La crisi econòmica mundial és una oportunitat, i no un obstacle, per a iniciar la Revolució Verda de la qual parlen polítics, pensadors i organitzacions. Ha arribat el moment de l’acció.

Una cita extreta d’un discurs ja oblidat:

“Una cosa que he fet, és cridar als bancs hipotecaris del sector privat per explicar-los que han d’ésser més agressius prestant diners als qui compren habitatge per primera vegada. I la resposta ha estat realment bona. Hi ha molta gent en això -les nostres comunitats de tot el país que es preocupen encaridament per la propietat, i hi ha hagut una gran resposta”.George W. Bush, President d’Estats Units (26 de març de 2004).

Facilitats per a un simpàtic jove

En 2006, Casey Serin, un aleshores anònim bloguer de 25 anys oriünd d’Uzbekistan i instal·lat als Estats Units, saltà a la fama en actualitzar el seu bloc amb informació sobre com va aconseguir comprar el 2005 i 2006 vuit immobles a crèdit a diferents Estats, tot oferint garanties més que dubtoses.

Com explicaven en aquell moment The Economist, USA Today o El País, Casey Serin acumulà hipoteques per valor de 2,2 milions de dòlars sense avals reals. El seu bloc, tres anys després, no està actiu, però el domini dóna pistes del ridícul de la situació: www.iamfacingforeclosure.com (estic a la vora de l’embargament).

Ja a principis d’abril de 2008, el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia que la present crisi podria ser la pitjor des de la Gran Depressió del 1929.

Per a economistes com Stiglitz, la crisi de les hipoteques subprime era el primer pas d’una crisi materialitzada després en els mercats financers, coneguda ja com la crisi econòmica de 2008.

Les hipoteques subprime eren un tipus especial d’hipoteca que als Estats Units es concedia a clients amb poca solvència per a adquirir un habitatge. El superior risc d’impagament es gravava amb tipus d’interès més alts, així com majors comissions bancàries.

L’evolució ascendent del nombre d’hipoteques impagades i consegüents embargaments es confirma trimestre rere trimestre als Estats Units des de principis de 2007. El producte tòxic es convertia en detonant de la situació actual.

Venedors de triples AAA i altres criatures

Malgrat que una cinquena part de les hipoteques concedides en la primera economia del món en els últims anys eren considerades “tòxiques”, les alarmes no sonaren en cap moment.

En una economia tan desregularitzada, el paper de supervisió és cedit pel poder legislatiu a les anomenades agències de qualificació de risc (Standard & Poor’s i Moody’s són dues de les més importants).

Si aquestes agències haguessin complert amb el seu paper d’independència, haurien advertit sobre el risc dels productes hipotecaris subprime, així com de l’inici de la intoxicació d’aquests productes a la resta del sistema financer. Difícilment hauran de rendir compte davant la justícia per no complir amb el paper atorgat.

Barry Ritholtz, del bloc econòmic The Big Picture, resumeix així el paper jugat per les agències de qualificació de risc en aquesta crisi: “la crisi creditícia va ser creada per 1) uns crèdits assegurats [d’origen tòxic, ja que es van donar a gent que, en condicions normals, no haurien pogut accedir a ells] que foren 2) puntuats amb una triple AAA per Moody’s i Standard & Poor’s…”.

Una triple AAA és el menor nivell de risc possible. Sobren els comentaris addicionals. Els venedors d’aquest tipus de croms són tan perillosos com els venedors d’enciclopèdies.

La hipoteca escombraries podia ser objecte de venda i transacció econòmica entre entitats, el que va facilitar el contagi a tot el sistema financer.

El seu risc va fer que les empreses concessionàries (els bancs que les havien concedit) les transferissin sistemàticament als fons d’inversió i plans de pensions (diagrama).

Una situació que posava en risc de “contaminació” a tot el sistema bancari de les economies més desenvolupades i interconnectades del món. Els bancs realitzen transaccions prestant-se diners a uns interessos imposats en el mercat.

Aquest tipus de transacció s’ha paralitzat en els últims mesos fins a tal punt que es pot relacionar el crèdit de baixa qualitat nord-americà amb l’enduriment de les condicions hipotecàries a Espanya, el Regne Unit o Austràlia.

