Compost sintètic emprat com insecticida i pesticida per a combatre malalties humanes i plagues agràries, fins que en els seixantes es provés la seva toxicitat. Malgrat haver estat prohibit com a pesticida, el seu ús mèdic prossegueix, especialment en el control de la malària.

El Dicloro Difenil Tricloroetà (DDT) és un compost incolor i cristal·lí, amb propietats solubles en els greixos i a dissolvents orgànics, encara que insoluble en l’aigua.

Malgrat haver estat sintetitzat el 1874, les seves espectaculars propietats insecticides (va ser definit com a “compost miraculós”, donats els seus efectes) no van ser descobertes fins el 1939, tot coincidint amb l’inici de la II Guerra Mundial, on fou emprat amb èxit per a combatre el tifus, la malària i altres malalties transmeses per mosquits, tant entre les tropes com entre la població civil.

Després de la guerra, l’eficiència del DDT hi va estendre el seu ús com plaguicida i la seva producció augmentà vertiginosament.

El DDT fou emprat de manera generalitzada per a protegir de plagues les collites d’arreu del món, fins que en els seixantes del segle passat l’opinió pública conegués l’impacte mediambiental de l’ús d’aquest compost sintètic.

La denúncia de la Rachel Carson

Al llibre Silent Spring (Primavera Silenciosa, 1962), la Rachel Carson explicava els perills ecològics derivats de l’ús del DDT.

Carson aventurava que, si es continuava emprant l’insecticida, tots els ocells del món desapareixerien. Amb l’ajuda d’altres personalitats científiques, Rachel Carson alertà sobre el perill de contaminació irreversible dels aliments, ja que el compost s’acumulava en les cadenes tròfiques.

Un cop els estudis de Carson van ser ratificats per nombrosos biòlegs i científics, l’Agència de Protecció Mediambiental dels Estats Units (EPA), prohibí l’ús del DDT el 1972.

La seva prohibició es va estendre a altres països (els primers a adoptar la seva prohibició van ser Noruega i Suècia; EEUU i el Regne Unit els van seguir). No obstant això, a països com l’Índia el seu ús no ha estat prohibit.

Malgrat comptar amb la sentència d’un jutge que negava la perillositat del DDT en tractar-se d’una substància “potencialment cancerígena per a l’home”, l’aleshores administrador de la EPA, William Ruckelshaus, va desestimar l’opinió del lletrat i decidí permetre algns els usos del compost. Tot i això, donada la pressió popular:

• El DDT va ser exclòs de la llista de substàncies autoritzades en la protecció de plantes i el control de plagues.
• Actualment, es prohibeix la producció, ús i venda de tots els productes de protecció de plantes que continguin DDT.

Prevenir la malària sense posar en perill a persones, animals i plantes

Malgrat que l’Organització Mundial de la Salut anuncià el 2006 que tornarà a emprar DDT com a insecticida per a eradicar la malària en interiors de residències (i matar així als mosquits que transmeten la malaltia).

Tot i que l’organisme internacional considera que aquest ús no és perillós per a la naturalesa i, en canvi, efectiu en la prevenció d’aquesta malaltia, el seu ús segueix essent polèmic.

El Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) va planejar l’eliminació de 12 compostos considerats “plaguicides i productes químics industrials perillosos que poden matar a la gent, produir danys en el sistema nerviós i immunològic, provocar càncer i desordres reproductius, així com pertorbar el desenvolupament normal de lactants i nens”, entre els quals es troba el DDT.

Per les seves característiques, segons el Conveni d’Estocolm sobre Contaminants Orgànics Persistents de maig del 2005, el DDT entra en la classificació dels compostos:

• Altament tòxics; en són d’estables i de persistents i tenen una durada de dècades abans de degradar-se; s’evaporen i es desplacen a llargues distàncies a través de l’aire i l’aigua, i s’acumulen en el teixit adiposos dels éssers humans i les espècies silvestres.”

El DDT i la Malària

Qui es mostren a favor de l’ocupació del DDT per a combatre la malària argumenten que:

• N’és un mètode eficaç que va aconseguir eradicar la malària a Europa i pràcticament va fer el mateix al subcontinent indi.
• En defensen la idoneïtat de la substància a causa del baix cost de la seva aplicació i al fet que no en té problemes de pantents.

No obstant això, la comunitat ecologista i part de la comunitat científica no creu que el DDT sigui beningne:

• El DDT és nociu per a la cadena tròfica i els animals i potencialment cancerígens per a l’ésser humà.
• Malgrat no haver estat prohibit a l’Índia, la malària continua present en el país, malgrat haver-ne descendit des dels 100 milions de casos el 1935 fins a brots aïllats a l’actualitat.

Toxicitat

Els efectes del DDT sobre la salut humana són controvertits, ja que nombrosos estudis presenten resultats dispars:

• El DDT és catalogat com a “moderadament tòxic” pel programa Nacional de Toxicologia dels Estats Units.
• Toxicitat crònica: el DDT ha estat associat a problemes neurològics i psiquiàtrics.
• Càncer: L’EPA classificà el 1987 el DDT com a substància cancerígena.
• Altres estudis relacionen l’ús de DDT amb problemes reproductius i de desenvolupament infantil.

El DDT i el medi ambient

Entre els efectes adversos del DDT sobre la salut dels animals, hi destaquen:

• Fallades en la reproducció i en el desenvolupament.
• Possibles defectes en el sistema immunològic i mort prematura d’aus.
• Efectes renals i hepàtics.
• Bloqueig del desenvolupament sexual en nombrosos animals.
• Reducció de la qualitat i quantitat d’animals microscòpics en el fitoplàncton, pilar fonamental de la cadena tròfica en la vida aquàtica.
• El DDT ha estat detectat en animals a l’Àrtic, prova clara de la seva acció i influència sobre el desenvolupament de la vida en el Planeta.