La fal·làcia sobre les emissions de CO2 d’un individu: que qualsevol persona preocupada per l’impacte de les seves activitats sobre el medi ambient pugui seguir consumint com sempre, ja que després podrà saldar els seus deutes amb la naturalesa tot comprant drets d’emissions (carbon offsetting). No és tan fàcil.

Per a molts ciutadans amb un cert nivell educatiu i econòmic, és senzill continuar conduint un vehicle de grans dimensions, viatjar contínuament en avió o engegar l’aire condicionat a tot drap, sense sentiment de culpa; sempre que després hom no se n’oblidi de pagar alguna persona, amb el clic d’un ratolí, per què planti arbres de mango a l’Índia o instal·li panells solars a Uganda, i així compensar el merder energètic provocat.

Coldplay, Leonardo DiCaprio, Land Rover, els taxis londinencs, els premis Oscar de l’Acadèmia de 2006 i la principal companyia elèctrica de Seattle (Washington, EEUU); tots han pagat per a eliminar la seva petjada de carboni, o això és el que se’ns ha explicat. La realitat és una mica més complicada que plantar l’equivalent d’arbres per compensar allò contaminat.

No obstant això, estudis portats a terme semblen indicats que, per al medi ambient, és millor fer l’esforç per contaminar menys en totes les activitats (quotidianes i professionals) que pagar pel que un contamina.

Per a una indústria mediambiental amb tant d’èxit -el mercat de compra voluntària de drets d’emissió (“carbon offsetting”) està valorat en més de 100 milions de dòlars-, és sorprenent la imperfecció del model sobre el qual es basa. Els problemes inclouen:

• Els subsidis relacionats amb les emissions de carboni sovint financen a les indústries contaminants.
• El diòxid de carboni que desprenen els arbres i l’emès amb la crema de combustibles fòssils no són intercanviables: el carboni que emetem quanconduim el cotxe no equival al diòxid segrestat quan plantem un arbre.
• Els vivers d’arbres que són plantats com a compensadors d’emissions en els països en desenvolupament sovint desplacen a les poblacions de l’àrea on s’intervé i les emissions de CO2 de la indústria afecten la salut de la població local, de manera que la compensació per aquestes emissions no pot ser completament exportada a localitzacions sovint remotes. Els qui pateixen la concentració d’una indústria contaminant seguiran sofrint les seves causes, de consolidar-se el nou esquema (l’empresa contaminant només haurà de compensar les seves emissions a qualsevol lloc remot, sense haver de reduir la contaminació que provoca la seva activitat principal).
• Les actuals emissions de CO2 no són intercanviables amb el futur procés de “segrest de carboni”: no es pot pagar per la contaminació actual amb la captura de projectes que poden trigar dècades, o fins i tot un segle, en oferir el seu fruit.
• La indústria de compensació d’emissions no està regulada.
• Les nombroses empreses dedicades a l’offsetting no destinen la major part dels seus ingressos en projectes de reducció de CO2.
• A causa de l’habitual dependència d’intermediaris, els projectes són sovint malament gestionats i els índexs de fracàs poden ser elevats.

A mesura que investigadors i científics detecten els defectes d’aquest model, basat en la vaga compensació d’un consum que, a causa de aquests mecanismes, no disminueix o -indirectament- inverteix per augmentar la seva eficiència, cada vegada més organitzacions aconsellen a consumidors i governs que evitin una solució a la nostra addicció als combustibles fòssils tan simple com enganyosa.

“Necessitem veure accions constructives tals com la supressió de subsidis governamentals a l’explotació petroliera, més que la implantació d’esquemes científicament poc consistents per a ‘compensar’ pel continu consum de combustible, fet que deixa un problema encara pitjor a les futures generacions”, aconsellaHeidi Bachram, de Carbon Trade Watch.

Defectuós des del seu naixement

El primer projecte de compensació d’emissions, iniciat el 1989, fou desenvolupat per una empresa energètica nord-americana, Applied EnergyServices (AES), per a assolir l’aprovació dels reguladors en la construcció d’una planta energètica de carbó a Connecticut, a canvi de plantar 50 milions de pins i eucaliptus a Guatemala, que no eren nadius de la zona, i teòricament “absorbir les emissions de diòxid de carboni generades durant la vida de la planta energètica.”

