Ja es pot passejar pel món des de l’ordinador, gràcies a una nova generació de serveis geogràfics que incorpora continguts dels usuaris. Hi ha espai en ells per a la sostenibilitat?

Hi arriba la geoweb, o fusió entre les tecnologies d’informació geogràfica amb els continguts que més creixen a la Xarxa: els creats pels usuaris (per exemple, qualsevol usuari pot posar en el mapa fotos de Flickr o Panoramio, vídeos de YouTube o notícies de Menéame).

Una vegada establerta la relació entre un contingut (vídeo, fotografia, usuari, bloc, notícia, presentació, itinerari personal) i un lloc geogràfic determinat (latitud i longitud), qualsevol altre usuari pot consultar aquests continguts mentre navega pel mapa del món. I no és pas parlar en sentit figurat: els nous serveis de la geoweb permeten passejar (o millor, volar) per una representació detallada del Planeta Terra.

En la pràctica: un usuari de la comunitat fotogràfica Flickr podria introduir una foto o col·lecció d’imatges, retocar-la, associar-la amb atributs o etiquetes (“tags”) que facilitaran la seva posterior relació amb imatges d’altres usuaris i, finalment, posar-la en el mapa.

Si el mapamundi de Flickr creix amb les fotos de cada usuari interessat en afegir-les-hi, el mateix principi de relació entre continguts i coordenades geogràfiques ha estat posat en pràctica per desenes de serveis amb tot tipus de continguts. També camps de refugiats. O animals en perill d’extinció; o llocs que, com Rondônia, a l’Amazònia, pateixen una imparable deforestació.

Hola, món

Dir “Hola, món!” té més sentit que mai quan es tracta d’aplicacions a les quals podem afegir contingut o fins i tot integrar en la nostra pàgina web o bloc.

Una novel·la de ciència ficció escrita per Neal Stephenson el 1992, Snow Crash, serveix a The Economist per il·lustrar com el que es considerava fantàstic fa 16 anys és actualment realitat, gràcies a les versions virtuals i amb qualitat fotogràfica del món, com Google Earth.

“La Terra es materialitza, rotant majestuosament davant del seu rostre. Hiro s’aproxima a la representació i l’acaricia. La mou per a situar-se sobre Oregon. Li diu que vol que faci desaparèixer els núvols, i ho fa, permetent-li una vista cristal·lina de les muntanyes i la costa.”

Tant si es fan servir en el navegador d’Internet (Google Maps, Yahoo Maps, Microsoft Live Maps, Mapquest, Viamichelín), com si es tracta d’aplicacions que mostren una representació virtual de la Terra (Google Earth, Microsoft Virtual Earth, NASA World Wind), els nous programes de localització geogràfica representen qualsevol racó del planeta de manera fidedigna.

Sovint, la representació ha estat qualificada de “massa” fidedigna. Per exemple, l’opció “street view” que Google Maps integra a desenes de ciutats dels Estats Units, Canadà i la Gran Bretanya -l’empresa escombra tots els carrers de cada ciutat triada mitjançant cotxes equipats amb una càmera especial-, ha generat protestes entre els qui s’han vist fotografiats i inclosos, sense demanar-lo, en un mapa al que diàriament hi accedeixen milions de persones.

A més de Google Maps, aplicacions similars que funcionen a través del navegador, com Microsoft Live Search Maps, Yahoo Maps i Mapquest (en la seva nova versió) inclouen imatges de satèl·lit amb un fotorrealisme sorprenent. Es pot dir el mateix de les aplicacions virtuals.

Geo-privadesa

La modalitat “vista del carrer” de Google Maps (per exemple, The Embarcadero, a San Francisco) inclou únicament imatges de carrers i espais de domini públic, per a evitar invasions de privadesa.

Encara que poc després que el servei s’inclogués, el maig de 2007, a Google Maps, els usuaris van descobrir escenes on una persona era multada per la policia de Miami, un lladregot pujava per la façana d’una casa per a robar o altre baró entrava a comprar en una sex shop, com explica The Economist.