La crisi summa, a principis d’octubre de 2008, nombroses fallides financeres, nacionalitzacions bancàries portades a terme per alguns dels governs suposadament més liberals del món, intervencions bancàries en totes les economies desenvolupades, descensos en les cotitzacions borsàries i deteriorament de l’economia global real.

El llistat d’entitats financeres i empreses afectades per la crisi creditícia provocada a partir d’agost de 2007 segueix augmentant.

Els croms de la castanya

Des d’agost de 2007 i fins l’octubre de 2008, hi ha hagut nombroses entitats afectades: First Magnus Financial, Banca March, American Home Mortgage, National City Home Equity, Blackstone, Netbank, Victoria Mortgages, UBS, Merrill Lynch, Immobiliària Llanera, Citigroup, Immobiliaria Ereaga, Immobiliaria Marbar, Grupo Contsa, Habitat Immobiliaria, Bear Stearns, SEOP Obras y Proyectos, Grupo Sánchez, Martinsa-Fadesa, Immobiliaria Lábaro, Nuepro, Expofincas, UBS AG, Freddie Mac y Fannie Mae, Lehman Brothers, Merryll Lynch, Washington Mutual, HBOS, AIG.

El 3 d’octubre, després de passar per les dues càmeres legislatives, els Estats Units aprovaven un pla de rescat financer dissenyat pel secretari del Tresor, el polèmic Henry Paulson, que ha proporcionat 700.000 milions de dòlars (480.000 milions d’euros) per a adquirir actius i reduir la fiscalitat.

Altres mesures s’han succeït arreu del món. La Unió Europea ha tornat a mostrar que la seva economia està molt més integrada que la seva estructura política. Diversos països han aprovat mesures pel seu compte, amb Irlanda al capdavant, i les principals borses segueixen la senda descendent de Nova York i els índexs asiàtics.

El Dow Jones havia tancat el 26 de setembre de 2008 per sobre dels 11.000 punts; el 3 d’octubre, el mateix dia que es ratificava el “pla de rescat”, el mateix índex se situava just per sobre dels 10.000 punts.

Una setmana després, el 10 d’octubre, la Borsa de Nova York obria la seva sessió per sota dels 8.600 punts.

Del 5 al 10 d’octubre, l’índex Dow Jones Industrials havia perdut el 18%, en la seva pitjor setmana de la història.

Els mercats segueixen caient en mostrar-se expectants. No hi ha confiança i ningú presta diners, per molt solvent que sigui l’entitat que demana els diners. Fins i tot companyies que havien demostrat el tipus de solidesa tradicional havien caigut el 10 d’octubre un 60% pel que fa a valors anteriors a la crisi. És el cas de Google.

El ràtio “p-e” (“price-earnings”, o la relació entre el preu de l’acció i els guanys de l’empresa) es trobava en el mateix mes de 2008 al nivell més baix des de 1985.

Prenent com guia aquest tipus de mesurament, no estaríem davant un mal moment per a invertir, si no hagués por i desconfiança per a prestar diners.

Aquesta maleïda -i sempre present- “injecció”

Fins i tot les converses quotidianes glossen sobre les “injeccions de liquiditat” en els mercats, dissenyades per Ben Bernanke, president de la Reserva Federal, per a reactivar el colossal mercat de préstecs entre entitats que mou l’economia financera mundial.

El Banc Central Europeu també ha dissenyat diverses d’aquestes operacions en els últims mesos, sense massa èxit.

L’anterior dirigent de la Reserva Federal, Alan Greenspan, ha passat de “maestro” (en el castellà l’original) a personatge digne d’ésser deconstruït, tal i com explica Barry Ritholtz a The Big Picture.

Greenspan va arribar a dir el 2004: “les institucions financeres individuals no només s’han convertit en menys vulnerables a turbulències provocades per factors de risc encoberts, sinó que el propi sistema financer en el seu conjunt s’ha fet més resistent”.

Greenspan estava còmicament equivocat.

L’inversor multimilionari (i segon nord-americà més ric, després de Bill Gates, segons Forbes) Warren E. Buffet, present en mil batalles borsàries, ja observava fa cinc anys que els derivats financers (producte financer el valor del qual es basa en el preu d’altre actiu, de manera que estan influïts per conjectures i judicis de valor poc realistes) són perillosos.

