La informació es crea i comparteix cada vegada més a Internet, i el PC és tan sols un mitjà d’accés més a la web 2.0. El 2008, hi arriben els ordinadors barats, eficients i amb arquitectura oberta.

La informació migra cap a Internet. O, almenys, els productes d’oci i productivitat als quals la Web 2.0 es refereix.

Aquest article ha estat escrit en un bloc de notes gratuït, posteriorment editat en Google Docs i publicat a faircompanies, un portal d’Internet en el qual els usuaris no només consulten informació, sinó que comenten, recomanen i publiquen els seus propis continguts.

També faig servir Zoho Office Suite, producte gratuït al qual s’hi accedeix -no es descarrega- i és capaç de funcionar fins i tot sense connexió a Internet: Zoho ha integrat en el seu paquet de programes en línia l’eina Google Gears, dissenyada per a treballar amb programes d’Internet quan no hi ha connexió i, un cop l’equip recupera el senyal, la versió d’Internet s’actualitzada amb tota la informació emmagatzemada prèviament en local.

Google Gears té una interfície de programació (API) que qualsevol pot emprar per a fer que un servei d’Internet es pugui seguir utilitzant sense connexió a Internet, independentment que es tracti de companyies que -com ara Zoho- competeixen en el mateix mercat que qui oferix l’eina. Per a arribar a aquest punt de col·laboració, la filosofia de les grans empreses ha hagut de canviar.

El bloc que actualitzo setmanalment i les fotos que comparteixo amb familiars, col·legues i amics són productes que, igualment, només viuen en Internet. Aquesta situació, més que crear-me ansietat, m’infon seguretat. Cap d’aquestes aplicacions està instal·lada en l’ordinador amb capacitat més limitada i més possibilitats de ser extraviat.

Poder accedir en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, amb el mòbil, el portàtil, qualsevol altre ordinador o qualsevol dispositiu amb connexió a Internet és un avanç pel que fa al fardell de documents que hom arrossegava en el seu porta-papers digital no fa tant de temps.

Un exemple il·lustratiu del que significa Web 2.0: la informació pot ser creada, consumida i distribuïda en Internet, en la majoria de casos sense pagar un euro per assolir aquestes tasques. No cal preocupar-se massa del sentit filosòfic o de l’autèntic significat de “Web 2.0” (segons el parer d’en Tim Berners-Lee, per exemple, ningú no sap realment què significa), sinó avaluar la utilitat d’aquestes noves accions quotidianes.

Això si; tothom segueix necessitant un dispositiu per a accedir a aquests serveis, i també un programa de navegació. I la Web 2.0 (la qual es refereix als serveis que fem servir diàriament i que alberguen la nostra informació a Internet, en lloc de fer una còpia en el nostre escriptori), encara no ha arribat a la informàtica personal, per dir-ho d’alguna manera.

L’era de l’accés ubic als continguts

La popular expressió Web 2.0 ha estat utilitzada per a referir-se a serveis en els quals l’usuari no només consumeix i interacciona, sinó també difon i produeix els seus propis continguts. La frontera entre els continguts i serveis professionals i els creats per aficionats és cada vegada més difusa gràcies a Internet i a la seva arquitectura oberta i orientada a la col·laboració.

Vídeos, documents, fotografies, productes de màrqueting, música, intercanvi de gustos i aficions a través de xarxes socials, continguts enciclopèdics. Alguns blocs especialitzats difonen informació en temps real i amb una qualitat notable.

La xarxa de blocs especialitzats en informació tecnològica i web 2.0 TechCrunch ha aconseguit fins i tot superar en audiència a CNet Networks des de desembre de 2007, segons comScore.

CNet Networks és la xarxa d’informació tecnològica que ha liderat aquest sector informatiu pràcticament des de la constitució d’Internet com a fenomen global.

Que un bloc com ara TechCrunch, fins fa poc constituït de poc més que d’els continguts del seu fundador, Michael Arrington, un “insider” de Silicon Valley que parla sobre i per a l’audiència més especialitzada en els nous negocis Web 2.0, assoleixi més visites que CNet, una corporació que cotitza a l’índex Nasdaq i té (gener de 2008) 2.600 treballadors, és com poc sorprenent.

Blocs, vídeos, fotos, xarxes socials

A alguns inversors no els agrada aquest canvi de papers en la informació tecnològica, on practicar un to proper a l’audiència i tenir unes fonts de qualitat, encara que el contingut estigui fet des de casa, acaba arribant a més gent. Segons el New York Times, els inversors volen fins i tot comprar l’empresa CNet per a reconduir la situació. I aquest és només un exemple.

Es creen i difonen més continguts que mai. Molts d’aquests continguts són vists com a “soroll” o contingut de poca qualitat. De la mateixa manera que una part raonable d’aquests, ja es tracti de blocs, vídeos, fotografies, etcètera, competeix en excel·lència amb obres professionals.