Quan el projecte va ser avaluat, 10 anys més tard, la compensació de les emissions es trobava molt per sota d’allò planejat i, segons la professoraHannah Wittman , va fer fallida en diversos nivells. No únicament “va denegar l’accés als boscos a la població de la zona”, tot privant-los d’accés a les seves activitats de subsistència, sinó que les espècies d’arbre plantades eren “sovint inadequades per al clima i per als seus sòls pobres.”

Finalment, la planta energètica alimentada amb carbó va ser construïda a Connecticut, mentre Guatemala patia nous problemes, tals com conflictes locals al voltant dels drets sobre els arbres, així com la falta de pagament als grangers que havien ajudat a plantar els boscos.

“El principal problema és que no apaivaga les emissions d’efecte hivernacle. Al contrari, la idea és: ‘Convertim-nos en un negoci que permeti a les factories locals contaminar, i aquesta pobra gent de Guatemala arreglarà per nosaltres el disbarat.'”

Pagar per arbres moribunds i projectes ja iniciats

Dues dècades després del primer projecte, la indústria no sembla haver après dels seus errors. Prenguem l’experiència de Coldplay (grup de música pop britànic, els membres del qual s’han mostrat sensibles a la situació del planeta).

El 2002, la banda va pagar a la firma CarbonNeutral Company per a compensar el llançament del seu àlbum, A Rush of Blood to the Head, mitjançant la plantació de 10.000 arbres de mango en l’Índia. CarbonNeutral Company va finançar al seu torn a una empresa Índia, que va pagar a un grup de camperols per què fessin el treball. Tal com va destapar The Daily Telegraph, el 40% dels arbres plantats havien mort quatre anys més tard.

A l’Acadèmia de Hollywood, encarregada de lliurar els Oscar, no li va anar molt millor. Els organitzadors pagaren per a intentar neutralitzar “l’estil de vida” (ritme de consum?) de cada assistent a la cerimònia mitjançant el pagament de drets d’emissió a l’empresa TerraPass Inc . per a reduir les emissions equivalents a les generades en un any per l’estil de vida d’una estrella de cinema: 50 tones de CO2 (45.500 quilograms de diòxid de carboni, van concloure).

Un dels majors projectes de reducció de CO2 de TerraPass consisteix en invertir en un abocador d’Arkansas que neutralitza les deixalles per a eliminar les emissions de metà; no obstant això, segons una investigació de la revista BusinessWeek, la planta de procés d’escombraries, Waste Management Inc., havia planejat les reduccions fins i tot sense els diners de TerraPass, degut a què ja ho havia decidit amb anterioritat.

Les compensacions d’emissions de les celebritats de Hollywood varen convertir-se en beneficis addicionals per una empresa que factura 13.000 milions de dòlars; i no es tractà de l’única firma en beneficiar-se del sentiment de culpa de la indústria cinematogràfica estatunidenca. Dels altres sisdesenvolupadors de projectes de compensació treballant amb TerraPass que BusinessWeek va poder contactar, cinc d’ells asseguraren que “les compensacions no havien jugat un paper fonamental en la seva decisió de reduir les emissions.”

Oferint subsidis a les indústries contaminants dels països en desenvolupament

Irònicament, les compensacions de CO2 pagades per membres dels països desenvolupats a canvi del seu “dret” a contaminar sense culpa, sovint financen a empreses contaminants localitzades en els països en desenvolupament.

En un escenari ideal, els projectes de compensació de gasos contaminants -tant si es tracta de l’obligació de complir amb el Protocol de Kyoto a través dels Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL), o de donacions voluntàries-, van ser concebuts per a finançar projectes d’energies renovables (eòlica, marina o generada amb les marees, geotèrmica omicro-hidrològica ). Però aviat es va comprovar que aquestes inversions no són tan rendibles com pagar a les grans empreses contaminants perquè contaminin una mica menys.

