Com una al·legoria de l’efecte papallona, existeix una relació entre les borses de plàstic i l’illa de deixalles que hi ha al Pací­fic. La biosfera no és una teoria; la nostra acció hi suma o resta.

Una de les fal·làcies més esteses sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències: “els ciutadans dels països rics no en tenim la culpa i, a més, què se’n pot fer. Un ja té prou un amb els seus problemes quotidians.”

No. Aquest reportatge no parla sobre l’efecte papallona. O sí.

Aquest reportatge aborda, en 10 punts, petits canvis en la vida quotidiana que ajuden, sí, a combatre el canvi climàtic. També donen un toc d’atenció a governs, individus i empreses. Sí que se’n poder fer, de coses. Entre elles: votar conseqüentment, organitzar-se i córrer la veu i, per què no, penalitzar a les empreses que no actuen respectuosament.

Per als qui esperen a la firma de Kyoto 2 o creuen que el canvi climàtic no té res a veure amb ells, aquí van aquestes 10 indicacions, desenvolupades més abaix: no a les borses de plàstic; usar bombetes de baix consum; ajustar la calefacció; contra l’stand by dels aparells electrònics; comprar localment; transport públic; en bicicleta o caminant; preparar abonament per a l’hort propi -també urbà-; què fer si es necessita un cotxe; downshifting (o com tranquil·litzar-se una mica-).

Els qui creuen que el món pot seguir consumint recursos al ritme actual, aquí van recomanacions com Mad Max o la pròpia teoria del caos, documents que els poden resultar profitosos.

Sona poc revolucionari, oi? Potser fins i tot et recordi a algun pamflet pseudo-publicitari de la teva companyia elèctrica o el teu ajuntament, una tirallonga de ximpleries altermundistes o el salm apocalíptic d’alguna confessió; quelcom que no convida a seguir llegint, és clar.

Quan arribis, si hi arribes, al final del reportatge, potser hagis canviat d’opinió.

Els 10 Consells:

1. Contra borses de plàstic, ampolles PET i gots de poliestirè

Les borses de plàstic contaminen i perduren en l’entorn. Als països rics, la majoria de les aparentment anodines borses de plàstic acaben en abocadors sense ser tractades; en els països pobres i emergents, ho fan en el carrer i en la naturalesa.

Cada any,en maten a milers d’animals terrestres, aus i, sobretot, animals marins. Hi ha dades que ho constaten des de fa mig segle.

Els plàstics triguen, segons la Fundació Vida Sostenible, 150 anys de mitjana en descompondre’s. En teoria, tots els materials són biodegradables, encara que bona part dels envasos i materials que emprem quotidianament esdevenen residus.

Gràcies a la cultura “‘usar i llençar” no només ja no es fa servir la borsa del pa, o la borsa de la compra, a causa de l’aparent “comoditat” de les borses de plàstic, malgrat que la majoria s’enganxen als dits fins a gairebé produir talls circulatoris, quan la borsa va plena. Quelcom que hom pot constatar a diari. Però aquestes inconveniències no semblen pertorbar-nos.

Segons Fundació Vida Sostenible, citant un estudi del Gremi de Recuperació de Catalunya i l’Agrupació Nacional de Recuperació (ANR), la perdurabilitat dels materials que usem és de:

• 1-14 mesos: paper, espart, roba o gènere de cotó i lli. Els materials composats per cel·luloses no són un problema, perquè “la naturalesa integra fàcilment els seus components en el sòl”. El reciclatge de paper és imprescindible i evita usar més fusta.
• 10 anys: temps mínim que triga en descompondre’s un pot de llautó, fins a convertir-se en una pasterada d’òxid de ferro. Els gots de plàstic (polipropilè) també triguen una dècada en descompondre’s en molècules sintètiques.
• 30 anys: envasos bricks (80% de cel·lulosa, 15% de polietilè i 5% alumini); envasos de laques i escumes, l’històric contingut de les quals en CFC, ja suprimit, n’és responsable del forat en la capa d’ozó.
• 100 anys: el que triguen en degradar-se l’acer i el plàstic (present a encenedors d’un sol ús, per exemple). En una dècada, el plàstic ni tan sols perd el color. Alguns plàstics tenen components molt contaminants i que no es degraden (PVC) i la majoria contenen mercuri. Poden contenir metalls pesats molt perillosos per a la vida, inclosa la humana, i el sistema nerviós: zinc, crom, arsènic, plom i cadmi, que es comencen a degradar als 50 anys, però romandran durant dècades com a agents nocius.
• Més de 100 anys: les ampolles de plàstic PET perduren més d’un segle. El PET és un material que els microorganismes no poden atacar. T’agrada comprar aquestes atractives i petites ampolles d’aigua, amb aquesta imatge tan pura i saludable? Potser tinguis un moment per a llegir els avantatges de beure aigua de l’aixeta (reportatge: Una selecta aigua corrent). Existeix la falsa creença, en ocasions encoratjada amb estudis, que l’aigua corrent és poc segura per al consum humà, fet pel qual el necessari canvi cultural cap a l’aigua no embotellada es posterga.
• Una llauna d’alumini triga més de 200 anys a tornar a l’instant de partida del seu cicle vital (òxid d’alumini, present en les roques de l’escorça terrestre).
• Més de 1.000 anys: piles. Hi contenen, a més, substàncies nocives per a la vida. Han d’ésser reciclades en llocs especialitzats, a causa de la seva toxicitat.
• Temps indefinit: ampolles de vidre. No obstant això, el vidre es pot reciclar en un 100%. L’objectiu, en aquest cas, consistiria a garantir la reutilització del vidre ja creat, en lloc de fabricar vidre nou indefinidament.