Cada vegada hi ha més usuaris consumint, compartint, creant i publicant continguts a la Xarxa, gràcies a l’expansió de la banda ampla i la Internet sense fils. Si ha augmentat el volum total d’informació emmagatzemada i el tràfic relacionat amb la seva creació i consulta, on va a parar tot aquest contingut emmagatzemat?

Empreses com Google, el màxim exponent de la nova generació de serveis Web 2.0, per la seva grandària i quota de mercat arreu del món, tenen la resposta: cada vegada hi ha més i més potents centres de dades.

Qui paga tot això?

Gartner explica que les necessitats energètiques d’aquestes granges de dades, compostes per centenars o milers de servidors connectats a la xarxa, suposen ja una quarta part de les emissions de diòxid de carboni de tota la indústria tecnològica. El consum energètic necessari per a mantenir als servidors en funcionament i climatitzar els centres de dades és el que més creix de la indústria tecnològica.

Un estudi de la Universitat de Berkeley que mesura la despesa dels servidors als Estats Units corroborava que, el 2005, el consum energètic de tots els servidors nord-americans ascendí a 45.000 milions de kilowatts-hora, una energia superior a la requerida en un any per 19 Estats nord-americans.

En el reportatge El malbaratament energètic del PC, citem un estudi de Forrester Research que descriu la petjada ecològica de la informàtica personal i els serveis associats a ella: el 2008 s’arribarà als 1.000 milions d’ordinadors personals funcionant arreu del món; 2.000 milions el 2015. Brasil, Rússia, Índia i Xina assoliran per si sols els 775 milions d’ordinadors el 2015.

Servidors, centres de dades, ordinadors personals i cloud computing

Perquè l’anomenada Web 2.0 i els seus continguts associats no acabin suposant un motiu més de preocupació per contribuir cada vegada més al canvi climàtic, les dades de Gartner i Forrester corroboren que Internet ha d’evolucionar en més camps, no només en el de la innovació dels seus serveis:

• Els centres de dades haurien de ser molt més eficients i fins i tot autosuficients gràcies a l’ús d’energies renovables i la seva instal·lació en climes temperats, per a evitar una despesa excessiva en climatització. Per a millorar l’eficiència energètica dels servidors i els centres que els emmagatzemen, la Climate Savers Computing Initiative, organització conformada per diverses empreses -Google i Intel entre elles- des de 2007, pretén congregar a empreses, consumidors i ONG que es preocupen per l’impacte mediambiental de la tecnologia. Google assegura haver millorat l’eficiència energètica dels seus servidors gràcies al disseny específic de connexions que no escalfen els aparells i no desprenen energia que es perd. Altra iniciativa, cridada Members of the Green Grid Association, composta per un grup d’empreses tecnològiques, operadors de centres de dades i consumidors, pretén millorar l’eficiència energètica en els centres de dades nord-americans fins a en un 10%. La fita no sona, en qualsevol cas, a avanç espectacular. El que aquestes empreses pretenen, segons la lectura crítica d’aquesta iniciativa, és regular-se a si mateixes per tal d’evitar que ho facin les lleis i futures regulacions.
• Els propis ordinadors, que el 2015 estaran presents en moltes cases dels països emergents, han d’oferir l’experiència tecnològica i educativa promesa, amb el menor consum energètic possible. Els ordinadors personals malgasten, segons declarava Urs Hölze, de Google, a News.com, el 50% de l’energia consumida, que es perd en forma de calor. Paradoxalment, aquesta calor no només és energia malbaratada, sinó que escalfa el processador i altres components de l’aparell, fenomen que fa necessari compensar la calor creada amb ventiladors que, al seu torn, gasten energia. Un cercle viciós que demostra que les connexions elèctriques i els transformadors dels equips informàtics i electrònics no han evolucionat massa en les últimes dècades.

Cloud computing contra el malbaratament energètic

La denominada cloud computing, o núvol de la informació, augmenta l’eficiència energètica dels portals, centres de dades i infraestructures d’Internet en general.

Fins a la popularització d’aquesta nova tècnica, per a emmagatzemar un producte o servei remot, era necessari tenir un ordinador o servidor, o diversos alhora, connectats a Internet. Aquesta infraestructura sempre necessita la mateixa energia i ample de banda, degut al fet que han estat configurats prèviament.

Sovint, el consum és superior al requerit pel tràfic generat: amb aquest model, es consumeix més del necessari, per a evitar fallades en el tràfic d’un lloc web quan hi hagi una revifada sobtada de visites, etcètera.

La cloud computing empra una infraestructura composta per desenes, centenars o milers d’equips connectats entre si i, alhora, a Internet. Un servei o producte d’Internet constitueix un “objecte” que és inclòs en la infraestructura total.

El servei en qüestió tindrà tant espai i ample de banda com sigui necessari en cada instant. La grandària de la infraestructura i la flexibilitat del seu disseny no només augmenten l’eficiència energètica, sinó que disminueixen dramàticament els costos d’emmagatzematge i connexió. És a dir, es tractaria de filar encara més prim en les economies d’escala.

La informàtica personal: Hi ha vida més enllà de Microsoft i Apple?

