La fal·làcia sobre les emissions de CO2 d’un individu (i 2): nous proveïdors de drets d’emissions preparen els seus “paquets de CO2” perquè els ciutadans amb sentiment de culpa compensin els gasos contaminants que emeten en les seves activitats.

La compensació d’emissions de CO2 permet -teòricament- a una empresa, institució o individu contrarestar l’impacte sobre el medi ambient de les seves activitats invertint en projectes que eliminarien, sobre el paper, el CO2 generat.

No obstant això, la compra de drets d’emissió (de l’anglès “carbon offsetting”) ha estat qualificada com “el Salvatge Oest” per un especialista i “una activitat plena d’agressius venedors de petroli” per representants de diverses companyies aèries. La nova indústria dels drets d’emissió pretén vendre un producte tan intangible i poc regulat que sovint és massa difícil conèixer exactament què estem comprant.

Deixant a un costat la controvèrsia sobre si els projectes de compensació de drets generen molt o per ventura algun impacte real (Primera part d’aquesta sèrie), el negoci funciona bé per a les empreses faciliten aquests serveis.

Durant els últims dos anys, el mercat de drets d’emissió ha passat de tenir una dotzena d’empreses venedores d’offsets amb un volum de negoci valorat en 6 milions de dòlars a més de 60 empreses capaces de vendre plans de compensació per un valor de 100 milions de dòlars, segons l’Abyd Karmali, representant d’ICF International.

S’espera que aquest mercat arribi als 600 milions de dòlars el 2009.

Sembla ser només el principi. Per a, l’Ingo Puhl, director d’operacions d’un dels nous proveïdors, 500ppm, el mercat creixerà exponencialment “en termes de mercat potencial, degut al fet que ara intervenim en menys del 1% de les emissions”. Encara que un informe recent sobre el nou sector conclou que la majoria d’aquests diners podria no ser utilitzat mai per a reduir efectivament les emissions de diòxid de carboni que es pretenen contrarestar.

Tan sols un 25% dels diners és destinat a projectes de compensació d’emissions

El desembre de 2006, investigadors de la Iniciativa Climàtica Tufts publicaven un informe sobre la indústria de compensació de drets, en el qual es concloïa que la qualitat dels estàndards d’aquestes empreses intermediàries varia enormement; per aquest motiu un dels seus autors opinà que “és el Far West”.

Les empreses de compensació d’emissions són tant ONG com empreses privades; mentre l’informe assegura que aquesta distinció no indica una major o menor qualitat en el projecte o la compensació (“offset”), sí assenyala, en canvi, que les empreses amb afany de lucre “són menys comunicatives sobre la seva situació financera i tendeixen a tenir majors costos administratius.”

Potser hi ha una raó per a la falta de transparència. En el cas de les empreses de compensacions (“offsetting”) amb afany de lucre, menys de la meitat -un 43,4%- dels diners obtinguts dels clients que desitgen compensar les seves emissions es destina efectivament a projectes, mentre que la mitjana de les ONG que actuen en el sector ascendeix a un 81,6%. No obstant això, els autors de l’informe indiquen que aquesta diferència podria ser el resultat d’una definició més àmplia de “inici d’un projecte” per part de les ONG.

Cleanairpass, una empresa canadenca en el sector, va aconseguir els resultats més pobres en destinació de recursos a projectes, al dedicar únicament un 25% de les seves vendes a la compensació directa d’emissions de diòxid de carboni. A l’altre costat de l’espectre, les quatre millors empreses en aquest indicador, totes amb estatutd’ONG, van anar:

• Carbonfund.org: 93%.
• CarbonCounter.org: 90%.
• Atmosfair: 80%.
• Myclimate: 80%.

Quant val una tona de “neutralitat” de la nostra petjada de carboni?

Les empreses de compensació de drets també cobren quantitats radicalment diferents per a ajudar al client a calcular les emissions de CO2 derivades de la seva activitat. Segons una anàlisi de la indústria portat a terme perClean Air – Cool Planet , la gamma de preus de la cartera de compensacions possibles varia entre els 5 dòlars (3,8 euros) i els 25 dòlars (19,1 euros) per tona, amb una mitjana situada en els 10 dòlars (7,6 euros).

Mentre els autors de l’anàlisi constaten que no existeix una necessària correlació entre el preu de les compensacions i la qualitat dels projectes portats a terme amb aquestes, alerten que “si alguna cosa sona massa bé per a ser veritat, potser no sigui veritat.”

Els mètodes de càlcul emprats pels intermediaris del sector també varia àmpliament. Per a determinar com les diferents empreses valoren el cost i calculen les emissions del client relacionades, per exemple, amb l’ús freqüent de l’avió en els seus desplaçaments, els analistes deTufts estudiaren les diferències de càlcul existents en el mercat, tot comparant com les empreses de compensacions comptabilitzaven un mateix vol.

