Començo aquest bloc escribint la primera entrada en català. La resta
serà en castellà; d’aquesta manera, els qui no entenen la llengua
catalana podran seguir els seus continguts. No ja des de la resta
d’Espanya, sinó des de l’Amèrica Llatina i la resta d’indrets (tals com
l’Amèrica del Nord) on el castellà té una forta presència.

A sota, podeu llegir el conte que vaig escriure per l’ocasió (té un cert ritme radiofònic; disculpeu les repeticions, importants quan es parla per aquest mitjà).

La Tina, en Brunet i en Havasupai

Aquesta és la història de la Tina, una óssa bruna forta i responsable; i d’en Brunet, el seu petit ós acabat de néixer la passada primavera, tan entremaliat com se suposa que han de ser les criatures. També és la història del cosí llunyà de la Tina, en Havasupai, un ós polar qui viu a cavall entre la Colúmbia Britànica, al Canadà, i el gel cada cop més trencadís del Pol Nord.

La Tina i en Brunet viuen amb la resta de la seva família, al a serralada cantàbrica, que forma part de les muntanyes que creuen el nord de la Península Ibèrica.

Les muntanyes i les valls on en Brunet juga mentre la seva mare, la Tina, mira de què el petit no es faci mal, són majestuoses. Hi ha una vegetació caducifòlia a les valls i matolls i coníferes a mesura que es va pujant d’altitud.

A la Tina, que sempre mira per la seguretat del petit i que encara recorda quan, essent petita, un caçador furtiu va matar el seu germà, li reconforta trobar-se a les valls càntabres més amagades, aquelles que el seu pare, un ós bru que va arribar a ser tan gran com un ós Grizzlie, li va ensenyar.

Pots guarir-te aquí sempre que sentis olor a pólvora, o quan els
teus fills vulguin jugar lliurement, com van fer els nostres
avantpassats.

Aquestes eren les paraules del pare de la Tina, que varen quedar
gravades al seu cor amb el pes de les paraules que tenen veritable
significat.

Havia passat, doncs, la primavera. L’estiu feia també temps que s’allunyava de les muntanyes, amb un sol cada cop més amagat, com la Tina havia aprés que passava cada any. Si el sol no s’imposava amb força a sobre d’aquelles terres, arribava el moment de preparar-se per l’hivern.

La Tina encara recordava la primera vegada que s’havia adormit profundament durant setmanes, al cru i blanc hivern, per només despertar-se al començament de la primavera, quan començaven a néixer els seus fruits silvestres preferits.

Tal i com havien fet els seus nobles avantpassats, els óssos bruns de Cantàbria, que no feia tant havien tingut germans i cosins corrent per les muntanyes navarreses i els Pirineus.

Pel que sabia la Tina, ja no en quedaven, d’óssos al Pirineu. Allà, l’ésser humà havia portat l’estupidesa fins l’extermini d’una comunitat d’animals nobles. Com la Tina. Com en Brunet. Com en Havasupai, el cosí llunyà de la Tina, l’ós polar de la Colúmbia Britànica.

Si anem a dormir d’aquí a poc, ja veuràs com després tindrem molta
més energia per continuar jugant durant tota la primavera, explicava la
Tina al seu fill.

Dèiem que la Tina esperava el moment d’explicar-li a en Brunet, sempre
perseguint papallones i rajolins d’aigua de les muntanyes, que havia
arribat el moment d’adormir-se durant la part més crua de l’hivern,
allò que els humans diem hivernar.

Passaven, però, dies sencers; després, setmanes senceres. La neu no arribava.

Tampoc no arribava el fred. La Tina veia fruits als arbres, herba als prats, insectes sobrevolant les plantes i matolls, gairebé florits en ple hivern.

Què passava a les muntanyes càntabres? Per què no arribava la crida de la naturalesa a la Tina, en Brunet i la resta de la família Bruna, per a què es poguessin adormir? Per què la primavera semblava estiu, a l’estiu feia ara massa calor, la tardor semblava estiu de nou i l’hivern era cada cop més primavera?

Més que d’alegria, la Tina va contagiar-se d’una tristor antiga, un d’aquells sentiments que sembla que els éssers vius tinguem al més profund del nostre ADN.

Poc després va arribar una carta de la família d’en Havasupai, gràcies a l’ajut d’unes aus migratòries amigues de la família dels óssos, qui van haver de desviar-se del seu camí cap a Europa Central per entregar la seva missiva.

En Havasupai havia mort, deia la carta. Darrerament, explicaven els familiars del Havasupai, era cada cop més difícil poder alimentar-se al Pol Nord, ja que el gel estava desapareixent.

On abans hi havia camins antics que els óssos polars havien emprat durant generacions, ara només restaven kilòmetres i kilòmetres d’oceà.

Tot i que era un excel·lent nedador, en Havasupai va morir ofegat, extenuat per no haver trobat un petit tros de gel on poder descansar.

El que la Tina i en Brunet no varen poder llegir a la carta de la família d’en Havasupai és que hi havia una obscura relació entre la mort d’en Havasupai i el fet de què els óssos càntabres no poguessin hivernar: l’escalfament de la Terra.

L’escalfament de la Terra és provocat fonamentalment per l’acció de l’home. L’home, i també la dona; és a dir, l’ésser humà en el seu sentit més ample i universal, és l’assassí d’en Havasupai, i el lladre d’hiverns a la serralada cantàbrica.

Potser ja no estem a temps de tornar els hiverns a la Tina i en Brunet.

Aquest conte està inspirat en una notícia del diari El País que explica que enguany hi ha molts óssos bruns de la serralada cantàbrica que no han hivernat degut a la manca de neu i al fet de què poden trobar aliments tot l’any. És a dir, degut a l’escalfament global.

Fi