Cada vegada és més difícil amagar les escombraries electròniques sota la catifa. Hi emergeix un dilema: crear productes més ecològics, més reciclables o amb un cicle de vida superior.

Diversos exemples corroboren que no només els governs, amb regulacions més exigents sobre el tractament de residus, sinó els propis usuaris, exigeixen productes amb un disseny més ecològic i preparats per a ser parcial o íntegrament recuperats al final de la seva vida útil.

Greenpeace publica una guia (Guide to Greener Electronics) que classifica periòdicament als principals fabricadors d’informàtica, electrònica i telefonia mòbil d’acord amb el nivell de sostenibilitat de cada firma. Per a elaborar el llistat, l’organització puntua 3 paràmetres:

• Polítiques sobre l’ús de materials tòxics (completa supressió, ús restringit, ús descontrolat).
• Reciclatge (embolcalls lleugers o amb dimensions desmesurades, disseny d’aparells per a facilitar la seva total o parcial reutilització, programes propis de reciclatge).
• Canvi climàtic (millora en els processos de producció, polítiques actives per a disminuir la petjada ecològica de la firma).

La pròpia Apple, que segueix comptant amb el fervent favor de molts dels qui compren, anhelen o fan conjectures sobre els seus productes abans que la secretista maquinària de màrqueting de la companyia els desvetlli durant les presentacions d’Steve Jobs, afrontà dures crítiques després d’aparèixer malament situada en els primers llistats de Greenpeace.

Conscient del que es jugava, la marca, especialment respectada en cercles educatius i liberals, va publicar una declaració de principis (no una “memo”, seguint la broma del film Jerry Maguire), A Greener Apple (per una Apple -“poma” en anglès- més verda).

El text, signat pel propi Jobs, explicava els assoliments de la firma en reciclatge i en l’ús de cada vegada menys materials perillosos, tals com el cadmi o el plom.

Apple ha millorat la seva puntuació sobre sostenibilitat en les últimes classificacions i la marca inclou ara, entre les especificacions dels seus productes, un apartat titulat “informe de política mediambiental“, on es llegeix (en el cas de l’iPhone 3G, per exemple):

“iPhone 3G incorpora els constants progressos en matèria ambiental d’Apple. Ha estat dissenyat amb les següents prestacions per a reduir el seu impacte mediambiental: equip principal sense PVC, auriculars sense PVC, cable USB sense PVC, circuits impresos sense brom, pantalla LCD sense mercuri, la majoria de l’embalatge està fabricat amb cartrons reciclats i bio-materials, adaptador de corrent de rendiment superior a l’exigit per les normes mundials d’eficiència energètica.”

Potser aquest “Informe de política mediambiental” d’Apple no exposi informació revolucionària, però la seva aparició com apartat destacat entre els detalls del producte de maquinari més carismàtic dels últims temps denota la creixent importància de la sostenibilitat entre els usuaris i les pròpies marques.

Apple, per cert, segueix per darrere de fabricants com Sony Ericsson, Nokia, Samsung, Dell, Toshiba o Acer, entre uns altres, en el rànquing de Greenpeace de juny del 2008.

Seria interessant que Greenpeace desenvolupés una aplicació que amidés la sostenibilitat de les empreses, en funció dels mateixos criteris que empra per a les seves guies, i que la distribuís gratuïtament en l’App Store.

Sempre que Apple, que es reserva el dret de retirar aquelles aplicacions que no compleixin amb el seu vistiplau, sabés acceptar aquesta enginyosa crítica.

La nostra creixent petjada electrònica

Milions d’usuaris arreu del món comencen a perdre el compte quan han de recordar tots els models d’ordinador que han emprat a casa i a la feina.

Passa el mateix amb el telèfon mòbil i, per a un creixent nombre de persones, amb reproductors multimèdia, càmeres de fotos i videoconsoles.

Per a dur el compte, hom ha de recordar tots els ordinadors que han realitzat un recorregut encara poc definit i informal: de la botiga a la taula de l’escriptori de casa o al despatx.

Una vegada acaba la seva vida útil, l’ordinador passa en ocasions a l’habitació dels més petits (una evolució també seguida per mitjans més tradicionals, com ara la televisió); d’aquí, a les golfes, ja sigui aquest un espai propi o a casa dels avis.