Hi ha alguna cosa semblant a la cloud computing en la informàtica personal? De moment, no. Fent un símil entre el PC i la indústria de l’automòbil, molts de nosaltres usem equips que no han estat dissenyats pensant en les nostres necessitats diàries, sinó en un model informàtic tradicional fundat per Apple i traslladat a les masses per Microsoft: un sistema operatiu en el qual les tasques estan supeditades a la compra de determinats productes de programari.

Usem un cotxe bastant gran i lleig, en alguns casos; en uns altres, un bonic esportiu al que no podem canviar l’oli sense demanar permís a l’amo de la marca i passar per caixa. Crec que s’ha entès la metàfora i qui és qui.

La propietat intel·lectual d’aquests programes està controlada a calç i cant per la firma comercialitzadora, que cedeix a l’usuari el dret a usar el producte.

Un document en el format per defecte d’Office 2007 no pot ser obert -no de la manera més senzilla i configurada per defecte- per versions anteriors del programari (Tim O’Reilly, entre d’altres, vaticina la fi de la cultura del llançament de versions de programari tancades i que no evolucionen fins al següent llançament), de la mateixa manera que un iPod no pot ser usat amb una aplicació de descàrrega de música que no sigui iTunes.

Microsoft decideix en tot moment com els usuaris veuen, guarden i interaccionen amb els seus documents. Apple fa el propi amb els seus serveis i productes.

Aquest model, protegit, tancat i amb una evolució controlada a força d’actualitzacions aparentment “crítiques” o “necessàries”, segueix dominant la informàtica personal de manera aclaparadora: Microsoft Windows, Apple Mac OS X i Microsoft Office són alguns dels principals exponents.

Aquestes peces de programari responen a un model de comercialització tradicional, basat en el domini del mercat i la imposició a l’usuari d’actualitzacions per les quals ha de pagar, directa o indirectament.

Apple demana a la indústria discogràfica, d’una banda, que elimini els sistemes de protecció electrònica contra còpia, o DRM, perquè creu que així augmentarà la compra legal de música per Internet. Mentre Steve Jobs advoca per la descàrrega de cançons sense protecció contra còpia, manté el seu propi programari amb una llicència que impedeix la seva millora, personalització o adaptació per part de terceres empreses o individus. Sembla que aquí hi ha una prèdica una mica dissonant.

Alternatives

Hi ha alternatives? Depèn. Hom necessitaria paciència; l’alternativa no és tan senzilla i còmoda per a l’usuari com comprar un ordinador en la botiga amb la seguretat de conèixer el sistema operatiu que alberga; cal investigar i dedicar-hi temps, encara que no més que el dedicat per molts de nosaltres quan vam voler fer un cop d’ull a Mac OS X.

Davant la compra d’un nou ordinador, la pregunta en l’aire sembla ser si es decideix un per Windows Vista o per reinstal·lar Windows XP, mentre el canvi radical és passar-se de qualsevol d’aquestes versions a Mac OS X Leopard.

Molts usuaris temen que la càmera de fotos, o impressora, o reproductor de música, deixi de funcionar si no fan servir Microsoft Windows Vista o Mac OS X Leopard. Hi ha diverses alternatives a aquest mercat, totes basades en una arquitectura de codi obert: Linux.

La major part d’elles inclouen el suport necessari per a evitar problemes i incompatibilitats amb dispositius perifèrics de les principals marques. Això sí, adoptar Linux no és tan còmode com quedar-se amb les dues opcions preponderants, l’abrumadorament majoritària (Microsoft Windows) i la seva alternativa de disseny (Mac OS X).

No ocorre el mateix amb els serveis i infraestructures d’Internet, on el programari de codi obert guanya terreny i les empreses no s’ho pensen dues vegades, sobretot entre els proveïdors de serveis Web 2.0: Linux, en les seves nombroses versions, és la plataforma que més creix, en detriment de sistemes com ara Microsoft .Net.

Totes les “killer applications“, o programes realment reeixits i amb poder tecnològic disruptiu, capaços de transformar o crear un nou mercat, han estat creades i funcionen en Linux o BSD Unix. Entre elles, les aplicacions i serveis de Google, Amazon, o Yahoo! Maps.

La cloud computing afavoreix aquesta tendència, ja que empreses com Google o Amazon (la botiga electrònica amb seu a Seattle és la primera empresa que comercialitza serveis de cloud computing al gran públic, mitjançant el producte Amazon Elastic Compute Cloud).

Google i companyia: la innovació es trasllada a la Xarxa

Google, Amazon, IBM o Yahoo! han transformat els seus centres de dades en granges de cloud computing, on una aplicació o un portal d’Internet és un element que ocupa l’espai que necessita per a funcionar a ple rendiment: quan hi ha poc tràfic, el propietari del portal o programari emmagatzemats podrà presumir de pagar menys per l’hospedatge del seu servei que per la seva connexió a Internet.

El preu és igualment competitiu quan la popularitat hi arriba sobtadament i és necessari plantar cara a un tràfic molt superior en moments puntuals. Frases com “caiguda del servidor” o “actualització del servidor” poden passar a la història, si es generalitza el nou model, de moment només oferit obertament (als Estats Units i Europa) per Amazon.