Buffett, citat per Peter S. Goodman al The New York Times: “els derivats financers són armes financeres de destrucció massiva, implicant danys que, encara que ara latents, són potencialment letals”.

Sí, cal poder (adaptació del “Yes, we can”)

“La nostra economia lliure mai va pretendre convertir-se en una lliure llicència perquè qualsevol prengui tot quant pugui i de la manera que sigui; és per això que hem establert normes al llarg del temps perquè la competició sigui justa, oberta i honesta. No hem fet això per a estar quiets, sinó per a avançar i aconseguir prosperitat i llibertat. […] El nucli del nostre èxit econòmic és la veritat fonamental que cada americà prospera més quan tots els americans prosperen més”. Barack Obama, en la Universitat privada Cooper Union for the Advancement of Science and Art, març de 2008 (vídeo i transcripció del discurs).

Tant Barack Obama com John McCain han donat suport a les mesures d’ajuda aprovades pel seu país.

La seva resposta davant la crisi, no obstant això, difereix, com s’ha vist en els dos debats televisius celebrats entre ambdós, així com en el debat que va enfrontar als qui aspiren a la vicepresidència, Joe Biden (demòcrata) i Sarah Palin (republicana).

Obama creu que cal regular més el mercat, després dels 8 anys més desastrosos per a l’economia d’Estats Units que es recorden.

No ha funcionat la recepta neo-liberal: “McCain coincideix amb Bush a dir que baixar els impostos als més rics els permet crear riquesa i empreses que, a continuació, estenen la seva influència positiva per tota la societat. Doncs bé, no ha funcionat així exactament”.

Oportunitat per a la “economia verda”

Barack Obama promet disminuir la dependència energètica d’Estats Units amb la inversió en energies renovables, que ajudarà tant a crear treballs i reactivar l’economia com a lluitar contra el canvi climàtic i a reduir la dependència pel que fa a països que produïxen energies fòssils.

Durant el segon debat televisat, el candidat demòcrata sentenciava: “no podem seguir prestant diners de la Xina per a a continuació donar-los a l’Aràbia Saudita”.

MacCain, continuant amb la tradició liberal del seu partit, s’oposa a tot allò que soni a “Washington” i “regulació”. Titlla a Obama de persona de Washington, de “funcionari”, quelcom que té tints molt negatius entre les capes de la societat nord-americana amb una tradició més puritana i calvinista.

Per a McCain, la solució passa per reduir impostos i retallar la despesa federal dràsticament, el que afavoriria el clima per a crear nous llocs de treball.

Aquesta és la imatge que pretén difondre la campanya del candidat republicà, ja que un dels seus plans per a superar la crisi consisteix a comprar les hipoteques de baixa qualitat i ajudar els ciutadans romandre en les seves cases. Una mesura tan populista com fruit del “pobre assessorament“, segons Obama.

A pànic borsari, mesures keynesianes?

Sir Nicholas Stern, designat pel govern britànic per a conduir el que ja es coneix com Informe Stern, un estudi de 2006 que conclou que la millor opció econòmica, no només mediambiental, és introduir mesures per a atallar les pitjors conseqüències derivades de l’escalfament global, creu que ha arribat l’hora de la veritat.

L’economista britànic, que calcula que les mesures per a atallar les pitjors conseqüències del canvi climàtic podrien ser pagades amb un 1% del PIB mundial, assegura ara que la situació financera mundial podria ser el moment esperat.

Per Stern, lluny de bloquejar el desenvolupament de solucions per a una economia que depengui menys dels combustibles fòssils, l’actual col·lapse econòmic hauria de promoure les energies alternatives.

Els postulats de l’economista britànic estan molt prop dels plans que Barack Obama promet para reactivar l’economia nord-americana, de guanyar les eleccions.

Existeixen dos riscos que una aposta decidida per les tecnologies verdes haurà d’afrontar, segons Stern: “un és que la gent es pot concentrar només en un nombre limitat de coses alhora, i el segon és que la gent serà molt més sensible a l’increment dels costos (…). Hi ha un risc: es necessita lideratge”.