En alguns llocs on existeix una certa tradició de buidar la cambra de les andròmines i vendre tot allò que es pugui enfront de casa (és el cas de les “garage sales” o vendes de garatge nord-americanes), l’ordinador, ja sigui portàtil o d’escriptori, pot ser venut per una ínfima fracció del seu preu original.

Encara que, en aquest cas, hom s’enduu la satisfacció d’haver augmentat el cicle de vida útil d’un aparell que, en cas contrari, hauria envellit en alguna cambra fosca o, pitjor encara, en algun abocador, sense que els seus materials (de vegades recuperables, habitualment tòxics) hagin estat degudament controlats.

Reminiscències de La Bola de Cristal

En l’era de l’iPhone 3G, els netbook i la Internet de les aplicacions i la ubiqüitat, el tractament de residus electrònics segueix vivint en una era menys polida, més semblant al decorat recorregut pels electroduendes, amb la Bruja Avería al capdavant, a La Bola de Cristal: tubs de rajos catòdics emetent pols tòxica, forta olor a plàstic i circuiteria reescalfada, mercuri per onsevulla.

L’ascens dels dispositius electrònics i informàtics d’ús personal, tals com l’ordinador portàtil, el telèfon mòbil, els dispositius musicals i multimèdia, o les càmeres i càmeres de vídeo digitals, es produeixen i empren més components que mai abans i, paral·lelament, el seu cicle de vida útil s’ha reduït de diversos anys a un grapat de mesos en l’actualitat.

És per aquest motiu que les escombraries electròniques, o “e-waste”, han esdevingut un problema que implica a governs (tractament de residus, incidència sobre la salut i el medi ambient) i els usuaris (falta de directives clares i senzilles per a desfer-se dels aparells, manca de dispositius dissenyats per a durar més temps o amb especificacions més sostenibles).

Flirtejant amb la sostenibilitat: què significa ser verd?

Els grans fabricants, que segueixen obtenint costosos i fiables informes periòdics sobre la predilecció dels consumidors, així com tendències que poden convertir-se en autèntics canvis estructurals, saben que el consum ètic va en serio.

Ja ningú s’enrecorda de què, abans de l’omnipresent iPod, la marca “Walkman” no tenia parangó en el món dels reproductors de música portàtils que la pròpia Sony va inventar a les acaballes dels setantes del segle XX.

Diversos fabricants informàtics asseguren, amb productes i amb campanyes publicitàries, haver apostat decididament per la sostenibilitat.

Com explica la periodista Ana Campoy en el Wall Street Journal, empreses com Lenovo i Dell fabriquen ordinadors energèticament molt més eficients que els seus predecessors, empren materials reciclats o amb un impacte molt inferior als tradicionals, com ara carcasses fabricades amb bambú, fibra vegetal més resistent que alguns metalls.

Encara que Jeffrey Ball argumenta, també en el Wall Street Journal i a propòsit de l’article de Campoy, que potser la política més sostenible que podrien emprendre els fabricants és la fabricació de productes amb un temps de vida útil molt superior a l’actual, quan els anys s’han convertit pràcticament en mesos, per a la majoria dels béns electrònics i informàtics.

Allargar el cicle de vida d’un ordinador pot ser a la llarga, segons Ball, més efectiu que crear equips amb materials sofisticats, sobretot en un context de creixement imparable de les escombraries electròniques.

Quina és l’autèntica política mediambiental?

Com expliquem en L’Imperi de les escombraries: de la muntanya d’àmfores de Roma a l’abocador d’Staten Island, la societat mundial actual és la qual més brossa produeix de la història.

Ho explica The Economist en l’article de setembre What a waste (“menuda despesa”).

Les dades aportades pel setmanari britànic constaten un descens en el creixement de la producció de deixalles per persona i dia en els països rics, mentre ha augmentat com mai abans entre els països emergents, que compten tanmateix amb les majors poblacions del món (Xina, Índia, Brasil, Indonèsia).

No només Jeffrey Ball creu que el tractament de les escombraries electròniques generades és un dels grans reptes de la societat en el segle XXI. Qualsevol qui faci prediccions amb les xifres actuals pot arribar a una conclusió similar.