Enrique Dans cita en el seu bloc un article de BusinessWeek (The Wisdom of Clouds, o la saviesa dels núvols), on explica aquesta tendència a Internet: l’emmagatzematge eficient i econòmic d’aquest nou model serà oferit al gran públic per Google i, per tant, també per diversos competidors.

El núvol de Google no és una idea tan etèria i llunyana com la seva vaga denominació denota. El núvol de Google, segons l’article de BusinessWeek, “és una xarxa feta amb centenars de milers, o segons algunes estimacions per 1 milió, de servidors barats, cadascun d’ells no gaire més potent de l’ordinador que tenim a casa nostra”.

Es tracta de la infraestructura ja existent de Google. El que fa l’empresa de Mountain View, o Amazon, és oferir el sobrant de la seva descomunal infraestructura perquè usuaris i empreses emmagatzemin dades.

Un document intern de Google citat per Erick Schonfeld, de TechCrunch, assegura que l’empresa processa 20.000 terabytes de dades al dia (o 20 petabytes), una quantitat descomunal d’informació que cap altra firma o institució pot presumir de generar.

Es tracta de la capacitat necessària per a indexar la Xarxa, processar resultats de recerca, mantenir i oferir anuncis, així com la infraestructura necessària per a serveis com Gmail, els àlbums de fotos de Picasa, Google Apps, Google Docs, Google Analytics, Google Reader i un llarg etcètera.

Yahoo!, propietària de Flickr, la xarxa social Facebook i centenars d’altres empreses inverteixen ingents recursos a augmentar l’eficiència dels seus centres de dades per a reduir la factura energètica. De passada, s’eviten emissions de diòxid de carboni.

L’últim estudi de Pew Internet, citat per Duncan Riley a TechCrunch, dóna un recolzament a l’estratègia d’aquestes empreses: es necessitarà una cada cop més infraestructura per a emmagatzemar tota la informació generada. L’estudi assegura que el 59% dels adolescents nord-americans crea contingut en Internet:

• El 39% dels adolescents hi comparteix les seves creacions en línia -fotos, vídeos, textos, etcètera-.
• El 33% crea o treballa en pàgines web, blocs o pàgines de xarxes socials.
• El 28% hi ha creat el seu propi bloc.
• El 27% hi manté la seva pròpia pàgina web personal.
• El 26% empra contingut d’Internet en les seves pròpies creacions. Sovint, legalment (gràcies a iniciatives com Creative Commons, protegides per portals d’Internet i empreses de programari).

Quan Internet és l’accés i magatzem dels nostres continguts

L’article en el qual Tim O’Reilly defineix què representa la nova onada de serveis, batejada per ell mateix com a Web 2.0, segueix vigent, malgrat que la seva última actualització data de setembre de 2005. L’article defineix la Web com a plataforma, en la qual consumim i generem informació.

Milions de professionals que treballen diàriament amb Internet, es mostren còmodes amb nous productes i tecnologies i tenen un cert nivell tècnic, podrien estar desenvolupant les seves tasques amb un XO, més conegut com a “portàtil de 100 dòlars”, creat per One Laptop Per Child (OLPC).

És a dir: aquest ordinador, que té un cost real de 200 dòlars, disposa de connexió sense fils, navegador d’Internet compatible amb qualsevol servei o aplicació en línia, lector de RSS, editor de textos i editor d’imatges, a més d’altres aplicacions creades des del punt de vista de l’usuari, i no pas de l’aplicació.

Quan els continguts, serveis i aplicacions es traslladen de l’escriptori del nostre ordinador a Internet, el nostre ordinador personal no és més que el mitjà per a arribar a la informació que generem, consultem o compartim. La potència de l’ordinador és prescindible, sempre que la connexió a la Xarxa sigui bona.

L’usuari controla els continguts

Com ja explicava Tim O’Reilly el 2005, molt abans de l’arribada de Google Docs, Zoho Office Suite i altres serveis que permeten treballar i col·laborar en línia, en el nou paradigma de serveis d’Internet l’usuari controla la seva pròpia informació, que se situa en el centre de l’organigrama.

O’Reilly també en parla de serveis en lloc de programari empaquetat, d’arquitectura de la participació, escalabilitat eficient i amb costos ajustats, fonts d’informació que poden ser barrejades i transformades, programari per damunt del nivell d’un simple dispositiu (ubiqüitat: accedim als serveis des d’un portàtil, un mòbil o un dispositiu com ara el Nokia N800 Internet Tablet, per exemple), aprofitament de la intel·ligència col·lectiva (significat dels núvols de tags o etiquetes, com a faircompanies, etcètera).

En una entrevista concedida a la revista Wired per al número de gener de 2008, el periodista tecnològic Nicholas Carr, antic director executiu d’Harvard Business Review, parla del seu últim llibre, The Big Switch, sobre allò que anomena la “World Wide Computing”.

