La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, fou debatuda a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (1992) i adoptada el mateix any a Nova York.

La UNFCCC, en vigor des de 1994, pretén reforçar la consciència pública en relació als problemes relacionats amb el canvi climàtic.

El 1997, els governs acordaren incorporar una addició al tractat, coneguda com a Protocol de Kioto, que inclou mesures més enèrgiques, concretes i jurídicament vinculants de lluita contra el canvi climàtic.

Així mateix, des del 1988, un Grup Intergovernamental Sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ha examinat les investigacions científiques i ofert als governs resums i assessorament sobre els problemes climàtics, mitjançant la publicació periòdica d’informes d’avaluació.

L’objectiu de la UNFCCC és assolir l’estabilització de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera:

• A un nivell que impedeixi danys perillosos en el sistema climàtic.
• En un termini que permeti als ecosistemes adaptar-se de la manera menys traumàtica a un canvi climàtic que ja pot constatar-se i quantificar-se.
• Tot assegurant que la producció d’aliments no es vegi amenaçada.
• Tot permetent que el desenvolupament econòmic prossegueixi de manera sostenible.

Les bases del Conveni

La Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic “estableix una estructura general per als esforços intergovernamentals encaminats a resoldre el desafiament del canvi climàtic”, com assegura la pàgina oficial de la Convenció.

També reconeix que el sistema climàtic és un recurs compartit l’estabilitat del qual pot veure’s afectada per activitats industrials i d’altre tipus que emeten diòxid de carboni i altres gasos que retenen la calor.

En virtut del Conveni, els governs:

• Compilen i comparteixen informació sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
• Emprenen estratègies nacionals per a abordar el problema de les emissions de gasos i adaptar-se als efectes previstos.
• Cooperen per a preparar-se i adaptar-se a l’efecte del canvi climàtic.

El text de la Convenció es va obrir a la signatura a Rio de Janeiro en 1992. Un any després, el text havia rebut 166 signatures.

Els Estats que no han signat ni tan sols la Convenció (no ja les mesures d’actuació de reducció d’emissions vinculants establertes en el Tractat de Kioto) poden accedir a ella en qualsevol moment.

Els signants

Els signants de la Convenció es divideixen en tres grups:

• Grup de països de l’Annex I: països industrialitzats. Aquests països (amb l’excepció d’Estats Units i Austràlia, que no han ratificat el Protocol de Kioto), accedeixen a reduir les seves emissions per sota de les realitzades en 1990. Si no poden portar-lo a terme, han de comprar crèdits d’emissió o invertir en mesures de conservació.
• Annex II: països desenvolupats que paguen, de manera voluntària, per tal de què els països en desenvolupament redueixin les seves emissions.
• Grup de països en desenvolupament, que no han de complir amb aquests objectius de reducció d’emissions.

Què es pot fer

La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic estableix diversos camps d’actuació per a reduir les conseqüències d’un canvi climàtic ja irreversible. Entre les mesures, destaquen:

• Reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, punt desenvolupat en el Tractat de Kioto.
• Ampliar la superfície forestal i protegir la superfície existent.
• Canviar els estils de vida i les normes que els provoquen.
• Mesures d’adaptació per a afrontar els canvis ja inevitables.

Les cultures i els hàbits de milions de persones -en particular, si malbaraten energia o la utilitzen amb eficiència- tenen importants repercussions en el canvi climàtic.

Cal dir el mateix sobre les polítiques i reglaments governamentals.