Cada any s’usen al món entre 500.000 milions i un bilió de borses de plàstic, segons Vincent Cobb, fundador de l’empresa reuseablebags.com.

Gairebé totes aquestes borses rebutjades s’acumulen en forma d’escombraries perdurables, tant terrestres com marines. Se solen oferir gratuïtament o per un petit recàrrec als consumidors, i el seu ús generalitzat ha provocat que, a Xina, a la pol·lució urbana generada per borses de plàstic sigui anomenada “contaminació blanca”.

La solució per a evitar l’ús de borses de plàstic, segons experts i empreses, no consisteix a fer servir borses de paper, l’ús de les quals provocaria un impacte similar o fins i tot superior al plàstic. La solució ja la teníem, però la vam perdre: portar una borsa reutilitzable. Qui no recorda els còmodes cistells de vímet amb mànec de cuir per anar al mercat? Encara se’n venen. I de la borsa del pa? El carro de la compra amb rodes té l’avantatge d’alliberar l’usuari del pes de la compra.

• Es requereixen 11 barrils de petroli per 1 tona de borses de plàstic.
• Només l’1% de les borses de plàstic d’arreu del món es reciclen.
• Temps de descomposició (en funció del tipus de plàstic): de 5 a 1.000 anys.
• Cada borsa genera mig quilogram de pol·lució.
• Més del 3% de les borses de plàstic mundials estan surant actualment en el mar.
• Milers de tortugues i balenes han mort per la congestió del seu estómac per borses de plàstic. N’està documentat.

Les borses de plàstic rebutjades fan malbé, sobretot, la vida marina. Segons l’organització ecològica Planet Ark, citada pel San Francisco Chronicle, prop de 100.000 balenes, foques, tortugues i altres animals marins moren a l’any a tot el món a causa dels bancs flotants de borses de plàstic.

Aquest diari californià es fa ressò de la descomunal taca de brossa flotant, constituïda sobretot per borses de plàstic (un 80% de la taca és plàstic), que sura a l’Oceà Pacífic, pesa 3,5 milions de tones i es troba a la deriva entre San Francisco i Hawaii.

Es tracta de l’anomenada Great Pacific Garbage Patch, una taca que creix de manera imparable (la seva grandària es multiplica per 10 cada dècada des de 1950, segons Chris Parry, de la Comissió Costanera de San Francisco, que duu una dècada estudiant el fenomen) i roman en una zona de corrents circulars que manté les aigües estacionàries.

Aquest remolí gegantesc al Pacífic Nord, o North Pacific Gyre, té la grandària, el 2007, de dues vegades Texas (dues vegades França; o dues vegades la Península Ibèrica).

Aquest continent flotant de deixalles de plàstic és especialment nociu per a, almenys, 267 espècies marines, que han mort per la ingestió d’aquestes restes, segons un informe de camp de Greenpeace.

Després d’escriure el seu reportatge sobre aquesta taca de plàstic continental, Justin Berton, periodista del San Francisco Chronicle, inclou un apartat que mostra l’impacte que el coneixement d’aquest problema té sobre qualsevol informador: com ajudar. “Pots ajudar a limitar el creixement incontrolat de la taca d’escombraries flotants de l’Oceà Pacífic”. A continuació, Berton enumera maneres d’ajudar:

• Limitar l’ús del plàstic quan sigui possible. El plàstic no es degrada fàcilment i pot matar la vida marina.
• Usar borses reutilitzables quan es compra. Les borses que llencem poden acabar en el mar.
• Recollir la brossa generada, quan un visita la platja.

A més de les borses i les ampolles de plàstic PET, el poliestirè expandit, o porexpan, és altre plàstic present en productes quotidians: els gots i plats d’un sol ús, discos DVD, embalatges o el plàstic dels electrodomèstics i equips informàtics empren aquesta resina.

Es necessiten 3,2 grams de combustibles fòssils (la majoria del plàstic està fet de derivats del petroli) per a una fer un únic got d’un sol ús. Existeixen companyies d’abast mundial que empren gots, plats i copes de plàstic en els seus establiments. El cafè està molt bo en copa de porcellana, i no contribueix a perpetuar aquest cicle.

