Són molt més que un portàtil petit, barat i amb acabats pobres. Més eficients que els ordinadors convencionals i sovint amb Linux, són un accés lleuger a les aplicacions web.
Els netbook, petits ordinadors portàtils amb pantalles compreses entre les 7 i les 12 polzades, abunden cada vegada més en sales d’espera d’aeroports, classes universitàries, rodes de premsa, fires i convencions professionals.
Els portàtils més petits han convertit les seves limitacions en una raó per augmentar les seves vendes: són equips amb una capacitat de procés limitada, que facilita un menor consum energètic i una major duració de la bateria. A més d’un preu més reduït.
Més sostenibles que els portàtils convencionals?
Celeste LeCompte argumenta a GigaOM per què aquests petits aparells són suposadament més verds.
La gran majoria de models, diu LeCompte, inclou el processador de baix consum Atom, catalogat com a molt eficient per l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) i llistat amb l’etiqueta Energy Star.
Els Atom necessiten menys energia per evitar l’escalfament (Thermal Design Power, TDP): arriben a un TDP màxim de 2,5 watts, per un màxim de 65 watts en els processadors Core 2 Duo. Els nous Atom, a la venda el 2009, arriben amb un TDP de 1 vat.
Així mateix, una major eficiència energètica dels netbook es tradueix, segons LeCompte, en altres avantatges: menor pes de la bateria i de la resta de l’equip, el que redueix l’energia necessària per fabricar, empaquetar i enviar cada unitat a les botigues (és el concepte “embodied energy”, o energia grisa).
Això ajuda als fabricants amb estàndards mediambientals com el programa EPEAT, als Estats Units, que qualifica a cada producte en funció d’un barem mediambiental. Els models Lenovo ThinkPad SL400 i SL500, així com la sèrie N d’Asus, tenen la certificació EPEAT Gold (millor puntuació possible), mentre l’HP Mini-note atresora una certificació EPEAT Silver.
Certificacions com la pròpia EPEAT o la directiva europea sobre substàncies perilloses (RoHS), d’obligatori compliment per als qui vulguin vendre els seus productes elèctrics i electrònics a la UE, ha provocat que Lenovo i Fujitsu venguin netbook sense materials potencialment perjudicials per a la salut o el medi ambient.
Però, segons LeCompte, la característica més sostenible dels netbook rau en el concepte: no ofereixen un gran rendiment, sinó una orientació a l’ús d’Internet i un grapat d’aplicacions. L’estrella no és la força bruta de l’equip, sinó la seva transparent mediació entre usuari i tasca.
Per primera vegada, per a molts usuaris millor no equival a més ràpid, més gran, més potent, més sofisticat.
Netbook: més que un telèfon, menys que un portàtil
El terme ha agradat tant a premsa especialitzada i usuaris que, des d’abril de 2008, designa una categoria consolidada dins del mercat informàtic, que cobreix el buit existent entre els telèfons intel·ligents (iPhone i competidors) i els ordinadors ultra-portàtils (generalment amb majors prestacions ).
No tothom es posa d’acord sobre què és un netbook i què un simple ordinador amb una mida mínima o ultra-portàtil, un any després que Intel usés per primera vegada el nou qualificatiu.
Intel va començar a fer servir el terme a l’abril de 2008 per designar una categoria de portàtils, ja que els netbook (petits, habitualment barats, sense unitat òptica, amb poca capacitat de procés i emmagatzematge), són usats quasi exclusivament per treballar amb Internet.
Però aquestes aparents limitacions, que permeten reduir el preu dels equips, no impedeixen treballar amb programes que funcionen en el navegador i emmagatzemen la informació de l’usuari en la pròpia Xarxa
Malgrat les limitacions tècniques, els també anomenats subportàtils (de l’anglès “subnotebook”), incorporen versions completes de sistemes operatius d’escriptori, com ara Windows o Linux, en lloc de sistemes específics per dispositius mòbils (iPhone OS, Blackberry OS, Windows Mobile , Linux -Android i altres distribucions-, o Palm OS).
Netbook i ultra-portàtils
Però la frontera entre els netbook amb majors prestacions i els ultra-portàtils és tan difusa com la definició d’ambdós tipus d’ordinador.