Les diferències són més que constatables. En la ruta aèria Boston-Washington DC, els responsables de l’estudi trobaren diferents càlculs de quantitats de CO2 emeses: des de 0,19 tones per passatger (Climate Care) fins a les 0,48 tones calculades per la firma Atmosfair. En el càlcul d’un vol de llarga distància (entre Boston i Frankfurt), la diferència era fins i tot major: de 1,43 tones de CO2 calculades per The CarbonNeutral Company a 4,14 tones (Atmosfair).

A què es deu la diferència? Els analistes apunten als diferents factors que els “offsetters” (empreses de compensació d’emissions) analitzen per a portar a terme els seus càlculs, tals com la distància de vol (vols de curta distància empren de mitjana més combustible), l’eficiència en la relació entre espai i nombre de passatgers, l’ocupació de laclase business en lloc de la convencional, el tipus d’avió i el forçant radiatiu que aquest provoca (consistent en mesurar en quina quantitat altera l’emissió d’un gas determinat la radiació que entra a l’atmosfera; els deixants, o núvols artificials formades per la condensació de les emissions de combustible d’un avió, són causants actives de l’efecte hivernacle).

Segons els analistes de l’informe sobre el sector, “la firma Atmosfair compta amb el més detallat i documentat mètode de càlcul”. Els productes de compensació d’emissions d’Atmosfair i Climate Friendly van ser valorats com “excel·lents”, mentre Carbonfund, The CarbonNeutral Company, Climate Care, Offsetters i Terrapass calculen les emissions “a la baixa”.

El Gold Standard

Malgrat la inexistència d’una regulació obligatòria en la incipient indústria de la compensació de drets d’emissió, les empreses del sector poden atenir-se a estàndards voluntaris. El més rigorós és l’anomenat Gold Standard, concebut per les ONG WWF, SSN i Heli International i recolzat per 42 organitzacions en tot el món.

Els projectes certificats a través del mètode d’anàlisi Gold Standard se centren en el suport a “un canvi radical de comportament (és a dir, a l’abandonament d’un estil de vida que depèn del petroli i la seva economia, basada en l’ús de combustibles fòssils).” Per tant, rebutgen projectes de plantació d’arbres, plantes hidrològiques a gran escala (de més de 15megawatts ) i obtenció d’energia a partir del tractament de residus a través de la incineració. En canvi, donen suport únicament els projectes relacionats amb dos conceptes:

• Energies renovables: solar, biomassa, biogàs i biocombustibles líquids (si són capaços de produir electricitat), energia eòlica, geotèrmica i hidroelèctrica de petita capacitat (fins a 15 megawatts).
• Eficiència energètica: potenciació de l’eficiència en instal·lacions industrials, domèstiques, transport, sector públic, sector agrari i sector comercial.

La regulació de compensació d’emissions Gold Standard se centra en projectes que donen suport a “solucions a llarg termini” i de “desenvolupament sostenible en l’àmbit local”, tot deixant de banda els projectes de reforestació, fins i tot malgrat que la ONU els dóna suport per a aconseguir objectius de compensació d’emissions. “El nostre objectiu és promoure fonts d’energia que redueixen les emissions des del mateix inici. La població i repoblació forestal no aconsegueixen aquest objectiu de canvi de comportament (per exemple, eliminant les emissions des del principi). La captura de CO2 en els boscos es produeix al cap del temps i Gold Standard no inclou la captura de CO2 en el seu àmbit.”

Les empreses de compensació d’emissions que disposen de projectes certificats sota els criteris de Gold Standard inclouen Myclimate, Atmosfair i Climate Friendly.

Rànquing d’offsetters

Mentre les empreses que oferixen productes de compensació d’emissions de CO2 milloren els seus estàndards, quan els dos analistes que esmentem en aquest article van publicar les seves troballes -desembre de 2006-, els proveïdors de projectes de compensació es classificaven de la mateixa manera que apareixen a continuació.

Anàlisi de companyies de drets d’emissió de la Inciativa Climàtica Tufts (llistades alfabèticament a cada categoria):

• Recomanades: Atmosfair, Climate Friendly, Myclimate (portals a Suïssa i els Estats Units), Native Energy.
• Recomanades amb reserves: CarbonCounter/Climate Trust, Carbonfund, The CarbonNeutral Company, Climate Care, Offsetters, TerraPass.
• No recomanades: Better World Club, Cleanairpass, Solar Electric Light Fund.

Llistat de Clean Air – Cool Planet -millors proveïdors de drets d’emissió a l’actualitat- (llistats alfabèticament): AgCert/DrivingGreen, Atmosfair, CarbonNeutral Company, Climate Care, Climate Trust, CO2balance, NativeEnergy, Sustainable Travel/MyClimate.

• Visita aquí la primera part d’aquest article.