Aprenent dels errors, Google ha decidit que tindrà més cura per garantir la privadesa de les persones i difuminarà tant les matrícules dels automòbils com els rostres de les persones que hagin estat captades per la càmera.

La privadesa també preocupa als governs, encara que per uns altres motius; alguns departaments d’intel·ligència apel·len a la seguretat nacional, quan pressionen a les diferents empreses amb mapes virtuals on s’inclouen imatges per satèl·lit perquè “enfosqueixin” algunes zones.

Michael Jones, un dels fundadors de Keyhole (empresa que desenvolupà el “geonavegador” Google Earth, adquirida per Google en 2004 i actual director tecnològic de l’aplicació virtual), declarava a The Economist que l’empresa ha estat contactada per tres administracions distintes preocupades en què s’ofereixi massa detall de llocs estratègics o susceptibles de rebre atacs: es tracta dels governs dels Estats Units, l’Índia i un país europeu que no s’ha fet públic.

Si els crítics dels nous serveis parlen d’una pèrdua de privadesa i d’un gran germà global, els defensors d’aquestes tecnologies, per contra, parlen d’una poderosa eina de denúncia. Aplicacions tals com Google Earth es convertiran en entorns virtuals on hi haurà cabuda per a tot tipus de continguts (com explicava Marissa Mayer, un pes pesat en el si de Google, el gener de 2007), i la sostenibilitat és un dels camps que jugarà un paper més important.

Benvinguts a la Terra, amb les seves virtuts i les seves misèries (format digital)

La informació geogràfica a través d’Internet, o geoweb, ha estat creada per a escurçar, o gairebé esvair, la separació entre Internet i el món real. A diferència d’entorns virtuals com Second Life, la nova generació de serveis geogràfics representa, amb tot luxe de detall, qualsevol punt de la Terra.

Google Earth, Microsoft Virtual Earth i NASA World Wind són, literalment, mons virtuals: representacions fidedignes del planeta, on es poden consultar, sobre el mapa, als millors boxadors de tots els temps (sic) o especificar els llocs on els representants polítics destinen els diners dels contribuents.

Si l’ús de la geoweb permet relacionar qualsevol tipus de dada amb el seu lloc geogràfic, també en possibilita posar en el mapa pandèmies i catàstrofes humanitàries (per a ajudar a resoldre-les i evitar que “desapareguin” de l’agenda informativa mundial i, per tant, de la realitat que coneixem), espècies d’animals en perill, catàstrofes naturals i mediambientals, projectes de conservació natural, o d’altres que reconeixen les bogues de les terres ancestrals de pobles indígenes.

O, almenys, aquesta és la idea d’organitzacions com Google.org, la branca filantròpica de l’empresa de Mountain View (que treballa per a traslladar a Google Earth la realitat de la crisi humanitària de Darfur, per exemple); o de WWF (alguns projectes en els que treballa aquesta ONG, per a crear parcs naturals viables i respectats per les poblacions que els envolten, que es beneficien de la protecció), entre altres institucions que empren la geoweb com eina per a millorar diferents aspectes de la quotidianitat mundial.

Aquests programes permeten a qualsevol introduir dades i adaptar el sistema a les seves necessitats; gràcies a les interfícies de programació (API), qualsevol pot integrar un sistema de geolocalització en la seva pàgina web o blog. Són les anomenades mashup, o aplicacions web híbrides sorgides de la barreja d’altres aplicacions i així crear un contingut amb un valor nou.

Les mashup més cèlebres se solen servir de la interfície de programació de Google Maps (encara que Zillow ho fa amb l’API de Microsoft Live Search Maps). L’estatunidenc Mike Pegg ha confeccionat fins i tot un llistat amb 100 coses que un pot fer amb les integracions de Google Maps i altres serveis (mashups amb Google Maps).