Entre les mesures que es poden considerar per a reduir el consum de productes de poliestirè, n’existeixen centres de reciclatge. També es pot deixar en la botiga l’embalatge d’un ordinador o aparell electrònic.

Altres productes amb un alt contingut de plàstic, com ara els bolquers infantils, tenen alternatives comercials reusables. N’hi ha, per exemple, que es poden rentar, com els Fuzzi Bunz (vídeo: hem realitzat una prova de producte a Seattle, Estats Units, sobre aquest model); o bolquers de roba amb un interior que es llença pel vàter i es descompon instantàniament, com els gDiapers, que segueixen la idea de “cradle to cradle” –del bressol al bressol-, o productes que tornen al medi ambient després de ser usats).

Un corrent intel·lectual i industrial qüestiona, des de fa dècades, la falta de previsió del model de consum sorgit de la revolució industrial, que no ha canviat en la seva essència: els materials amb que produïm els béns per a la nostra vida diària no són fàcilment biodegradables i triguen a desaparèixer entre diversos mesos fins als mil anys que necessita una pila en descompondre’s definitivament. El plàstic és un dels materials quotidians més perdurables i potencialment nocius per a l’entorn.

Una de les idees més interessants és l’expressada per l’arquitecte William McDonough i el químic Michael Braungart en el seu llibre Cradle to Cradle (Del bressol al bressol).

La seva teoria, recolzada per diverses empreses, advoca per productes que tornin a la terra com a nutrients després de ser emprats, o que siguin aprofitats en la seva totalitat sense generar cap despesa durant el procés de transformació.

El llibre mateix, en la seva edició en anglès, és un exemple de la filosofia “del bressol al bressol”: el paper emprat “no és un arbre”, sinó una resina de plàstic reutilitzada de l’empresa Durabooks, resistent a l’aigua i biodegradable. Hom es pot ficar, literalment, sota la dutxa i seguir llegint.

Un altre dels corrents que afronta amb noves solucions la despesa generada pel plàstic és l’anomenada química verda, que consisteix a produir productes de plàstic sense petroli, que no generin despesa i no siguin tòxics. L’oportunitat de negoci en aquest camp és, segons els experts, colossal. Inversors com Vinod Koshla, conegut per haver invertit -i encertat- en les empreses Sun Microsystems i Google, aposten per la química ecològica.

2. Usar bombetes de baix consum

Com ocorre amb el motor d’explosió dels automòbils, el llum incandescent -la bombeta de tota la vida- és un model industrial encara dominant malgrat la seva obsolescència: en malgasten el 85% de l’energia consumida en forma de calor.

Una bombeta convencional té una vida útil de 1.000 hores, o un any de mitjana, mentre que les de baix consum duren 15 vegades més. Si només un milió de llars canviés de mitjana quatre bombetes convencionals per models de baix consum, s’emetrien 900.000 tones de CO2 anuals menys. Un canvi d’hàbit senzill i amb un gran impacte.

Usar bombetes de baix consum aprovades per normatives com Energy Star, de la EPA (agència de protecció ambiental d’Estats Units) o la normativa d’etiquetatge per a electrodomèstics, aire condicionat i il·luminació d’Espanya i la Unió Europea, no té major misteri.

Consisteix a detectar les bombetes incandescents (invent del segle XIX inexplicablement present, recognoscible pel seu filament metàl·lic) que encara fem servir a casa i reemplaçar-les per unes altres de baix consum o CFL (il·luminació compacta fluorescent) de 15 watts, equivalents a bombetes tradicionals de 75.

Els tradicionals fluorescents també pertanyen a aquesta família i consumeixen menys que les bombetes tradicionals.

El preu és major, encara que l’amortització és ràpida: en consumeixen un 80% menys i duren 8 vegades més. Cada bombeta de baix consum evita, a més, l’emissió de mitja tona d’anhídrid carbònic en la seva vida útil (entre 8.000 i 10.000 hores).

Un canvi més difícil de portar a terme, en implicar un canvi d’hàbits, consisteix a usar la il·luminació artificial com si fos un luxe escàs:

• Aprofitar la llum del dia (i pensar els espais de treball, oci o descans conseqüentment).
• Apagar els llums en sortir de les habitacions.
• Utilitzar llums amb un focus proper i concentrat en el punt d’interès per a llegir o estudiar i eliminar l’ús de llums indirectes.

La il·luminació de baix consum segueix sent més cara i complexa de fabricar i fa servir mercuri (fins a 5 mil·ligrams per bombeta). A causa de la toxicitat d’aquesta substància, s’hauria de planificar millor la seva recollida a la fi de la seva vida útil, com s’explica en el diari britànic The Independent.

Empreses com General Electric (GE) han assegurat que aviat reduiran dramàticament l’ús de mercuri. La presència de mercuri en un producte del que s’espera un creixement espectacular arreu del món preocupa als científics.

Només als Estats Units, es vengueren 150 milions de bombetes el 2006, xifra que se superarà en 2007. La cadena de mobles sueca IKEA té programes de reciclatge de bombetes CFL en les seves 234 botigues de tot el món, l’única iniciativa d’aquest tipus amb un abast global, segons Reuters.

