amb el desenvolupament apareixeran en temps real a Google Earth i Google Maps, les aplicacions cartogràfiques de Google.

Joseph Mucheru, responsable de l’oficina de Google a l’est africà, explica a The Economist la importància d’iniciatives com la de la firma de Silicon Valley, que concentra recursos a la filial filantròpica, Google.org, perquè els africans siguin capaços de cercar i editar (a l’estil wiki) localitzacions (domicilis, cases, equipaments públics, zones amb risc de contracció de malalties, etc.) i activitats.

La gradual millora de les connexions a Internet ofertes pels Internet cafè africans també permetrà als habitants del continent explicar els seus problemes i esperances en primera persona, sense intermediaris occidentals, a través de YouTube i serveis similars que puguin sorgir a l’Àfrica.

Internet a Àfrica:

• Població total (2008): 955 milions.
• Nombre d’usuaris d’Internet: 51 milions (3,5% dels usuaris en el món).
• Penetració d’Internet a l’Àfrica: 5,3% de la població, per un 24,7% de la resta del món i un 21,9% de mitjana mundial.
• Creixement del nombre d’usuaris d’Internet (2000-2008): 1.031,2% (en comparació amb un 296,3% de la resta del món).
• Deu principals països africans, en milions d’usuaris d’Internet: Nigèria (10 milions); Egipte (8,6); Marroc (7,3); Sud-àfrica (5,1); Algèria (3,5); Kenya (3 ); Uganda (2); Tunísia (1,8); Sudan (1,5); Zimbabwe (1,4).

Un nou -aquesta vegada real- despertar africà?

Com es produí amb la lluita nord-americana pels drets civils, amb Martin Luther King (també el moviment Black Panthers Party, Malcolm X o Muhammad Ali -recordem la pel·lícula protagonitzada per Will Smith-), la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units són una victòria simbòlica per a tot el continent.

El pare de Barack Obama, que aconseguí estudiar als Estats Units, era keniata i va lluitar durant tota la seva vida per aconseguir el desenvolupament en el seu país natal. També va veure la fallida dels Estats africans independents, que van caure un darrera l’altre, després de la marxa de les potències colonials, en mans de capritxosos -de vegades psicòpates- dictadors.

La corrupció es va generalitzar a tot el continent, i els joves tecnòcrates africans que van aconseguir una educació de categoria mundial (el pare de Barack Obama fou un d’ells) van acabar corromputs, empresonats, exiliats o assassinats. El pare d’Obama va caure en l’alcoholisme i fou apartat per l’aparell corrupte del seu país i de qualsevol exercici de l’activitat pública.

Potser aquest sigui un nou tren que l’Àfrica, sobretot la zona subsahariana, no es pot permetre tornar a perdre.

Reconeixent la importància dels petits negocis

Les pimes africanes comencen a explotar un mercat potencial de centenars de milions de persones. Els guanyadors dels premis africans Pioners de la Prosperitat són només una mostra de la nova onada d’emprenedors africans, qui dirigeixen els seus productes i serveis cap als seus propis compatriotes i aposten per la futura prosperitat al continent.

Businessweek explica que, en un moment especialment delicat per als emprenedors d’arreu del món, els joves empresaris africans gaudeixen de grans oportunitats i una competència inexistent.

Les noves empreses premiades per l’opinió pública africana ofereixen el tipus de productes i serveis -assegurança mèdica, tecnologies de la informació, mitjans de comunicació- que contribueixen a somiar amb una classe mitjana a mig termini.

Els premis Pioners de la Prosperitat, inaugurats el 2007, són promoguts per Legatum, un grup d’inversió amb seu a Dubai; el grup OTF, una consultora global per al desenvolupament de negocis en mercats emergents; Social Equity Venture Fund, una ONG que promou a emprenedors socials; i la Fundació John Templeton.

El paper de les petites i mitjanes empreses en el futur d’Àfrica és, segons Rose Kimotho, directora de la companyia Keniata Regional Reach, crucial. Kimotho creu, així mateix, que l’ajuda internacional, encara que ben intencionada en la majoria de les ocasions, no ha aconseguit crear creixement sostenible a l’Àfrica.

Els nous professionals africans prefereixen gestionar pel seu propi peu les oportunitats que els espera en el futur.

Una revolució verda per a l’Àfrica?