El nombre d’ordinadors obsolets augmentà a més del doble el 2007, prenent els 20 milions d’equips que van haver de retirar-se el 1998, segons l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, EPA.

I la majoria d’aquests equips van anar a parar el 2007, com ho havien fet en tots els anys precedents, en un abocadors, sense que ningú aprofités els seus materials ni, pitjor encara, extragués els materials perillosos del seu interior, exposant-los al sòl.

Només el 2007, 205,5 milions de peces d’equipament informàtic es descartaren, de les quals únicament 48,2 milions, o el 18%, van ser reciclades, segons l’última informació de l’EPA.

Gairebé dos milions de tones d’ordinadors usats, televisors, mòbils i altres aparells van acabar en les escombraries sense ser tractats, generant, segons Jeffrey Ball, “ingents quantitats de plàstic i metall rebutjats, i alliberant en l’entorn potencials contaminants com el plom i el crom.”

Si bé augmenta l’oferta d’equips amb components més eficients i materials reciclables, resistents i més sostenibles, l’esforç d’Asus, Dell, Nokia, Sony o Lenovo, entre d’altres, no planta cara a allò que encara és tabú en la indústria: convé crear productes ideats per a durar més temps?

Productes més verds, més reciclables, o més duradors?

Ja el maig de 2008, parlàvem, en una entrada de blog, de tres iniciatives destinades a plantar cara a la creixent petjada ecològica dels productes informàtics i electrònics.

Cada iniciativa suposava una diferent aproximació a la solució d’un mateix problema:

• Crear productes més verds. Posàvem l’exemple d’un prototip de Nokia (Remade).
• Compartir tecnologies perquè els productes siguin més fàcilment reciclables, més eficients, etcètera. Parlàvem de la iniciativa per a compartir patents industrials Eco-Patents Commons.
• Generar un nou model de producció que permeti allargar el cicle de vida dels dispositius, o doni amb models de producció i distribució més racionals. Ens fèiem ressò del dispositiu Linc, un prototip de mòbil molt similar l’iPhone que no es vendria, sinó que es “prestaria” (com el “leasing” d’un cotxe). La mateixa marca retiraria el producte quan aquest fos obsolet i ho reemplaçaria per un nou model, confeccionat sobre la base de l’anterior.

La gamma de prototips mòbils ecològics de Nokia, batejada com Remade, suposa la primera aproximació a com solucionar el problema mediambiental. Diversos productes comercials asseguren ser molt més eficients i comptar amb materials reciclats o sostenibles.

La segona aproximació al mateix problema: Eco-Patents Commons. Es tracta d’una iniciativa industrial de lliure adhesió en la qual un grup d’empreses (Nokia, Sony, IBM, Xerox i altres) que assegura que oferirà patents tecnològiques desenvolupades per a protegir directa o indirectament el medi ambient, i les posarà a la disposició de qui vulgui consultar-les i usar-les.

Els detalls de la iniciativa reconeixen el secret industrial i només garanteixen la col·laboració entre les empreses participants quan es tracta de tecnologies que poden “ajudar a uns altres a ser més eco-eficients i operar en una manera més sostenible”. Un vídeo explica el projecte.

La tercera aproximació de la qual parlàvem en el blog de maig de 2008 era Linc.

Aquest mòbil conceptual és proporcionat en concepte de préstec, de manera que el propi fabricant es fa responsable de la seva distribució, recollida i substitució per nous models, mentre que propietari.

• Segons Linc, l’usuari manté el dispositiu adquirit durant un any i, quan arriba la següent generació de components, l’usuari rep per correu un nou aparell.
• El vell aparell, al corrent que l’usuari renova el seu dispositiu, transfereix de manera inalàmbrica tota la informació sobre l’usuari i els continguts emmagatzemats al nou dispositiu.
• Una vegada l’usuari a acabat, és informat que el vell aparell ha de ser enviat al centre de distribució del producte més proper (el dispositiu inclou valuosos materials com alumini, cristall i components electrònics, que són totalment reutilitzats pel fabricant).
• Linc ha estat dissenyat per a ser convertit en peces sense esforç, d’una manera automàtica i sense danyar cap component, per a garantir la seva reutilització.

L’estudi de disseny i publicitat nord-americà Kaleidoscope, que creà el projecte The Greener Grass per a donar sortida a conceptes com Linc, creu que aquest prototip “canvia per complet el paradigma dels actuals models de producció i consum.