La conveniència de substituir a les juràssiques bombetes incandescents per models de baix consum, tant per estalvi energètic com degut al canvi climàtic, obre un nou mercat a les empreses que inverteixin en il·luminació de baix consum sense recórrer a productes tòxics.

La il·luminació orgànica (reportatge: Il·luminació orgànica i finestres que són llums), empra díodes orgànics emissors de llum (OLED) com a font d’il·luminació. Els plàstics OLED es reciclen fàcilment i la seva vida útil és molt perllongada.

The Ewing, la pròpia GE, Fiberstars i Osram Opto Semiconductors treballen en aquesta nova tecnologia, que fins i tot es podria emprar en “finestres transparents”: el cristall d’una finestra es dedicaria a captar llum durant el dia i, gràcies a l’energia solar captada, els finestrals il·luminarien durant la nit. Les finestres esdevindrien llums.

Califòrnia vol prohibir l’ús de bombetes incandescents a partir de 2012, i es prenen mesures similars en altres indrets.

3. Ajustar la calefacció

Segons l’Institut per a la Diversificació i l’Estalvi de l’Energia (IDAE), el 66% de la despesa energètica domèstica és destinat a la calefacció i a escalfar aigua. El 34% restant s’inverteix en electrodomèstics (16%), cuina (10%), il·luminació (7%) i aire condicionat (1%).

Segons l’IDAE, a l’hivern, “una temperatura d’entre 19 i 21 graus és suficient. A la nit, en els dormitoris, n’hi ha prou amb tenir una temperatura de 15 a 17 graus per a sentir-se confortable.”

Abrigar-se en lloc de pujar la calefacció pot semblar, com canviar bombetes tradicionals per models de baix consum, de sentit comú. En condicions normals, “és suficient encendre la calefacció al matí”. A la nit, tret de zones molt fredes, s’ha d’apagar la calefacció, “ja que hi ha calor acumulada en l’habitatge.”

Cada casa compta amb la seva pròpia idiosincràsia. La correcta orientació, la qualitat de l’aïllament natural -tan comú en el passat-, filosofies sobre l’eficiència natural com la permacultura, aparells de calefacció i aire condicionat més eficients, disposar d’un bon aïllament, optar per sistemes passius de captació d’energia i aigües pluvials. La llar bioclimática és vista pels especialistes com una continuació de l’arquitectura tradicional.

A l’hivern, romandre abrigat a casa permet baixar el termòstat de la calefacció fins als 20 graus centígrads. Cada grau suplementari representa un 7% més de consum energètic i l’emissió anual extra de més de 200 quilograms de CO2.

Com s’explica en La Vanguardia:

• Si una casa no està orientada cap al sud, cal aïllar-la al màxim.
• Que el sol entri fàcilment a casa durant l’hivern i procurar que no ho faci a l’estiu. Si la casa està ben aïllada, es poden obrir les finestres durant la nit i, a primera hora del matí, tancar-les totalment. L’aire serà més fresc i es requerirà menys climatització.
• Ajustar les finestres exteriors. Segons l’IDAE, “petites millores en l’aïllament poden comportar estalvis energètics i econòmics de fins a un 30% en calefacció i aire condicionat”. Entre el 25% i el 30% de les necessitats de calefacció són degudes a les pèrdues de calor per portes i finestres.
• Instal·lar voladissos, proteccions o cortines per a evitar que el sol no incideixi sobre l’interior de la casa a l’estiu.

Antonio Ramos, de l’Associació per a l’Arquitectura Bioclimàtica, creu que no fa falta construir-se un nou habitatge per a estalviar energia.

En un habitatge amb una cultura sostenible:

• Es pot estalviar fins al 70% d’energia.
• Si es tracta d’una nova construcció, el seu preu pot ser entre un 10% i un 15% superior a l’habitatge convencional. El californià Mark Feichtmeir, que ha construït una casa bioclimàtica basant-se en la permacultura (reportatge: Permacultura: més enllà del jardí), creu que aquest augment se situa entre el 5% i el 10%, segons la seva experiència.
• S’utilitzen materials tradicionals, com la fusta -pot ser bambú- i la pedra. La ceràmica i el formigó ecològic són materials recomanats pels experts.

Sempre que és possible, l’IDAE recomana que en edificis amb diversos veïns es trii una calefacció central col·lectiva, amb regulació individualitzada per a cada habitatge. Són sistemes més eficients, econòmics i menys contaminants que els individuals.

4. Evitar l’stand by dels electrodomèstics

L’ús racional de l’electricitat dóna motiu últimament a anuncis tan enginyosos com aquest, captat a Sud-àfrica.

A casa, degut a la proliferació d’electrodomèstics, aparells informàtics i electrònics amb bateria, l’ús de lladres que permeten desconnectar en bateria els carregadors i aparells, és la manera més efectiva de reduir la factura elèctrica i evitar la despesa provocada per “l’electricitat fantasma”.