(?). Efectivament, Carr, es dedica a disseccionar el fenomen de les granges de servidors i xarxes que mantenen el “núvol de dades” (o “data cloud“) en funcionament ininterromput. Per a Carr, no es tracta d’una evolució del tot positiva, si és controlada bàsicament per Google i Microsoft.

Per tal d’evitar l’oligopoli i el control de la informació per un grapat d’empreses, la teoria de la Llarga Cua (The Long Tail, un article i un llibre, amb idèntic títol, del també periodista i director de Wired Chris Anderson), que explica com els serveis minoritaris guanyen terreny a Internet, no només els gustos majoritaris (com passava amb els mitjans tradicionals).

The Long Tail parla de consum minoritari, encara que també d’ús i producció de continguts minoritaris. O el que és el mateix: difícilment els usuaris es deixaran prendre el pèl en massa i deixaran d’usar els serveis que no els infonguin confiança o el resultat que desitgen, fins i tot quan es tracta de Google o Microsoft.

Quan usuaris de Digg, per exemple, estan en desacord amb alguna acció de la companyia, uns prenen mesures per a mostrar el seu desacord; uns altres, simplement canvien de servei.

En una arquitectura participativa, l’usuari té espai i veu (de vegades, també vot) per a queixar-se. I per a anar-se’n a un servei de la competència. L’usuari còmode amb les noves aplicacions en línia està preparat per a substituir qualsevol dels serveis gratuïts que usa per un altre, si el nou és més eficient, atractiu, etcètera.

Carr, en l’entrevista a Wired:

“La gent diu sentir-se incòmoda emmagatzemant tota aquesta informació en línia, però en canvi ho fan regularment, tot sacrificant la privadesa per a estalviar diners i temps. Les empreses no són diferents. Les dues aplicacions on-line per a negocis més populars en l’actualitat estan dissenyades per a gestionar nòmines i comptes d’usuari, part de la informació més sensible de les empreses.”

La inèrcia de la informàtica personal

Sigui com sigui, la novetat, el gener de 2008, en aparells informàtics és el MacBook Air, una versió ultra-fina (0,40 cm en el punt més fi; 1,93 cm en el punt més gruixut) de la seva gamma més assequible de portàtils, destinada al gran públic i al sector educatiu.

Com a novetats, destacar el seu notable disseny industrial, marca de la casa quan es tracta d’Apple, una pantalla amb il·luminació LED i una connexió a xarxes sense fil més potent que en models anteriors.

Una mena de perfeccionament del model ja existent, amb l’atractiu afegit que Apple incorpora, en l’apartat d’especificacions tècniques, l’impacte mediambiental del producte: estructura d’alumini reciclable, pantalla LCD sense arsènic, cablejat intern sense PVC, packaging reciclable i poc voluminós; a més del seu baix consum.

Mesos després que Steve Jobs fes públic el document “A Greener Apple” (per una poma més verda), aquest portàtil és el primer producte amb progressos importants en la disminució de l’impacte ecològic de la marca.

Amb la compra d’un equip com ara el MacBook Air, l’usuari fa servir per defecte el sistema operatiu d’Apple, Mac OS Leopard, els últims pegats del qual eviten les desenes de problemes que alguns usuaris havien denunciat durant les primeres setmanes del seu llançament.

També és possible usar Windows XP o Vista en els equips Macintosh. De la mateixa manera, un PC pot servir per a instal·lar Microsoft Windows i qualsevol altra alternativa, incloses les diferents versions de Linux, Ubuntu entre elles.

Windows Vista

Microsoft ha assegurat que presentarà la primera gran actualització per a Windows Vista (revisió coneguda com SP1, de “Service Pack 1”), el primer trimestre de 2008; Mary Jo Foley, de ZDNet.com, parla de febrer de 2008 com a data més probable. (Actualització d’aquesta dada: Vista SP1 hi arriba finalment a mitjan març de 2008).

Diversos experts han repetit en els últims mesos que Microsoft Vista no tindria una gran acceptació entre les grans empreses i els usuaris avançats, degut al fet que tant les corporacions com aquells qui fan servir l’ordinador de manera intensiva esperen a la primera gran actualització del sistema per a decidir si l’adopten o no.

Els motius: fins a aquesta primera actualització (SP1), els errors i incompatibilitats són més freqüents i ni tan sols Microsoft recomana instal·lar el nou sistema en equips amb informació crítica. Evitar demandes és un motiu de força major per a ser prudent en les recomanacions als seus usuaris corporatius.

Microsoft Windows Vista ha rebut valoracions decents en diverses anàlisi realitzades en els últims mesos (la de CNet entre elles, amb una nota d’un 7,8 sobre 10), encara que també crítiques molt dures i fins i tot alguna deserció més o menys sonada en el món de la premsa tecnològica especialitzada, bastant reduït i endogàmic (Robert Scoble, un històric periodista i blogger de la plataforma Windows i antic treballador de Microsoft, decidí comprar-se un Mac quan li tocava comprar-se un nou ordinador, en lloc d’optar per Vista).