Si fos adoptat, un disseny amb aquestes característiques reduiria enormement els residus perillosos i milloraria la salut mediambiental, en evitar la creació d’escombraries tecnològiques.”

Cap d’aquestes tres aparents solucions al problema de les escombraries electròniques podrien ser aplicades (productes més ecològics, dissenyats per al seu posterior reutilització o més duradors -perennes-) sense excloure les altres.

Qualsevol fabricant podria aplicar polítiques industrials que exploressin imaginativament aquests camins, o generar solucions pròpies.

Creixen els productes “verds” per a tots els públics

El reporter Joseph de Ávila explica en el Wall Street Journal que els fabricadors d’ordinadors, de processadors i de programari desenvolupen productes “més verds” per a consumidors conscienciats amb el medi ambient.

Mentre algunes firmes desenvolupen línies de producte energèticament més eficients, unes altres llancen productes de programari perquè els actuals equips consumen menys.

Mentrestant, explica De Ávila, “els fabricants d’electrònica investiguen maneres de fer nous ordinadors a partir de materials reciclats, a més d’animar els usuaris a reciclar els seus vells aparells.”

Exemples (facilitats per Joseph de Ávila en el Wall Street Journal) d’aparells informàtics per al consum massiu dissenyats per a “clients respectuosos amb el medi ambient”:

• SimpleTech [re]drive: disc dur extern fabricat amb alumini reciclat i bambú. S’encén i apaga automàticament amb l’ordinador, per a evitar cap watt de consum addicional.
• Apple MacBook Air: ha rebut la certificació de plata per part de Epeat, programa que examina les polítiques de producció i els esforços de reciclatge realitzats per les marques. També aprova amb nota els requeriments de consum de Energy Star. És el Mac que menys consumeix dels dissenyats fins al moment.
• HP Deskjet D2545: impressora d’injecció de tinta fabricada amb un 83% de plàstic reciclat i un consum adaptat als estàndards d’Energy Star.
• Dell Studio Hybrid: l’ordinador de sobretaula més petit de Dell (al voltant d’un 80% més petit que els equips estàndard). Compleix amb els requeriments d’Energy Star i va rebre una bona puntuació del programa Epeat.
• Lenovo ThinkPad X300: la millor puntuació possible d’Epeat (certificació d’or). També compleix amb els requeriments d’Energy Star.

El paper dels usuaris

Diversos factors impulsen a les empreses a desenvolupar productes més sostenibles.

Moltes firmes volen avançar-se a una tendència inequívoca arreu del món cap a legislacions mediambientals cada vegada més exigents, moltes de les quals ragen des de la UE, o per a guanyar-se el favor dels inversors que tenen en compte criteris ètics i mediambientals, segons l’analista Christopher Minis, de Forrester Research.

Són els consumidors qui han acabat de decidir a les principals companyies.

Forrester, per exemple, va portar a terme una enquesta entre 5.000 adults nord-americans i va constatar que el 12% està disposat a pagar més per aparells que usen menys energia o han estat fabricats per una firma respectuosa amb el medi ambient.

Les companyies creuen que aquest 12% (els qui creguin que és una xifra baixa, es tracta d’un percentatge molt superior a la quota d’Apple en el mercat d’ordinadors, per exemple) creixerà ràpidament.

Existeixen mostres arreu que la sostenibilitat ja no és patrimoni de les ONG i dels més informats i fervents defensors de la naturalesa.

En el seu blog per al Wall Street Journal (publicació que no pot ser ratllada d’ecologista radical), Jeffrey Ball il·lustra amb un exemple com canvia el comportament d’alguns usuaris informàtics.

Ball explica que a Berkeley, Califòrnia, els usuaris informàtics s’han convertit en gelosos guardians del cicle de vida dels seus ordinadors, i han creat l’Alameda County Computer Resource Center.

En aquest magatzem, fileres de vells monitors, ratolins i peces informàtiques serveixen a treballadors voluntaris per a transformar el que és considerat escombraries electròniques en ordinadors que més tard donen a escoles i ONG.

El lema d’aquest centre de recursos informàtics (veure el centre en acció): “l’obsolescència és només manca d’imaginació.”