Per exemple, Sony va aprofitar la celebració de la fira d’informàtica Consumer Electronics Show (CES) a Las Vegas per presentar oficialment, després d’una campanya de màrqueting viral, el Vaio P, un diminut portàtil amb pantalla panoràmica i un extensiu teclat.
La marca, que no passa per un dels seus millors moments (amb pèrdues econòmiques i, pitjor encara, de prestigi entre els seus usuaris potencials), reitera des de la presentació del producte en l’edició de CES de gener de 2009 que el Vaio P no és un netbook, sinó un portàtil en tota regla, encara que diminut.
Davant la insistència de Sony a definir a la seva manera la naturalesa del Vaio P, Charlie Sorrel intentava explicar per què aquest producte no és un netbook:
- El P utilitza un processador una mica més petit que els Intel Atom integrats en els darrers netbook: 1,33 GHz, en lloc de 1,6 GHz.
- El teclat defineix el disseny allargat del portàtil de Sony. La marca ha intentat incloure un teclat espaiós i íntegrament funcional, per aconseguir una escriptura confortable.
- La pantalla, de només 8 polzades inclou una resolució de 1600×768 (molt superior als 1024×600 píxels que s’usen en els netbook convencionals).
- Ports: per evitar que els ports ocupin més espai del necessari, el Vaio P inclou un adaptador de pantalla externa i connexió a xarxes Ethernet en una mateixa ranura, a la qual es connecta un adaptador.
- Diferència fonamental: Sony té una raó per insistir que el P, la publicitat del qual inclou a joves professionals introduint l’aparell a la butxaca, no és un netbook. L’equip es ven a partir de 900 dòlars als Estats Units, i 999 euros a Europa.
Amb només 620 grams de pes, teclat pensat per l’ús intensiu i altres especificacions situades entre un ordinador ultra-portàtil i els netbook convencionals, el Vaio P potser no sigui comercialitzat sota aquest terme, però comparteix la majoria de característiques d’aquests nous aparells, que es convertiren en els dispositius informàtics més venuts en els darrers mesos de 2008, inclosa la campanya nadalenca.
Segurament, a Sony li agrada molt més la denominació portàtil ultralleuger.
Marques com Asus, MCI, Acer, HP, Lenovo, LG, Samsung, Toshiba, VIA, Intel, OLPC o l’espanyola Airis no cauen en l’equívoc de Sony i esperen haver venut més de 50 milions de subportàtils el 2011.
Aleshores, què és un netbook?
Fabricants i usuaris semblen estar d’acord a definir un netbook com un ordinador portàtil petit, barat i amb suficients prestacions com per treballar amb aplicacions que resideixen en el navegador d’Internet.
Per als analistes, la principal raó de l’èxit dels subportàtils és l’arribada de les aplicacions web i la popularització de les xarxes sense fils, que permeten un ràpid i fàcil accés a la xarxa en qualsevol lloc.
S’ha consolidat l’anomenada computació en núvol (cloud computing), programes que permeten treballar des del navegador i guardar la informació enes un aplicacions que resideixen a Internet i no en el disc dur del propi ordinador.
Un creixent nombre d’usuaris realitza les principals tasques ofimàtiques (edició de textos i imatges, fulles de càlcul, presentacions, correu electrònic, missatgeria) i de lleure (xarxes socials, visionat i gestió de vídeos, fotografia, música, etc.) a través del seu navegador.
No és casualitat que l’eclosió de la computació en núvol i els serveis de la Web 2.0 coincideixi cronològicament amb el renaixement de la guerra dels navegadors (“browser wars“).
Després de la polèmica conquesta d’aquest mercat per Microsoft Internet Explorer en detriment de Netscape Navigator, la batalla reviu de nou amb la competència de diversos actors: Firefox (Fundació Mozilla), Safari (Apple), Opera (Opera Software, única alternativa europea de pes) i, des de mitjan 2008, Google Chrome.
La ja coneguda com a Segona Guerra dels Navegadors és el punt de partida d’una batalla estratègica pel control del centre d’acció informàtica del futur: el programa que fem servir com a interfície per accedir a les aplicacions d’Internet.