• S’estima que només el 5% de l’electricitat gastada pels carregadors de mòbil és efectivament emprada a carregar el mòbil. La resta de l’energia es perd, mentre el carregador roman connectat al corrent.
• Només als Estats Units, els televisors i vídeos gasten 1.000 milions de dòlars en electricitat malbaratada a l’any.
• La despesa de “electricitat fantasma” (energia malgastada per aparells electrònics que romanen connectats sense ser usats) en els països rics genera 75 milions de tones de CO2 anuals.

Molts electrodomèstics segueixen consumint energia mentre estan apagats. Romanen amb un pilot encès en posició de repòs o stand by, perquè sigui possible accedir a ells amb comandament a distància.

Altres aparells electrònics funcionen amb corrent continu i incorporen un transformador que roman sempre encès (ordinadors, equips de música, videoconsoles, etc.).

Quant als electrodomèstics, l’etiquetatge energètic informa sobre el consum d’energia i altres dades rellevants: soroll, eficàcia d’assecat i de rentat, cicle de vida normal i altres variables.

Existeixen 7 categories d’eficiència energètica, des de la lletra A a la G:

• A: < 55% de consum, consum d'energia baix (A), molt eficient (A+) i ultraeficient (A++).
• B: 55-75%, consum d’energia baix.
• C: 75%-90%, consum d’energia baix.
• D: 90-100%, consum d’energia mig.
• R: 100%-110%, consum d’energia mig.
• F: 110%-125%, consum d’energia elevat.
• G: > 125%, per què se segueix comercialitzant?

Les etiquetes energètiques són obligatòries en electrodomèstics com ara frigorífics, congeladors, rentadores, assecadores, rentavaixelles, forns elèctrics, aire condicionat i llums domèstics. A Espanya i la resta de la UE, aquest etiquetatge és obligatori.

Per als frigorífics i congeladors, existeixen dos noves classes d’eficiència encara més exigents que la classe A:

• A+: consum equivalent al 42% del requerit per la mitjana.
• A++: només consumeixen el 30% del total de la mitjana.

Malgrat l’obligatorietat de l’etiquetatge energètic, el gran nombre de dispositius informàtics i electrònics fa que calcular clarament l’energia que gasta cada dispositiu o tram de corrent sigui pràcticament impossible.

Algunes empreses pretenen acabar amb aquesta limitació. La britànica DIY Kyoto, per exemple, ha dissenyat Wattson, un petit utensili que es connecta al quadre elèctric i informa de la despesa de qualsevol aparell.

5. Comprar localment

Si, cada vegada que un ciutadà famolenc hagués de viatjar milers de quilòmetres (recorregut mig de molts dels aliments de la cistella bàsica abans d’arribar al plat; reportatge: Menjar: contar els km per mos) per a menjar, tal vegada l’actual plantejament de la distribució alimentària mundial retrocediria sobre els seus passos.

Per cada aliment comprat, cap plantejar-se:

• Recorregut dels aliments i energia grisa consumida: fins i tot els ingredients bàsics de la cistella de la compra -carns, peix, espècies, ous, llet, fruita, cereals- consumeixen cada vegada més energia, que es tradueix en més emissions de CO2 abans d’arribar al plat. Al transport del país o lloc de producció al centre de logística, d’aquest al comerç, del comerç a casa.
• Costos mediambientals derivats de la seva producció, incloent l’ús de fertilitzants, antibiòtics, pesticides.
• Ús d’embolcalls industrials: alumini, plàstic, paper.

Saber el que un menja (reportatge: Saps allò que menges?) no és pas tan senzill com un podria suposar.

Una creixent conscienciació dels consumidors ha provocat que mercats, botigues especialitzades, grups de consum ecològic, herbolaris i fins i tot supermercats convencionals ofereixin alguns productes locals (reportatge: On comprar aliments locals).

David de Rothschild reivindica els avantatges del menjar local en la seva guia de supervivència davant el canvi climàtic (Global Warming Survival Handbook). Heus aquí les principals raons per a reduir el recorregut dels aliments:

• Comprar productes locals ofereix una oportunitat competitiva a les economies rurals i agràries, també en els països rics.
• L’agricultura de producció massiva depèn de combustibles fòssils, erosiona la terra, empra només un grapat de varietats, contamina cursos fluvials.
• En els aliments produïts en massa, només hi importa el rendiment, la uniformitat i la compatibilitat amb mètodes de collita mecanitzats.
• Els aliments procedents de llocs remots perden vitamines i guanyen contaminants.
• L’expansió i interdependència del mercat agroalimentari posa als aliments en risc de plagues, malalties i atacs biològics.
• El menjar local és més immune a la salmonel·la, l’acció de l’e.coli i altres bacteris.
• Té un millor sabor.

De la mateixa manera, no costa el mateix produir tots els aliments. La producció de carn vermella és una de les activitats agràries que més contribueixen a l’emissió de gasos contaminants (bloc: Similituds entre un quatre per quatre i un tall de vedella).

