El somni europeu constitueix una profunda anàlisi sobre l’emergència i evolució de la Unió Europea durant les cinc darreres dècades i sobre la seva posició com a garant dels drets humans i la sostenibilitat al món.

El sueño europeo: cómo la visión europea del futuro está eclipsando el sueño americano és un llibre més optimista sobre el futur d’Europa que la pròpia Unió Europea, en un moment de gran convulsió interna després del rebuig de França i Holanda en referèndum a la Constitució impulsada per Valéry Giscard d’Estaing i altres veterans dirigents europeus.

La influència de José María Aznar, aleshores president del govern espanyol i referència dins el Partit Popular europeu durant anys, també és patent, segons els seus detractors.

Tot i que l’influent Jeremy Rifkin, professor de l’escola de negocis Wharton i veterà assessor de governs i grans multinacionals al llarg de les dues darreres dècades, no aventurava un fracàs de la Constitució Europea abans fins i tot de néixer, quan va publicar el llibre el setembre del 2004.

El somni europeu conserva, fins i tot havent fracassat en les previsions a curt termini sobre la Unió Europea, la força econòmica de la regió i la seva pretesa vocació integradora, el valor de les reflexions portades a terme amb dades i una sòlida documentació.

Malgrat que les grans economies de l’Euro (Alemanya, França i Itàlia) registren els índexs de creixement més minsos de les grans economies desenvolupades, i a pesar que a Turquia se li exigeixin cada cop més condicions per entrar a la UE mentre s’ha culminat, amb l’entrada de Romania i Bulgària, l’expansió a l’Est d’Europa, la UE continua essent la terra d’un nou somni, tal vegada una mica desdibuixat, El somni europeu. I no és broma; sobretot, si es té en compte la crisi de valors que viu el totpoderós “Somni americà”.

En el llibre, Rifkin descriu l’emergència (d’emergir) i evolució de la Unió Europea al llarg de la seva història. També de les diferències fonamentals i cada cop més profundes entre els valors nord-americans i els del Vell Continent.

A judici de Rifkin, Europa no és només la principal economia mundial en aquests moments, amb gairebé 500 milions d’habitants i un PIB superior al dels Estats Units, sinó que és vista com la principal esperança d’un món que ja no pot somniar en un futur al qual l’èxit i la riquesa es mesurin d’acord amb el creixement econòmic incontrolat, siguin quines siguin les conseqüències sobre la qualitat de vida dels ciutadans, el medi ambient o altres indrets del món, afectats per les nostres accions.

Els Estats Units d’Europa, com els bateja Rifkin, són segons l’autor un nou pol d’atracció i un laboratori per repensar la civilització sorgida de la Revolució Industrial.

Per a Rifkin, “Europa ha esdevingut un gegantí laboratori per repensar el futur de la humanitat. En molts sentits, el somni europeu és el reflex invertit del somni americà. Si aquest posa el seu èmfasi en el creixement econòmic incontrolat, la riquesa personal i la persecució de l’interès individual, aquell es centra més aviat en el desenvolupament sostenible, la qualitat de vida i el cultiu dels llaços comunitaris.”

L’Europa que Rifkin no veu a El somni europeu

La UE és el principal exportador i el mercat comercial intern més gran del món, malgrat que allò que valora especialment l’autor és que Europa compti amb una expectativa de vida més gran, un menor índex de pobresa i criminalitat, així com de deteriorament urbà; unes vacances més llargues i uns desplaçaments més curts per arribar a la feina. En definitiva, Europa comença a estar clarament per davant dels Estats Units en els principals marcadors a partir dels quals es mesura la qualitat de vida.

L’autor no explica res sobre el profund desacord europeu sobre polítiques d’immigració (els europeus envelleixen, però, amb França al capdavant, no volen sentir a parlar d’immigració), provocada per la pressió de milers de persones sobre la frontera sud de la UE, desplaçades per les condicions que viuen als seus llocs de procedència.

Tampoc no hi ha constància dins el llibre de Rifkin, una altra vegada degut a un cert optimisme en la seva visió d’Europa, del fracàs francès en la integració de les seves minories, sovint de tercera generació, qui viuen a zones suburbials sense res que envejar als pitjors barris de Nova York, Filadèlfia, Atlanta, Washington o Los Ángeles.

Moltes banlieues tenen mancances socials bàsiques tot i trobar-se dins un dels majors països garants de l’Estat del Benestar.