Tant Estats Units com el Regne Unit i la resta de la Unió Europea preparen plans de suport a l’increment en la producció i ús d’energies renovables, però els objectius de personalitats com Barack Obama i Sir Nicholas Stern són més ambiciosos.

Cap d’ells ha emprat públicament l’expressió Green New Deal, en referència a la necessitat d’aportar solucions a l’economia des de la política, una mica que no és vist mai amb bons ulls en un país tan oposat a una cultura de la regulació com els Estats Units.

Un Green New Deal?

El Green New Deal o Nou Tracte Verd, com podria traduir-se al castellà, parteix de la idea que la millor manera de capejar la crisi econòmica pot copiar el model seguit pel president Franklin D. Roosevelt durant la Gran Depressió.

El New Deal original, una política econòmica fonamentada en l’intervencionisme estatal (que ha estat comparat amb la tradicional línia d’actuació de les socialdemocràcies de l’Europa continental), va engegar diverses mesures per a atallar les conseqüències del crack del 1929.

Es va lluitar contra l’atur i la pobresa amb dues línies d’actuació:

• Es va reactivar l’economia a través del foment del consum i la inversió (increment de l’esforç Estatal, amb grans projectes d’obra pública, per exemple).
• Es van establir controls bancaris més estrictes, per a evitar situacions similars en el futur.

Mark Lynas explica en The Guardian que, si estem davant el punt de partida d’un New Deal (un Nou Tracte que canviarà les regles del joc financer en tot el món i requerirà canvis estructurals en les economies de tot el món), ha de ser un Nou Tracte Verd.

Per a Lynas, hem d’assegurar-nos que la lluita contra el canvi climàtic és tinguda en compte pels qui prendran les decisions en els pròxims anys per a reflotar l’economia: “el canvi climàtic (…) ha de ser posat en el cor de qualsevol pla de rescat per a l’economia”.

El periodista britànic explica còmicament que ningú no sap exactament el que ocorre. En cas contrari, un amic analista de RBS no li hauria recomanat -com així va fer- fa uns mesos que s’havia tocat fons en les borses i no baixarien més.

Gràcies al consell, Lynas va comprar algunes accions que baixarien molt més a l’octubre de 2008, mes que se succeïxen diàriament les dolentes notícies: “la veritat és que ningú té ni idea del que està ocorrent”. I existeix pànic.

Ni tan sols els valors més interessants del mercat de les tecnologies netes se salven de la situació. L’espanyola Gamesa va perdre un 45% del seu valor només en el trimestre anterior, mentre l’eòlica Vestas no para de caure des del setembre i la solar alemanya Q-Cells continua la seva tendència a la baixa des de fa un any.

Per què? Mark Lynas creu que l’optimisme sobre el futur s’ha evaporat. “Ningú creu que es puguin portar a terme inversions substancials en energies netes si els mercats estan en crisi -sense la liquiditat necessària per engreixar les rodes del capitalisme financer, poc es construeix”.

Velles fórmules per a nous problemes

Una tornada al keynesianisme, teoria econòmica dissenyada per a dotar a les institucions de poder per a controlar l’economia en les èpoques de recessió o crisi, podria fer-se realitat en les economies anglosaxones.

El nou keynesianisme, o intervencionisme estatal per a suplir els mercats com motor de les economies, se centraria a invertir en sectors capaços de crear ocupació, reduir el consum de combustibles fòssils i lluitar, de passada, contra el canvi climàtic.

Es tracta de la mateixa idea dibuixada per Barack Obama, Sir Nicholas Stern o el periodista Thomas L. Friedman en el seu llibre Hot, Flat, and Crowded (primer capítol, en anglès).

En una entrevista (video) per al New York Times, diari per al qual treballa, Friedman creu que “la raó per la qual la sostenibilitat s’ha convertit en fenomen popular i veiem una emergent Revolució Verda als Estats Units té a veure amb la convergència d’una tempesta perfecta: l’atemptat contra les Torres Bessones, Katrina i la Revolució d’Internet”.

Caldrà esperar a comprovar si la crisi actual impulsa un keynesianisme verd o fa més lenta la Revolució Verda de la qual parla Friedman.