I ja ens aventuren que només hem vist el principi: els serveis de geolocalització no es quedaran en el nostre ordinador, sinó que estan cada vegada més presents en el mòbil i qualsevol altre aparell amb connexió a Internet, en un entorn que molts ja han batejat com web 3.0, o Web semàntica.

Google Earth: prenent la temperatura -social, mediambiental- a la Terra

La geoweb és una realitat el 2008. Milions de persones empren diàriament mapes amb els quals poden interactuar i sobre els quals poden crear contingut. Marissa Mayer explicava el gener de 2007 que “1.000 vides humanes s’han emprat mirant Google Earth.”

Tot aquest temps ha estat emprat no només per navegar, com un ésser omnipresent, pel globus (existeixen interessants capes per a afegir a Google Earth, tals com la col·lecció fotogràfica sobre diferents racons de la terra del francès Yann Arthus-Bertrand, de GoodPlanet.org), sinó perquè un mateix pugui actuar com un d’entre tants demiürgs, creant contingut perquè uns altres puguin aprofitar-lo.

El juny de 2007, Google anuncià el programa Google Earth Outreach, que proporciona eines i recursos a ONG perquè puguin promoure la seva causa a través de Google Earth.

Google Earth Outreach té un canal a YouTube, on apareixen tutorials sobre la iniciativa i vídeos sobre cadascun dels projectes -associats a ONG i organitzacions humanitàries- integrats en Google Earth.

També és possible carregar tots els continguts de la iniciativa en la pròpia aplicació Google Earth (gratuïta, encara que requereix descàrrega i instal·lació: hi ha versions per a PC, Mac i Linux).

La iniciativa divideix els esforços filantròpics que aporten informació rellevant relacionada amb la sostenibilitat del planeta en sis apartats: assumptes d’interès actual (explorar Google Earth a través d’aquest enllaç a arxius que poden obrir-se en l’aplicació, denominats KML); medi ambient i ciència, salut pública, educació i cultura, desenvolupament global i serveis socials.

Els proveïdors d’aquesta nova generació de serveis, sobretot en el cas de Google, animen als seus usuaris a què crein i posin en el mapa fotografies, models tridimensionals creats amb SketchUp (Microsoft ha comprat Caligari, una petita empresa amb tecnologia similar a SketchUp, que integrarà en Virtual Earth), vídeos, rutes d’interès amb dades geogràfiques exactes i anotacions (de nou, gràcies a estàndards com KML), blocs i fins i tot entrades de Wikipedia (es poden llegir articles de Wikipedia a Google Earth, si se’ls ha afegit prèviament una etiqueta geogràfica, o geotag).

Els propis usuaris són elements que poden aparèixer en el mapa, mostrant la seva activitat en relació a una acció o tasca.

Vigilar el món, amb bons propòsits?

The Economist explica que, només a Google Earth, 850.000 usuaris han contribuït amb milions d’anotacions i més de 1 milió d’imatges, competint amb altres usuaris per la qualitat de les seves contribucions.

Aquests nous mons virtuals han estat emprats per a coordinar la reconstrucció de Nova Orleans, després de l’huracà Katrina; fer un seguiment -i, de passada, denunciar- les explotacions mineres il·legals; realitzar un seguiment a polítiques de reforestació; o realitzar campanyes d’informació sobre fenòmens mediambientals relacionats amb el canvi climàtic.

L’arquitectura oberta de serveis com Google Earth o Google Maps fa possible mostrar situacions mediambientals en determinades zones geogràfiques amb un detall fins a fa una dècada només a l’abast de la supercomputació.

Els usuaris de Google Earth poden afegir i consultar, per exemple, informació creada per l’agència de protecció mediambiental d’Estats Units (EPA), que mostra exactament els índexs de pol·lució ambiental en barris i ciutats, a través d’una eina de fàcil ús.