Una de les accions més efectives que un individu pot portar a terme per a reduir la seva petjada ecològica en el món (a més d’evitar l’avió): deixar de menjar grans quantitats de carn vermella.

Pregunta: Què produeix més gasos d’efecte hivernacle a escala global, el transport motoritzat o la ramaderia?

Resposta: la ramaderia, responsable del 18% del total de les emissions a l’atmosfera.

6. Un hort i un centre de compost sense sortir del pis (o mini-pis amb terrat)

Existeix una manera econòmica i gratificant de menjar no només aliments locals i ecològics, sinó produïts per nosaltres mateixos: aprofitar un racó assolellat del balcó o la terrassa per a plantar verdures de temporada, hortalisses, fruites o herbes aromàtiques.

Un hort urbà (reportatge: Tendències: un hort al balcó), requereix molt poca atenció: hores de sol, reg, abonament, cura regular. A canvi, n’ofereix relaxació, enforteix la relació familiar i, com recompensa, verdures fresques, biològiques, locals i econòmiques.

Kirsten Dirksen explica en un vídeo què n’és de senzill destinar un test de la balconada a plantar, per exemple, espinacs (i, en un altre vídeo, acompanyada per SuChin Pak, com en cinc minuts es prepara una bona amanida amb allò plantat quatre setmanes abans.

Els horts urbans redueixen la dependència dels consumidors d’aliments frescos amb una petjada ecològica més elevada (ús de plaguicides, transport des del seu lloc de producció, climatització, etcètera) i redueixen la despesa familiar. En són, a més, una nova excusa per a enfortir els llaços familiars, relaxar-se o intentar menjar productes de qualitat.

Diverses empreses comercialitzen petites plataformes per a plantar verdures en el balcó, terrassa o terrat.

A ciutats com Eugene, Oregon (Costa Oest dels Estats Units), alguns veïns convencen als seus conciutadans perquè deixin de plantar gespa al voltant de les seves cases. En un clima plujós i temperat com el del Pacific Northwest, comptar amb una terra amb nutrients a casa és l’única cosa necessària per a plantar verdures, hortalisses i arbres fruiters.

Heather Flores, del moviment Food Not Lawns (“menjar, no gespa”, un joc de paraules que recorda el contestatari Food Not Bombs), explica com la gespa cedeix el pas a horts dels veïns.

És possible, a més, usar les restes orgàniques del balcó, la cuina i fins i tot el paper de l’oficina per a crear compost de la millor qualitat. Convertir les escombraries orgàniques en abonament per a l’hort particular no requereix massa esforç.

Només es necessiten un contenidor de plàstic amb forats i al voltant d’un miler de cucs de compost que es poden comprar per Internet (vídeo: Worm Composting 101). També serveix un contenidor o borsa on dipositar les deixalles (com mostrem en un altre vídeo).

Sovint, hom pot demanar consell a casa, si encara conservem un lligam (família, amics) rural, encara que Internet ofereix recursos per informar-se sobre com convertir les nostres deixalles en abonament biològic de la millor qualitat.

Jackie Mansfield duu 15 anys convertint les restes de la seva cuina en abonament per al seu jardí. Mansfield (vídeo), ens ensenya com és de reconfortant per a ella donar un segon ús a tot el paper d’oficina que ha acumulat durant anys: si es tritura, n’és una delícia per a la colònia de cucs.

7. Usar el transport públic (quan sigui possible)

Usar el transport públic és més eficient, més econòmic, contamina menys que el vehicle privat i, si funciona i és de qualitat, estalvia temps i estrès als seus usuaris.

En el transport públic es pot llegir, estudiar o treballar, opcions que es descarten mentre es condueix en el mig d’un embús, una situació no tan anormal en indrets com la zona metropolitana de Barcelona o la madrilenya.

Si un milió de persones fessin servir a diari el tren en lloc del cotxe, s’eliminarien 1,2 tones de diòxid de carboni per any.

Segons Trainweb.org, 1.000 milles (1.600 quilòmetres) de trajecte produeixen, per passatger, la següent contaminació, en funció del tipus de transport emprat:

• Autobús: 260 lliures (118 quilograms) de diòxid de carboni.
• Tren de rodalies i metro: 450 lliures (204 quilograms).
• Cotxe de gamma econòmica: 590 lliures (267 quilograms).
• Avió: 970 lliures (440 quilograms).
• Cotxe de gran cilindrada o quatre per quatre: 1.570 lliures (712 quilograms).

En viatges de mitjana i llarga distància, el tren és el mitjà de transport amb un impacte ecològic menor. A més de ser energèticament més eficient que el cotxe o l’avió, el tren suposa l’antídot perfecte a la dispersió urbana, una tendència imparable als Estats Units i altres països desenvolupats i que obliga a dependre del transport privat i de la xarxa d’autopistes per als desplaçaments quotidians.