“Els esquemes de compensació d’emissions que es prenen la molèstia de respectar els drets de les comunitats, d’altra banda, tendeixen a resultar dificultosos, cars, amb una viabilitat només a llarg termini o difícils de portar a terme políticament. De manera reveladora, només el 2% dels drets d’emissió provinents dels projectes MDL registrats són generats per projectes d’energies renovables, mentre que més de dos terços provenen de les grans instal·lacions que destrueixen gasos industrials o cremen metà d’abocadors o mines de carbó.”

Contamina a casa i neteja a qualsevol altre lloc

Més enllà de l’escandalosament pobra planificació i defectuosa gestió dels projectes, fins i tot si les empreses i persones a les quals es garantís que els projectes quefinancien amb la compensació dels seus drets d’emissió serien d’energies renovables, tot el concepte de compensacions d’emissió parteix d’un model erroni.

Hom assumeix que els mecanismes de compensació equivalen a què podem contaminar en el nostre propi entorn -ja sigui conduint un cotxe ineficient, ja sigui emprant calefacció i aire condicionat a tot drap a les nostres llars- i després, simplement pagant uns diners, tot això serà netejat (“neutralitzat”, asseguren) a través de projectes desenvolupats en un altre país, sobretot d’Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud.

El problema rau en què la ciència no dóna suport aquesta equació.

Mentre l’impacte del CO2 emés per una empresa podria no afectar directament el seu propi entorn ambiental, les partícules que acompanyen la crema de combustible per empreses i habitants d’una comunitat posen en risc l’ecosistema de la comunitat. Heus aquí alguns dels contaminants relacionats amb la combustió i les seves presumptes o coneguts efectes, segons la revista The New Internationalist:

• Microcontaminants Orgànics Tòxics: una àmplia gamma de substàncies que, a causa de la seva diminuta grandària, poden penetrar fàcilment els pulmons i causar problemes de salut. Alguns dels seus efectes coneguts inclouen atacs d’asma més freqüents, problemes respiratoris i mort prematura dels nou nats.
• Òxids sulfúrics: causen pluja àcida i el boirim grisenc que cobreix l’ambient de les ciutats congestionades (fenomen conegut com ‘smog’).
• Monòxid de carboni: interfereix en la capacitat de la sang per a dur oxigen als teixits dels organismes i provoca nombrosos efectes sobre la salut, incloent danysneurológics, així com en el cor i els pulmons.
• Òxids de nitrogen: poden causar danys en els pulmons i altres desordres respiratoris (també pluja àcida i ‘smog’).
• Arsènic: altament tòxic; cancerígen; nombrosos efectes tòxics afegits.
• Benzè: altament tòxic; cancerígen; trastorna els sistemes reproductiu i neurològic; anèmia.
• Mercuri: altament tòxic, particularment per als nens; neurològicament tòxic.
• Plom: altament tòxic, sobretot per als nens; neurològicament tòxic.
• Ozó: danys en els pulmons; danys respiratoris.
• Matèria Orgànica Policíclica: cancerígena i tòxica per al sistema respiratori.
• Formaldehyde: cancerígen; danys respiratoris; provoca asma.
• Butadiene: cancerígen; danys neurológics; malalties cardiovasculars.

Contamina ara, neteja en 100 anys

Altre inconvenient relacionat amb el concepte de la compensació d’emissions és el que en Kevin Smith, de The New Internationalist, anomena “comptabilitat a l’estil Enron”; les empreses intermediàries que gestionen els projectes de compensació no tenen en compte el cicle vital d’aquestes accions.

De manera que, mentre les emissions de CO2 realitzades per qui viatja en avió es produïxen immediatament, el projecte relacionat per a contrarestar aquesta acció, ja es tracti de la plantació d’arbres o la construcció d’una planta d’energia eòlica, trigarà encara temps en “neutralitzar” les emissions. Es calcula que fins a un segle, en moltes ocasions.

“Si una persona finança regularment projectes de compensació, les seves emissions creixen molt més ràpidament que no pas la velocitat amb què les seves activitats contaminants són ‘neutralitzades’ -fins al punt que, lluny d’aconseguir una petjada de carboni neutra, és més aviat tot el contrari-.”