Sense por a exposar el paper de les institucions

La New Economics Foundation (NEF), think-tank britànic que s’auto-defineix com un “centre de pensament i acció” progressista centrat en l’economia social i la protecció del medi ambient, és un dels organismes britànics que parlen d’un Nou Tracte Verd (A Green New Deal).

Se li atribueix a Colin Hines, antic assessor de Greenpeace i de personalitats polítiques conservacionistes del Regne Unit, la coordinació d’un grup d’autoritats financeres, fiscals, energètiques i mediambientals: el Green New Deal Group.

El grup publicà el juliol de 2008 l’informe en el qual els seus sotasignats (Larry Elliott, Tony Juniper, Jeremy Leggett, Caroline Lucas, Richard Murphy, Ann Pettifor, Charles Secrett i Andrew Simms) argumenten que el Regne Unit “necessita un Nou Tracte Verd per a fer front el triple ‘crash’ del crèdit, els preus petrolífers i la crisi climàtica”.

El Green New Deal ajudaria a reactivar l’economia britànica després de la crisi borsària, a més d’invertir en la lluita contra el canvi climàtic.

El pla és “una alternativa al fatalisme global“.

El Nou Tracte Verd proposat pel Green New Deal Group coincideix amb Thomas L. Friedman quan els signants del manifest exposen que “[la crisi financera, el canvi climàtic i els preus de l’energia] amenacen amb desenvolupar una tempesta perfecta, amb unes qualitats que no han estat vistes des de la Gran Depressió, amb conseqüències potencialment devastadores”.

Com Friedman, el grup britànic del Green New Deal creu que és precisament la dificultat de la situació la qual actuaria com revulsiu, en esdevenir un repte per a una nova generació que ja no va néixer en la postguerra de la II Guerra Mundial.

La Revolució Verda seria realitzada per una nova generació política, econòmica i intel·lectual, representada per Barack Obama i no pel “baby boomer” John McCain.

El Green New Deal Group proposa, per a sortir reforçats de l’actual recessió mundial:

• Executar un sistema energètic amb baixes emissions que inclouria convertir a cada edifici en una estació energètica.
• Crear i formar un nou tipus de treballador, de “coll verd”.
• Establir un Fons per al Llegat del Petroli, alimentat pels impostos que paguin les grans petrolíferes. Amb els seus beneficis, invertir en projectes sostenibles i crear nous bons bancaris “verds”.
• Establir preus més realistes per als combustibles fòssils, ja que actualment no es compta el seu cost sobre el medi ambient. Aquesta superior fiscalitat sobre els carburants financiaria projectes d’eficiència energètica i per a crear llocs de treball de qualitat en el nou sector.
• Minimitzar l’evasió fiscal de les grans empreses, que fan servir paradisos fiscals i fórmules jurídiques per a evitar els impostos dels països on es troben les seves seus.
• Tornar a regular el sistema financer domèstic (es refereixen al britànic). Retallar els tipus d’interès i permetre els préstecs a baix interès per a les entitats i empreses que construeixin les multimilionàries noves infraestructures de transport i energia basades en la sostenibilitat.
• Suprimir les institucions financeres desacreditades per allò succeït durant la crisi, les quals han advocat per la desregulació fins que, en última instància, demanen diners públics per a salvar la situació.

El grup, finalment, creu que “per tal d’estabilitzar la present crisi, i establir els fonaments per a l’emergència d’economies sòlides i amb baixes emissions, capaces de crear treball i basades en fonts independents d’aprovisionament energètic”.

Tant el manifest del grup Green New Deal com algunes de les cites que poden extreure’s de l’excel·lent oratòria d’Obama donen motiu a l’esperança, malgrat la crisi.

Del discurs d’Obama a Berlín, Alemanya, el juliol de 2008:

“Aquest és el moment que tots ens hem d’unir per a salvar aquest planeta. Deixem clar que no anem a deixar als nostres fills un món en el qual els oceans pugen de nivell, les fams s’estenen i terribles tempestes devasten les nostres terres. Deixem clar que totes les nacions, inclosa la meva, actuaran amb la mateixa decisió (…) per a reduir el diòxid de carboni que existeix en la nostra atmosfera”.

Esperem que, de guanyar, els nord-americans cridin a Obama la mateixa nit de la victòria un “no ens fallis”, com s’escoltà a Espanya el març de 2004. I que no falli.