Hi ha molts dubtes sobre la construcció d’un futur brillant per a Àfrica, quan els països desenvolupats finalment reconeixen el paper de les principals economies emergents en l’economia mundial i, per tant, en les futures institucions internacionals, que no han estat reformades en profunditat des de la fi de la II Guerra Mundial.

El terme BRIC, encunyat per Goldman Sachs, representa el grup conformat pels gegants Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina, la capacitat econòmica dels quals podria superar la del món desenvolupat el 2050. Diverses tesi pretenen incloure a Mèxic i Sud-àfrica en aquest grup.

Sud-àfrica, la principal economia africana, pot actuar de locomotora per a la resta del continent, així com liderar una revolució verda capaç de produir energia tant per al consum intern com internacional.

Hi ha diverses idees (algunes sobre la taula de governs i organitzacions, mentre altres només constitueixen un projecte) per a desenvolupar les tecnologies verdes a la regió:

• Instal·lar panells solars al Sàhara (ho explica Alok Jha a The Guardian), per convertir l’energia solar en el gran proveïdor energètic del Magrib i el sud d’Europa, és una idea que agrada a banda i banda del Mediterrani. Per desenvolupar, la idea hauria de superar recels entre la Unió Europea i els països nord-africans. Barcelona, nova seu de la Unió Mediterrània, podria ser l’escenari d’acords en el desenvolupament de l’energia solar al Sàhara, així com de l’impuls d’altres tecnologies netes. Sempre i quan la Unió Mediterrània esdevingui un fòrum amb continguts reals i una certa capacitat de decisió.
• S’estudien, així mateix, diversos projectes per treure partit del potencial africà en les energies renovables. Existeix, entre d’altres, un projecte per a desenvolupar l’energia undimotriu en llocs on la marea tingui especial força.
• El gas natural provinent d’Algèria i Líbia s’han convertit en actius estratègics per a la Unió Europea, que vol diluir la importància de Rússia com a principal subministrador de combustibles fòssils. D’aquí que, al gas natural del Magrib, la UE pretengui afegir el desenvolupament de diversos projectes d’energia eòlica.

El cotxe elèctric africà

Les dificultats per les quals travessa la indústria automobilística nord-americana i, en menor mesura, l’europea i la japonesa, han provocat un important debat en l’opinió pública mundial: s’ha d’ajudar amb subsidis a una indústria que ha insistit en construir cotxes poc eficients, que depenen encara de manera gairebé exclusiva del petroli?

Els fabricants de Detroit, Europa i Japó comercialitzen vehicles híbrids i prometen models íntegrament elèctrics, encara que demanden subsidis per fer realitat del somni del cotxe elèctric, fiable, tecnològicament convenient i assequible.

Àfrica no vol quedar enrere en aquesta nova carrera en el sector automobilístic, i la regió no es vol conformar amb comprar vehicles i tecnologia xinesa i índia, per fabricar cotxes econòmics i ecològics. Un projecte sud-africà, el Joule Electric Car, forma part d’un ambiciós programa que vol produir en massa aquest cotxe elèctric, amb tecnologia africana.

El Joule fou presentat en l’edició de 2008 del Saló automobilístic de París, on el primer vehicle elèctric africà causar sensació.

El partit que cal jugar

Sud-àfrica, que és seu del mundial de futbol de 2010, l’espectacle esportiu que atreu més atenció mundial (i recursos econòmics) després dels Jocs Olímpics, es vol preparar a consciència per a la cita.

Tanmateix, el partit més important que ha de jugar l’Àfrica subsahariana és el del desenvolupament. Les empreses africanes són les que tenen la menor productivitat del món. Cal que la política, per primera vegada des de la independència de les metròpolis europees, contribueixi a l’estabilitat. En els 60 del segle passat, hi va haver 21 cops d’Estat en el continent, una xifra que encara es mantenia en 18 cops durant els 80.

El segle XXI ha portat una certa esperança: només 5 cops. I, mentre fa 25 anys només existien 4 democràcies africanes -Botswana, Senegal, Zimbabue i Maurici-, actualment 32 Estats compten amb governs elegits democràticament, alguns d’ells amb greus problemes de corrupció i frau (les darreres eleccions a Kenya i Uganda són un clar exemple d’això).

Els africans, però, volen que el creixement sostingut dels darrers anys arribi aviat a la població. Crear una classe mitjana no serà fàcil, encara que la voluntat dels emprenedors africans podria fer que aquesta vegada fos diferent.