Més enllà de les millores gràfiques i els milers de detalls d’usabilitat, alguns injuriats pels usuaris, les prestacions del sistema són criticables. S’han publicat proves que mostren que XP és més ràpid que Vista en igualtat de condicions. Altres veus especialitzades argumenten que existeixen poques millores pel que fa a l’anterior versió del sistema.

Microsoft Windows Vista necessita majors requeriments informàtics (un processador i targeta gràfica més ràpids, sobretot per a fer possible els nous gràfics Aero), que es tradueix en una major despesa energètica.

Segons Information Week, la migració de XP a Vista ha creat una oportunitat en el mercat de sistemes operatius, no només per a Apple, sinó també per a qui s’atreveixi a comercialitzar equips amb versions de Linux.

Un paràgraf de la informació, firmada per Serdar Yegulalp i Mitch Wagner:

“Si ets un d’aquests usuaris de Windows menys impressionats amb el que has vist de Vista i estàs pensant a canviar, hauràs de prendre algunes dures decisions que et faran sentir com un pioner. És bona idea canviar a Mac, amb la seva senzilla interfície, elevat nivell de seguretat i estabilitat… I preus més alts? O és tal vegada millor adoptar alguna versió de Linux, que és un sistema gratuït (o, si més no, molt barat), recolzat per un grup de desenvolupadors imaginatius… I no tan senzilla per als nous usuaris? Qualsevol decisió t’impel·leix cap a un territori tan nou com poc familiar”.

• Llistat d’errors de la versió en espanyol de Windows Vista.
• Petició al periodista tecnològic del New York Times David Pogue perquè difongui en el seu bloc l’esforç d’un grup d’usuaris de Windows que prefereixen quedar-se amb Windows XP i no actualitzar a Windows Vista (Microsoft deixarà d’oferir suport a XP i, d’aquesta manera, obligar a empreses i usuaris particulars que adoptin a mitjà termini el nou sistema operatiu).

Mac OS X Leopard

Apple, la bandera pirata de la informàtica personal durant les últimes tres dècades, continua mantenint la seva aurèola d’empresa creativa, desenfadada i contestatària, a l’estil de San Francisco. El disseny de les ulleres de Steve Jobs (queda clar el model triat), el seu carismàtic conseller delegat, així com el famós abillament de les seves presentacions (samarreta negra de coll alt i texans desgastats), combreguen amb aquesta imatge.

Potser per aquest motiu, Apple sempre és més resistent a les crítiques (el periodista nord-americà John C. Dvorak sembla una de les poques veus realment crítiques amb la marca de la poma) i la seva imatge ha romàs aliena a grans polèmiques sobre la qualitat dels seus productes.

L’iPod i l’iPhone suposen més de la meitat del negoci de l’empresa en aquests moments, i la seva importància creixerà, segons els analistes. Per aquest motiu Apple Computer esdevení Apple, a seques, el 2007. L’afegit “Computer” ja no tenia massa sentit.

Com passa en el cinema, on els personatges nobles, atractius o intel·ligents (o tot alhora: parlem de ficció, al cap i a la fi) sempre usen un Mac i els dolents usen un PC grandolàs, en el món real segueix existint una imatge més positiva envers la marca de la poma que no pas en relació a Microsoft.

Malgrat això, el darrer llançament del seu sistema operatiu fou, per a molts, un desastre. Les opinions negatives no han estat tan nombroses com les relacionades amb Vista. Però n’existeixen: Mac OS X Leopard tractà els seus primers usuaris (el que en l’argot tecnològic es coneix com “early adopter“, o usuari que adopta un producte o servei tan bon punt aquest surt al carrer) amb poc tacte (aquí i aquí).

Pel que fa a altres versions de Mac OS X, Leopard no suposa cap revulsiu. La seva arquitectura segueix sent tancada. El seu preu: 129 euros per 1 llicència, 199 euros per a 5 llicències.

Linux

El preu que un usuari pagarà, indirectament o directa, per adquirir Windows Vista o Mac OS X Leopard és superior al d’alguns ordinadors bàsics que es poden comprar, amb Linux com a sistema operatiu. Si un empra aplicacions i serveis allotjats en Internet, aquests ordinadors, cada vegada més populars, funcionen tan bé com qualsevol altre equip informàtic.

Encara que el preu és només una de les raons per les quals els usuaris crítics amb la indústria informàtica s’haurien de plantejar l’adopció d’alguna de les versions de Linux.

Des del punt de vista energètic, un estudi promogut pel govern britànic argumenta que l’adopció de Linux retarda l’obsolescència dels aparells adquirits i aquesta mesura podria reduir la despesa electrònica en milions de tones a l’any.

L’informe assegura que “un període mig de substitució d’un ordinador que fa servir Microsoft Windows és de 3 a 4 anys. Les corporacions britàniques de grans dimensions estableix la vida útil dels seus equips Linux en un interval de 6 a 8 anys”. Una àmplia migració a Linux podria preveure l’emissió de milions de tones d’escombraries electròniques, segons Ecogeek.