Per què el CO2 no és sempre CO2 i el problema amb els arbres

Un dels projectes que requereixen amb claredat un desenvolupament a llarg termini és la plantació d’arbres, encara que el seu lent creixement no és l’únic problema relacionat amb la creació de boscos per a neutralitzar les nostres emissions de CO2.

A més dels inconvenients derivats d’una gestió deficient, com el desplaçament de comunitats locals per les grans empreses o la pròpia plantació d’espècies d’arbre nonadives , com l’assedegat eucaliptus -autèntic destructor d’aqüífers, com tot habitant de la Galícia minifundista sabrà-, la lògica bàsica subjacent a plantar arbres per a compensar pel CO2 emès podria ser errònia.

La idea consisteix a donar per bo que els arbres absorbeixen el diòxid de carboni de l’atmosfera en una quantitat capaç de compensar allò emès per la combustió de fòssils, però aquest raonament ignora la diferència fonamental entre les dues maneres diferents en què el diòxid de carboni és retingut en el nostre planeta.

Existeix la “reserva activa de CO2”, o diòxid de carboni que contínuament es mou entre els boscos, l’atmosfera i els oceans. En segon lloc, existeix la “reserva o fons fòssil de CO2”, condensada en les reserves de carbó, petroli i gas. Ambdós fons són normalment constants, però quan realitzem prospeccions, extraiem i cremem CO2 fòssil per a utilitzar-loquotidiànament, estem trastocant aquest delicat equilibri natural.

L’Oliver Rackham, botànic de la Universitat de Cambridge, declarava a The New Internationalist que “explicar a la gent que planti arbres [per a aminvar el canvi climàtic] és com explicar-los que beguin més aigua per a evitar que el nivell dels oceans continuï ascendint.”

Poden els arbres apaivagar el nostre CO2?

No únicament és impossible per als arbres plantats amb la finalitat de compensar emissions incidir sobre la reducció de la reserva de CO2 fòssil, sinó que és discutible fins i tot si poden, i durant quant de temps, capturar diòxid de carboni actiu (aquell que viatja a través de boscos, oceans i atmosfera).

És probable que les noves plantacions per compensar CO2 puguin proveir un emmagatzematge temporal de diòxid de carboni, encara que comença a ser efectiu quan els arbres tenen almenys 10 anys de vida. Un problema afegit: quan una localització és condicionada per a plantar arbres, esprodueïx una emissió de CO2 per l’esbrossament de la matèria orgànica de la terra. Segons investigadors de CarboEurope , només després d’una dècada des de la plantació el diòxid de carboni haurà compensat les pèrdues provocades per la prèvia neteja i preparació del terreny.

El director de CarboEurope, Han Dolman, va explicar a The New Internationalist que alguns boscos plantats en sòls humits i plens de torba mai no absorbiran tant CO2 com el que provocaran a través del procés de plantació.

Un estudi encapçalat per Johan Six, de la Universitat de Califòrnia a Davis, concloïa que el creixement dels arbres, així com la seva habilitat per a capturar CO2, seran limitats si hi ha una quantitat insuficient de nitrogen a la terra. Six va explicà a SciDev.Net que els arbres poden capturar CO2 només si el nitrogen és afegit a la terra “a nivells molt superiors a la típica contribució atmosfèrica.”

Així mateix, l’equip d’investigació va trobar que, a més del nitrogen, altres nutrients del sòl eren també factors que limitaven el creixement de les plantes. “La conclusió -segons Six- és que no podem confiar en la naturalesa per a netejar el CO2 industrial emès.”

Continuarà…

A la segona part d’aquest article, vam investigar per què alguns anomenen a la indústria de la compensació d’emissions “el Salvatge Oest”: com la falta de regulació permet a proveïdors, sovint empreses amb afany de lucre, a destinar percentatges tan petits com el 25% de les donacions rebudes a projectes dedicats a reduir el CO2 en l’atmosfera i per què és tan difícil determinar amb exactitud quant diòxid de carboni un viatge en avió o cotxe arriben a emetre.

A més, establirem un rànquing de proveïdors de compensacions sobre emissions de CO2 (offsetters) i parlarem sobre els sistemes de certificació voluntaris que existeixen actualment en aquest puixant sector.

• Visita aquí la segona part d’aquest article.