La integració de les minories en les societats europees, sobretot les minories musulmanes, porten de cap a altres països europeus com ara el Regne Unit i Holanda, on la xenofòbia arriba a nivells que semblaven haver desaparegut al Continent.

Holanda continua, tanmateix, amb la seva particular crisi degut a la implantació de polítiques d’immigració que han aconseguit expulsar del país inclús a una diputada d’origen somali, ara exiliada -paradoxes- als Estats Units.

Altre aspecte que se li escapa a l’autor és la desaparició de les universitats europees, amb l’excepció d’alguns centres d’ensenyament britànics, dels índexs d’excel·lència universitària d’arreu del món.

Destaca, de nou, el descens de França en aquest sentit, les universitats de la qual han desaparegut del mapa de la competitivitat acadèmica. Alemanya no està millor. A països com Espanya no hi haurà cap trauma, ja que les seves universitats ni han aparegut ni apareixen en els rànquings internacionals amb més credibilitat.

La UE també pateix problemes per a confeccionar una política energètica tal vegada coherent, mentre confirma la seva dependència amb respecte de països com Rússia (gas natural i petroli) o Algèria (gas natural).

El ritme en el desenvolupament d’energies alternatives, malgrat els ajuts comunitaris i dels diferents governs, no convenç a aquests últims. França, per la seva part, continua amb el desplegament de les seves centrals nuclears i, més que necessitar energia, l’exporta.

En Javier Solana, mister PESC, o màxim responsable de la política de defensa exterior comuna de la UE (la qual, més enllà d’ell, gairebé no existeix, degut a la manca d’exèrcit o d’una coordinació efectiva entre països, com va quedar clar a la foto de les Açores), ha rebut el Premi Carlemany el 2006 “per la seva contribució a la pau”.

Ni els vols de la CIA dins l’espai aeri europeu (aquest sí que és comú) ni el fracàs europeu al Pròxim Orient han semblat importat a la Fundació Carlemany d’Aquisgrà en concedir el premi.

A favor del llibre

Cal dir que l’autor no amaga fets o presenta un discurs mancat d’objectivitat, sinó que el seu argument fonamental (exposar les bones condicions de la UE per a convertir-se en garant dels drets humans, la qualitat de vida ila sostenibilitat mediambiental) deixa pel camí els nombrosos maldecaps de la Unió, amb 27 membres que mantenen íntegre el seu dret a vetar qualsevol legislació, per molt convenient que aquesta sigui pel conjunt dels ciutadans europeus.

Val la pena llegir El sueño europeo. Per la capacitat de documentació i argumentació d’un dels pensadors més influents dels darrers anys.

Pel poder de suggestió d’una idea, la d’una UE forta, capaç d’integrar a totes les seves comunitats, respectar els drets humans i avançar cap a un món sostenible, que tant ens agradaria.

És senzill estar d’acord amb l’autor quan argumenta que el somni europeu, amb els seus valors comunitaris, sostenibles i de respecte pels drets humans, superarà en el segle XXI a les idees obsoletes sobre les quals se basa la Constitució dels Estats Units, construïda a partir de les idees del capitalisme clàssic: individualisme radical, cerca de la felicitat com a dret i garantia de la propietat privada.

Sobre els pretesos valors de “respecte dels drets humans” que Rifkin insinua sobre la UE: en el llibre, dèiem abans, no es fa esment a l’actuació dels països europeus a propòsit dels vols il·legals de la CIA en territori aeri europeu, transportant a persones segrestades. Es tracta de fets que han tingut lloc a posteriori, tot i que es troben a faltar si la lectura del llibre es porta a terme el 2006 o el 2007.

Corrent el risc de morir en l’intent, com Rifkin deixa clar al seu llibre, als europeus ens toca mirar de superar la tendència a la paralització de les grans idees a força de funcionaris, finestretes, impresos, formularis, directives, formalitats; un problema tan francès, italià, alemany o espanyol.

I intentar, a la vegada, que països com ara el Regne Unit finalment s’ancorin a la UE, sense deixar de costat el seu paper d’ambaixadors dels Estats Units més progressistes i amics del diàleg permanent amb Europa.

Fitxa tècnica de l’edició en castellà

• Títol: El sueño europeo: cómo la visión europea del futuro está eclipsando el sueño americano
• Autor: Jeremy Rifkin
• Editorial: Paidós
• Gènere: Assaig
• Pàgines: 528
• Any: 2004