Segons l’IDAE, “el cotxe és la principal font de contaminació de les ciutats espanyoles, d’emissió de soroll, de la major part de les emissions de CO2 i dels hidrocarburs no cremats.”

A la ciutat, el 50% dels viatges amb cotxe és de menys de 3 quilòmetres, i un 10% de menys de 500 metres. En aquestes dues opcions, el transport públic (a peu, amb metro, amb tren de rodalies, amb autobús; a Barcelona, a través del sistema de lloguer públic de bicicletes) és clarament la millor opció.

Un transport públic de qualitat equival a l’ús de menys vehicle privat.

Per contra, el tren contribueix a organitzar els patrons de desenvolupament urbà entorn de zones geogràfiques més compactes i eficients, que fomenten el passeig a peu o amb bicicleta, a diferència del model d’extensos suburbis de cases unifamiliars, connectats al centre econòmic urbà exclusivament a través d’autopistes.

Es tracta d’un model de desenvolupament urbanístic que només ara es comença a combatre als Estats Units o Canadà, amb èxits urbanístics com les compactes Portland (Oregon, Estats Units) i Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà), encara que també amb exemples del que mai no s’hauria de fer (Las Vegas, Phoenix).

8. Anar amb bici i caminar més

Sobretot, aquesta mesura té sentit en les tradicionalment denses ciutats europees. Passejar pels amplis centres per als vianants de les ciutats europees, o desplaçar-se per a anar al treball, és un dels mètodes més saludables.

No totes les grans ciutats disposen de carrils per a bicicletes convenientment senyalitzats i segurs, tant per als ciclistes com per als vianants que comparteixen la calçada amb aquests vehicles.

En Barcelona, des del setembre de 2007 s’aplica una normativa que pretén dissuadir als ciclistes menys cívics de l’ús agressiu de la bicicleta en llocs especialment concorreguts, com el casc històric de la ciutat (Ciutat Vella), on predominen els carrers per als vianants.

Així mateix, a Barcelona i altres ciutats europees, l’èxit del sistema de lloguer de bicicletes ha obligat als consistoris a ampliar l’abast i el nombre de bicicletes disponibles en aquest nou transport públic individual.

Els sistemes de lloguer públic (reportatge: Bici pública: individual i col·lectiva) d’aquest vehicle permeten als seus usuaris adquirir una targeta amb la qual poden recollir una bicicleta en qualsevol dels punts distribuïts estratègicament per la ciutat.

Si l’usuari triga menys de 30 minuts a deixar la bicicleta en altra estació (la majoria de trajectes), el viatge és gratis. Es cobra un petit recàrrec per hora addicional (30 cèntims cada mitja hora en el sistema Bicing, de Barcelona; o 1 euro per hora en Vélib, de París).

La bona acollida del lloguer públic de bicicletes (vídeo: Bicing: èxit del lloguer públic de bicicletes) encoratja a altres ciutats d’Amèrica del Nord i la resta del món a oferir serveis de lloguer similars als europeus.

9. Quan no es pugui renunciar al cotxe. Oda al cotxe elèctric

Quan no es pugui renunciar al cotxe, hom es pot plantejar alternatives com el Fiat 500, una encertada reedició del clàssic, mentre seguim somiant amb un Seat 600 elèctric.

Evocacions apart, conduir un cotxe confortable i atractiu no hauria d’estar barallat amb contaminar poc i gastar poc combustible. La petjada ecològica de la nostra conducció depèn, tanmateix, de diversos factors.

Conduir normalment un gran quatre per quatre amb més de 10 anys, predominantment en trajectes curts, tot patint embussos urbans, no és el mateix que conduir un cotxe nou de la gamma més compacta, capaç d’emetre menys de 120 grams de CO2 per quilòmetre i que, a més, és usat simultàniament per diverses persones.

El motor d’explosió dels automòbils és, com el llum incandescent, un producte del segle XIX que ha sofert pocs canvis estructurals. Com en els seus inicis, encara depèn de combustibles fòssils o substitutius capaços d’imitar el comportament de la gasolina, tals com el biodièsel o el bioetanol.

Diversos fabricants tenen models amb tecnologies que milloren el rendiment del motor de combustió. Alguns vehicles de venda a Espanya consumeixen menys de cinc litres de combustible cada 100 quilòmetres de mitjana i compleixen el límit d’emissions que prepara la UE per al 2012, de 120 grams de CO2 per quilòmetre: Smart CDi, Toyota Prius, Peugeot 107, Fiat Panda, Citroën C3, Ford Fiesta, Renault Mégane, BMW 118D, Volvo S40, Skoda Octavia, Ford Focus C-Max/, Suzuki Jimny.

No obstant això, es tracta del mateix motor. El mateix combustible. La mateixa filosofia que va perfeccionar Henry Ford –fordisme-, posteriorment va transformar els Estats Units en un país d’autopistes i suburbis, sense un transport públic de qualitat, va donar motiu a la filosofia de treball del toyotisme i, finalment, pretén sobreviure amb maneres de convivència entre el vell motor i propostes de futur serioses: el cotxe híbrid, meitat obsolet motor d’explosió, meitat cotxe elèctric.