• Així mateix, la majoria de les versions de Linux poden funcionar sense problemes en ordinadors amb un processador Pentium I i 128 MB de memòria.
• Les versions més populars i menys complicades per a un usuari no expert són gratuïtes i es poden descarregar a través d’Internet. Qualsevol usuari usant Windows XP, per exemple, podria connectar-se al portal de qualsevol versió major de Linux, descarregar l’aplicació i procedir a instal·lar-la. Això sí, després de llegir les instruccions i tenir a mà altra manera de connectar-se a Internet, per a evitar problemes d’instal·lació o frustracions que evitarien que l’usuari donés, almenys, una oportunitat al sistema operatiu gratuït que ha descarregat.
• Qualsevol ordinador és susceptible de poder funcionar amb Linux. Fins i tot el vell ordinador que ja no uses i que encara tens a casa.
• Els ordinadors amb Linux són barats i estan oberts a l’exploració. Fomenten l’autonomia tècnica de l’usuari i són un pilar fonamental perquè un adolescent acabi estimant les matemàtiques i la computació. Els resultats són espectaculars en comunitats educatives d’arreu del món que han optat -sobretot per motius d’estalvi- per instal·lar Linux en els seus ordinadors.
• Els equips Linux no estan basats en el concepte comercial de descarregar aplicacions, sinó en el de realitzar tasques i comunicar-se de la millor manera. Una prova d’això és l’excel·lent treball realitzat per l’organització OLPC amb el portàtil XO (conegut com a portàtil de 100 dòlars).
• Els equips Linux consumeixen menys energia: els requeriments gràfics són inferiors i les empreses de maquinari que han decidit llançar ordinadors amb Linux prefereixen fer-ho amb equips senzills d’usar i amb potència limitada. L’ordinador és, per a aquestes companyies, un mitjà senzill i econòmic per a connectar-se a Internet, i no pas un brillant bòlid multimèdia.
• Linux està basat en estàndards que tots podem enriquir.
• Hi ha nombroses raons per les quals Linux sembla una alternativa convenient, entre elles el fet de no patir atacs de programari maligne o de no necessitar freqüents actualitzacions que costen diners a l’usuari.

Sobre el paper, Linux (les seves diferents distribucions són conegudes com a “distros”) sempre ha estat l’alternativa. Aleshores, per què la seva presència és tan marginal? No hi ha hagut cap versió de Linux realment popular entre els usuaris informàtics fins a fa relativament poc.

Linux no és pas fàcil d’usar, asseguren els seus detractors. Com responia un usuari a un desenvolupador de Linux que mostrava en una entrada del seu bloc per què aquest sistema operatiu de codi obert és l’autèntica alternativa, “hi ha usuaris que encara esperen una ‘distro’ de Linux capaç d’executar videojocs i on no sigui necessari tenir un diploma en programació per a fer-la servir.”

Aquest jocós comentari, que duu la seva part de raó, no té en compte que molts usuaris no consumim videojocs, ni que l’arribada de distribucions com Puppy Linux, Ubuntu, gOS (una adaptació d’Ubuntu amb l’esperit d’oferir un senzill i elegant suport a les aplicacions de Google) o Xandros Linux (aquesta última “distro” és comercial i costa 100 dòlars), fan més senzill l’ús del sistema.

Tant Ubuntu com l’última versió de gOS, presentada en la fira informàtica CES de Las Vegas, el gener de 2008, acaparen una certa atenció mediàtica en els últims mesos i són els dos sistemes amb un ús més estès entre els usuaris menys especialitzats.

gOS Rocket (versió 2.0) incorpora Google Gears i, per tant, els usuaris poden treballar sense connexió a Internet en documents i correus electrònics que són actualitzats i enviats quan l’usuari té oportunitat de tornar-se a connectar.

Popularitat per al pingüí

Ha arribat l’hora dels ordinadors amb versions atractives i senzilles de Linux, si fem cas a algunes previsions. Què ha canviat en l’últim any? Bàsicament, hi ha un mercat; usuaris no avançats que estan disposats a anar més enllà del Macintosh, tot buscant una alternativa al dominant PC amb Microsoft Windows. I aquesta alternativa és molt més propera, en filosofia i característiques tècniques, a la web 2.0.

Per primera vegada, Linux es cola -i de manera aclaparadora- entre els productes tecnològics més populars de 2007 en la botiga d’Amazon (Amazon Best of 2007).

Linux està entre el més popular d’aquesta llista en l’any 2007, com explica Slashdot; quan les llistes de Amazon apunten una tendència, no fa falta ser prudent en la seva interpretació, en tractar-se de votacions que provenen directament de les preferències dels usuaris i, per tant, tenen un cert valor, degut a què l’univers d’usuaris que hi participa (els clients de Amazon) es més heterogeni que, posem per cas, els lectors de TechCrunch o Slashdot.