Per als qui no es conformen amb missatges de denúncia sobre la situació mediambiental del planeta i prefereixen conèixer iniciatives sostenibles en el seu context geogràfic, existeix l’opció de veure, per exemple, els edificis més ecològics construïts als Estats Units, gràcies a la col·laboració entre Buildingreen.com, el Departament d’Energia i Google.

Obrir les aplicacions Google Earth, Microsoft Virtual Earth o NASA World Wind és trobar-se davant una visió de la Terra que meravellà a l’opinió pública mundial quan les primeres missions no tripulades de la pròpia NASA van poder fotografiar el Planeta -blau, blanc i maragda, ple de vida-, des de l’espai.

Google Earth és l’evolució de The Whole Earth Catalog, per a persones que van conèixer la publicació, com Steve Jobs.

Un precursor de Google Earth: The Whole Earth Catalog

Tardor de 1968. En plena efervescència del moviment contracultural nord-americà, amb epicentre a Stanford i Berkeley, San Francisco, un rudimentari catàleg, confeccionat de manera casolana i amb esperit de fanzine, es va convertir en una sensació, donada la força de la seva portada i els seus continguts.

El títol de la publicació era, en majúscules i amb una lletra austera -remarcable en un moment de psicodèlia tipogràfica- The Whole Earth Catalog.

Sota el títol, es podia llegir, en minúscules, la frase “access to tools” (accés a eines). Sota el nom de la publicació i el seu subtítol apareixia una fotografia que va canviar la visió del món d’una generació: la Terra, blava, vista des de l’espai.

Un univers fosc i fred i, en el centre, la Terra, plena de vida, encara que minúscula i fràgil, situada com a l’atzar en un univers inert. El Planeta, vist des de l’espai, era bell, encara que la sensació de fragilitat, d’anomalia que havia de ser conservada, va estendre el moviment conservacionista.

Stewart Brand, creador del catàleg, havia convençut a la NASA per a usar la famosa foto en la portada, encara que l’interior del catàleg albergava tanta força com la seva primera pàgina: es tractava d’un llistat de recursos per a ajudar a qualsevol individu a disminuir el seu impacte mediambiental i, de passada, millorar el seu estil de vida.

Brand havia explicat a un dissenyador gràfic de San Francisco, per a enrolar-li en el projecte: “Vull fer aquesta cosa anomenada Whole Earth Catalog perquè qualsevol habitant de la Terra pugui agafar un telèfon i esbrinar tota la informació sobre qualsevol cosa… Aquest és el meu objectiu”. Per aquest motiu Steve Jobs, d’Apple, ha declarat que The Whole Earth Catalog és el precursor dels motors de cerca.

Steve Jobs: “Quan era jove, hi havia una increïble publicació anomenada The Whole Earth Catalog, que era una de les bíblies de la meva generació… Era com Google en versió paper, 35 anys abans que arribés Google: era idealista, repleta d’eines ben dissenyades i grans nocions.”

Jobs reconeix no només haver comprat The Whole Earth Catalog, sinó haver pres àcid en la seva joventut, una experiència que, com explicaJohn Markoff en el llibre What the Dormouse Said: How the 60s Counterculture Shaped the Personal Computer (el “liró”, “dormouse” en anglès, del títol d’aquest llibre és una referència a Alícia al país de les meravelles, una de les referències literàries de la psicodèlia californiana), li va ajudar a concebre un dispositiu “autònom” i “independent” com l’ordinador personal.

1936. Més de 30 anys abans que Stewart Brand, amic de Ken Kesey i, amb ell, membre dels Merry Pranksters, publiqués The Whole Earth Catalog, que pretenia ser un compendi de recursos per a retornar l’equilibri entre l’ésser humà i un fràgil planeta, el científic nord-americà Vannevar Bush somiava amb una màquina a la qual va batejar Memex.

Memex era un dispositiu conceptual on qualsevol persona emmagatzemaria tot el seu coneixement (llibres, discos i comunicacions). Donada la mecanització del dispositiu, els continguts serien accessibles instantàniament, a través d’una interfície d’usuari que incorporava (en els anys 30 del segle XX) una pantalla; l’usuari podria fins i tot anotar apunts en els marges de cada contingut consultat.