El Toyota Prius és el màxim exponent dels híbrids, que ja constituïxen una alternativa seriosa als models de gasolina i dièsel millorats, en els quals la indústria europea segueix confiant exclusivament. Diverses petites empreses, en mancar un lideratge clar dels gegants de l’automòbil, treballen per superar el model híbrid i anar més enllà del Toyota Prius.

Hi ha esperances dipositades en el cotxe íntegrament elèctric, encara que cap fabricant tradicional comercialitza un model seriós amb aquestes característiques. A faircompanies vam abordar la qüestió en Qui va reviure al cotxe elèctric.

També mereix la pena recordar què va ocórrer amb l’aposta elèctrica de GM en els norantes (veure Qui va matar al cotxe elèctric?).

Hi ha una major preocupació social per l’escalfament global, el barril de petroli no tornarà a ser barat i la UE reduirà per llei les emissions contaminants dels cotxes.

Plantejar-se com gastar menys en els desplaçaments amb cotxe, quan el seu ús és estrictament necessari (zones aïllades i metropolitanes sense un transport públic de qualitat) i, de passada, frenar les emissions, depèn no només del model de vehicle emprat:

• La potència i consum del cotxe està íntimament relacionada amb la manera de conducció. L’agressivitat contamina més. Usar el cotxe en trajectes curts dintre de la ciutat és una aberració. Així, sense més. Alguns consells de l’IDAE per a gastar menys combustible i contaminar menys.
• Augmentar el nombre d’ocupants en un cotxe descongestiona les vies metropolitanes. Als Estats Units, diverses ciutats han implantat amb èxit el model “car-pool”: totes les autopistes i vies ràpides tenen un carril d’ús exclusiu per als cotxes amb dos ocupants o més. En Espanya, encara que no existeixen carrils habilitats per a cotxes amb més d’un ocupant, compartir cotxe guanya adeptes.

10. Sobre la grandària de les coses i el concepte tradicional d’èxit

Hom es podria plantejar per què els talls de vedella i els quatre per quatre guanyen adeptes. Encara que potser no estiguem preparats per a relacionar el suculent acte de menjar carn vermella o conduir un cotxe gran per la ciutat, d’aquells que es fan servir per a recollir als nens del cole, amb el canvi climàtic.

Al cap i a la fi, hi existeix la falsa creença que els cotxes “grans” són més segurs: ho explica l’influent Malcolm Gladwell. Sí, existeix una cultura relacionada amb l’escalfament global.

Plantejar-se les similituds entre un quatre per quatre i un tall de vedella aconseguirà poc més que una entrada de bloc.

• Downshifting: relaxar-se. Veure el món a menys velocitat. El concepte de downshifting (que expliquem en aquest reportatge), moviments com Slow Food o Cittaslow, constituïxen exemples d’una reinterpretació del concepte d’èxit, felicitat, relació amb els membres d’una comunitat, relació amb el món. Carl Honoré, justifica els avantatges de baixar la nostra vida de revolucions en el llibre Elogi a la lentitud.
• Auditar les escombraries que tenim a casa. Imagina que totes les andròmines que mai no vas pensar a tornar a usar no acaben en un abocador, sinó que poden ser usats per altres persones.
• Comprar roba bona i duradora, amb teixits respectuosos, constitueix una millor estratègia a llarg termini que comprar molt i de poca qualitat durant cada temporada. El cotó orgànic pot ser un punt d’inici respectable (reportatge: El rober orgànic).
• Convertir-se, a poc a poc, en consumidor crític no suposa cap trauma.
• Ser constant i conseqüent amb les idees. Mantenir-se’n informat.
• Combatre els estereotips i prejudicis dels qui creuen que lluitar contra el canvi climàtic alhora que es millora la vida personal és un producte pseudo-hippy que està de moda i no té la major importància. En ocasions, hom s’ha de plantejar si una ocurrència d’algú pròxim té més pes sobre les decisions que un pren que els estudis de l’IPCC, l’obra de James Lovelock, el documental de la BBC Planet Earth, els poemes de Walt Whitman, els haikus japonesos sobre la naturalesa, l’extinció massiva documentada per autors menjo Edward O. Wilson, els relats sobre les terres de l’Empordà de Josep Pla, o qualsevol altra font d’inspiració per a emprendre un canvi (reportatge: Reivindicar en Lovelock, Brower, Wilson, Thoreau i Whitman).
• Votar conseqüentment, com explicava a faircompanies el polític demòcrata nord-americà Robert F. Kennedy Junior. (vídeo: “Hi ha cinc paios decidint quines notícies escoltem“). Sobretot, si vius en Estats Units. Desgraciadament, aquest consell no serveix de res a Xina. A la Xina, ni tan sols es pot pretendre que la gent voti conseqüentment.

Un canvi profund, estructural, capaç d’enriquir la vida quotidiana, més que no pas empobrir-la o limitar-la.