En l’apartat “computers” de la llista, hi apareixen:

• Nokia Internet Tablet PC (amb Linux) com a producte més venut.
• Asus Eee 4G-Galaxy PC de 7-inch PC mobile Internet device, en tant que producte aparegut més vegades en les llistes ideals (“wishlists”) dels usuaris.
• Els altres dos productes populars de la llista (el millor avaluat, un Apple MacBook Pro; i el seleccionat més vegades com regal, un Apple MacBook), són sistemes basats en Unix (Mac OS X). Cap producte Windows treu el cap per la llista.

Serdar Yegulalp escriu a Information Week que Linux ha passat de ser un projecte per i per a entusiastes del codi obert a una de les forces més poderoses i importants en el món del programari, gràcies al seu recolzament com sistema en moltes aplicacions i programes complexos dissenyats per a Internet.

Linux, prossegueix Yegulalp, “es prepara també per a convertir-se en una opció viable com sistema operatiu d’escriptori, gràcies a l’esforç tant de la comunitat de voluntaris que donen suport les diferents distribucions com de les empreses que impulsen a Linux per a beneficiar-se de la seva millora.”

No obstant això, aquest especialista en Linux assegura que Linux no està preparat per a tot el món. “Conec tant a experts com a usuaris convencionals que s’han passat a Linux, així com a experts i usuaris corrents que ho han intentat per a quedar-se amb altres coses (ja sigui Windows, Mac o altra versió d’Unix). Però Linux està sens dubte atraient a més gent en l’actualitat que fa una dècada, o fins i tot que fa cinc anys.”

Diverses empreses aprofiten una major conscienciació energètica dels usuaris, així com una major atenció sobre l’ètica de les empreses, per a comercialitzar els seus primers ordinadors amb alguna “distro” de Linux com sistema operatiu.

Actualment hi existeixen, entre d’altres alternatives de baix consum i preu reduït, totes amb Linux com sistema operatiu:

• OLPC Laptop XO-1 (portàtil, 200 dòlars, Fedora Linux amb interfície gràfica d’usuari Sugar), o portàtil per als nens de països pobres.
• Everex Green PC -gPC- (sobretaula, 200 dòlars, Ubuntu amb interfície gràfica d’usuari gOS Rocket, pensada per a treballar amb aplicacions en línia com Google Apps, Google Docs o Zoho Office Suite; compte amb Google Gears integrat per a treballar sense connexió).
• Everex CloudBook (portàtil, 399 dòlars, gOS Rocket amb Google Gears).
• Shuttle Linux PC (escriptori, 199 dòlars, Mandrake Linux). A la premsa.
• Asus Eee PC (portàtil, 299 dòlars, Xandros Linux). A la premsa.
• Linutop (escriptori, 99 dòlars, Linux 2.6 kernel). A la premsa.
• Zonbu Zonbox Zero Emissions PC (escriptori, 99 dòlars més 12 dòlars mensuals per un paquet de serveis que inclou emmagatzematge i gestió remota a través del servei de cloud computing Amazon S3). El procés de fabricació del maquinari de Zonbu compleix amb les directives sobre plàstic de la UE, basades en la directiva RoHS. Primer ordinador del món a comptar amb una petjada de carboni neutra, gràcies al baix consum de l’equip i a la compra de drets d’emissió per part de la firma a Climate Trust. A la premsa.
• Mirus Linux PC (escriptori, de 199 a 284,99 dòlars, Freespire 2.0 -adaptació de Ubuntu-).
• Aleutia E1 Desktop (escriptori, 179 lliures, Puppy Linux). Possibilitat de comprar un conjunt d’accessoris per a treballar sense connectar-se al corrent, gràcies a un petit panell fotovoltaic plegable. Fotos. A la premsa.

Sembla que els PC s’alleugereixen o, fins i tot, gairebé desapareixen. Al cap i a la fi, si volem reduir la nostra petjada de carboni i a la vegada seguir emprant eficientment les aplicacions d’Internet que vam usar diàriament, no és necessari tenir una estació de treball amb el soroll d’un reactor com ordinador.

El nou mercat d’ordinadors de baix consum, baix preus i alguna distribució de Linux com sistema operatiu és tan prometedor, que un dels principals desenvolupadors del XO deixa l’equip de OLPC per a fundar una empresa, Pixel Qi, l’objectiu del qual és crear un portàtil amb Linux i de baix consum que valgui 75 dòlars (cobertura de la informació en ZDNet, The New York Times i TechCrunch).

Objectiu: Internet

En aquests dispositius, l’objectiu és Internet: mobilitat, connexió permanent (Twitter, etc.). Continguts generats per usuaris. Long Tail. Web 2.0.

És potser la primera mostra del que ocorre quan les aplicacions estan en Internet, els documents es guarden en la Xarxa i no és necessari emmagatzemar res localment, a mesura que millora la qualitat de les connexions.

En aquest context, un grup cada vegada més ampli d’usuaris deixarà de buscar Windows i Mac OS com a referències en el seu oci i treball diaris. Cercaran, segons aquesta idea, un dispositiu per a connectar-se que tingui capacitat de procés, sigui fàcil d’usar i còmode, tingui un navegador, connexió wifi i poc més.

Si aquest càlcul és encertat, el resultat és molt semblant al portàtil XO de OLPC.