Els biocombustibles són produïts fonamentalment a partir d’olis vegetals i greixos animals.

L’anomenat “biofuel” o combustible ecològic no és un esforç tecnològic contemporani; durant els inicis de l’automobilisme, aquest tipus de combustible alternatiu ja s’havia provat amb èxit i resultats suficientment satisfactoris.

El biocombustible va debutar oficialment a l’Exposició Universal del 1900, a la qual va assistir l’enginyer alemany Rudolph Diesel amb alguns dels vehicles que havia fabricat.

Un dels vehicles comptava amb un motor propulsat amb oli de cacauet, tot i que l’ús industrial de motors capaços de funcionar amb combustibles alternatius als derivats del petroli va haver d’esperar fins el 1973.

El 1973, Brasil va respondre a la crisi mundial del petroli, provocada per la pujada de preus instigat per l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), amb el començament de la producció massiva d’etanol a partir de la canya de sucre.

Actualment, la indústria de biocombustibles constitueix un confús sector que produeix diverses barreges de combustible vegetal amb combustibles fòssils: des de l’estàndard europeu d’incloure almenys un 5% de biodièsel a tot el gasoli comercialitzat a la UE fins el cada cop més acceptat als Estats Units “gasohol” (solució d’un 10% d’etanol i un 90% de benzina convencional), o l’etanol pur que fa servir un 40% dels cotxes brasilers, segons l’Associació de Combustibles Renovables.

• Biodiesel: derivat d’olis vegetals i greixos animals; el seu ús pot augmentar perquè es pot diluir en distintes quantitats amb qualsevol tipus de combustible dièsel.
• El reciclatge i adequat procés de l’oli emprat per empreses de menjar ràpid, conegut com a WTO (de “waste vegetable oil”, o “deixalles d’oli vegetal”), es podrà fer servir a motors dièsel adaptats.
• Etanol: alcohol derivat del processament de diverses plantes. Es pot fer servir sense la necessitat d’ésser barrejat amb altres combustibles, dins motors lleugerament modificats. També es pot usar a motors duals, capaços de fer servir benzina (pura o en diferents barreges) i etanol. Sense anar més lluny, el 70% dels nous cotxes brasilers són vehicles flexibles amb compartiments separats per etanol pur o una barreja de benzina i etanol.

Europa domina la indústria del biodièsel, gràcies als subsidis europeus destinats al desenvolupament de combustibles alternatius per reduir a mig termini la dependència energètica de la UE, que pretén que el 5,75% de l’energia emprada en tots els vehicles europeus sigui biocombustible el 2010.

El principal productor mundial d’etanol és el Brasil, on pràcticament la totalitat de les estacions de servei ofereixen etanol pur. El país més gran de l’Amèrica Llatina es vol autoproclamar energèticament autosuficient cap a finals del 2007.

Un intens debat té lloc a la nova indústria en relació a la viabilitat i conveniència a l’hora d’utilitzar combustibles vegetals a partir de la producció massiva de determinats tipus d’oli.

Un recent estudi de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units sobre els dos principals tipus de cultiu nord-americans per produir biocombustible, conclogué que el biodièsel produït a partir de la planta de soja és més eficient de produïr i la seva combustió menys contaminant que l’etanol produït a partir del blat de moro.

Sigui com sigui, fins i tot en el cas de què la producció total de soja i blat de moro es destinés a la producció de combustible, la quantitat obtinguda no suposaria un impacte rellevant a una indústria tan dependent dels combustibles tradicionals.

Segons alguns investigadors, la principal esperança pel biocombustible procedeix de plantes no comestibles, com diverses herbàcies i plantes llenyoses, capaces de créixer a zones marginals que no requereixen l’ús intensiu de regadiu, fertilitzants o pesticides.