El dispositiu, que Vannevar Bush descriví en As We May Think, funcionava d’una manera similar al pensament humà: la relació entre elements era capil·lar, neuronal.

Bush estava descrivint, dècades abans del naixement de la informàtica personal, el propi funcionament d’Internet. Ted Nelson va completar la idea ja en els 60 amb els conceptes d’hipermedia i hipertext, en el marc del seu projecte Xanadú.

Vannevar Bush (Memex) i Ted Nelson (Projecte Xanadú), poc menys que dos bojos per als seus incrèduls contemporanis, com també ho era J. C. R. Licklider, que complementa als creadors de Memex i Xanadú amb la idea de connectar diversos ordinadors entre si. Les seves idees aventuraven la creació d’una intel·ligència compartida per diverses màquines interconnectades. Internet.

A Man-Computer Symbiosis, de 1960, “Lick” parlava ja d’interfícies gràfiques d’usuari (representacions gràfiques que ajuden a interpretar el funcionament d’un sistema operatiu, com les interfícies basades en finestres), en les quals encara es basa la informàtica personal.

La idea de Memex, perfeccionada amb Xanadú i, més tard, amb les interfícies gràfiques de Licklider, no va caure en l’oblit. Si Ted Nelson havia llegit l’obra de Vannevar Bush abans de descriure l’hipertext, Memex també va inspirar a Douglas “Doug” Engelbart, inventor del ratolí.

A més d’inventor i especialista en computació, Engelbart donà feina a Stewart Brand el 1968, mentre treballava en The Mother of All Demos, una llegendària presentació de diverses tecnologies informàtiques que s’avançaven al seu temps, moltes de les quals es van acabar integrant en la informàtica personal.

L’experiència amb Doug Engelbart va donar a Stewart Brand, un jove biòleg amb aspiracions humanistes i ecologistes, la certesa que, amb la informació i les eines adequades, l’ésser humà seria capaç de reconduir el món que havia creat (i seguia creant) en un lloc sostenible i socialment just.

The Whole Earth Catalog pretenia plasmar en una publicació impresa el que la informàtica no havia aconseguit en la pràctica, encara que sí sobre el paper (Memex, Xanadú i hipertext, interfície gràfica, ordinadors en xarxa: idees transgressores i utòpiques, com la contracultura que pretenia canviar el món des de la Costa Oest dels Estats Units).

La publicació també pretenia esdevenir en el primer índex universal d’eines “justes”. Una espècie de Google Earth amb informació relacionada amb la sostenibilitat.

L’anomenada geoweb s’ha consolidat en els darrers cinc anys, amb aplicacions que funcionen en el navegador d’Internet o aplicacions que mostren, amb detall, qualsevol punt del planeta amb una realitat que fins a fa només deu anys estava només disponible per a l’espionatge dels països més avançats.

Per a molts, les noves eines geogràfiques, que poden ser usades i adaptades per qualsevol, són una oportunitat per a mostrar oportunitats de desenvolupament, gestionar desastres naturals o denunciar catàstrofes humanitàries, tales de boscos indiscriminades o animals en perill d’extinció.

Finalment, l’autèntic The Whole Earth Catalog sembla llest para ser perfeccionat i usat per qualsevol, des de qualsevol lloc del món.

Difícilment la geoweb serà capaç de canviar el món o eliminar les seves injustícies. Suposa, no obstant això, una poderosa eina que fa molt difícil que determinades zones del planeta “desapareguin” o siguin “enfosquides” informativament. Allà on hi hagi una espècie en perill, una catàstrofe mediambiental, una matança indiscriminada, hi haurà més focus d’atenció.

No hi ha imatges en temps real a Google Earth (de moment). Tampoc les hi ha en la visió del món que pretenia explicar, abans de l’arribada d’Internet, la CNN.