Els netbook són una altra conseqüència comercial d’aquesta transformació de la indústria.
El programari es converteix en servei al qual s’accedeix i no és necessari descarregar i utilitzar en local. La informació s’emmagatzema de manera permanent en servidors d’Internet, accessibles des de qualsevol lloc i amb dispositius que només necessiten utilitzar la memòria temporal dels serveis de l’usuari, en comptes de manejar pesats programes instal·lats al disc dur.
L’èxit dels netbook no s’entén sense aquest canvi de paradigma: els programes i continguts de molts usuaris s’han traslladat a la Xarxa i, com a conseqüència, tant telèfons intel·ligents com ordinadors amb modestes prestacions són suficients per a realitzar qualsevol tasca bàsica.
D’ordinador per pioners a segon equip
Michael Copeland explicava en Fortune l’octubre de 2008 a què es devia l’inesperat èxit dels petits portàtils comercialitzats com netbook.
“Com sol passar en tecnologia -deia Copeland-, els usuaris pioners [“early adopters“] foren els primers a reconèixer el potencial dels EEE PC quan van arribar a Estats Units en la segona meitat de 2007. Part d’aquest interès es devia al sistema operatiu Linux (ara existeixen versions Windows), però com amb la resta de la tecnologia, va ser la novetat la que acabà atraient compradors”.
“El que ha passat a continuació [després de l’èxit comercial entre els pioners] coincidí amb allò que Asus havia esperat: adolescents, mares i persones a la recerca d’un segon ordinador estan comprant aquests equips”.
Els netbook es van inspirar en l’ordinador XO que l’organització sense ànim de lucre bostoniana One Laptop Per Child (OLPC) va desenvolupar per als nens dels països pobres.
També hi ajudà el desenvolupament de potents processadors dissenyats per a petits dispositius -primer de Transmeta, després d’Intel-, que va crear els eficients processadors Atom espantada per l’aposta -finalment fallida- de la primera.
Tampoc cal oblidar l’esforç de Mark Anderson, de la publicació tecnològica en forma de newsletter Strategic News Service. Ja el 1997, Anderson animà als principals fabricants informàtics a crear una nova generació de dispositius per als països emergents.
Es tractava de crear dispositius estables, duradors, portàtils, econòmics i amb la grandària i pes adequats. Anderson va pensar en el Carry Along PC, un ordinador amb una pantalla d’unes 9 polzades i al voltant d’1 quilogram (2 lliures) de pes.
Nicholas Negroponte va reprendre més tard la idea per desenvolupar l’ordinador per als nens de països en desenvolupament: l’XO-1 d’OLPC.
Després de l’èxit mediàtic del projecte de Negroponte, antic director del Laboratori de Mitjans (Media Lab) del MIT i un dels fundadors de la revista Wired, el fabricant Asus va llançar el 2007 el primer EEE PC (Linux, 900 grams de pes, pantalla de 7 polzades, teclat complet i capacitat per a funcionar amb diferents sistemes operatius simultàniament).
Maquinari i programari
Malgrat que les prestacions dels netbook continuen evolucionant, un article de Fortune de finals de 2008 suggereix, com a components estàndard, una pantalla de 9 polzades, connectivitat sense fils, Windows XP o Linux com a sistema operatiu, processador Intel Atom i un pes inferior a 1,4 quilograms (3 lliures). Tot amb un cost inferior a 400 dòlars.
Comparació de diferents models de netbook:
Els netbook creixen amb Ubuntu
Diversos models netbook inclouen alguna distribució de Linux, una tendència tan creixent que Microsoft s’ha esforçat a introduir el seu Windows XP en aquests models, a més de llançar molt abans del que s’esperava una versió beta, amb descàrrega gratuïta, de Windows 7, una versió menys intrusiva i, sobretot, més eficient i lleugera de Windows Vista.
Windows 7 permetria a Windows, segons previsions de la marca, recuperar als usuaris que s’han mostrat profundament contrariats i fins i tot reticents a migrar des de Windows XP a Vista.
Els principals fabricants de netbook opten majoritàriament per Windows XP, tot i que també inclouen diverses distribucions de Linux de sèrie, la majoria indicades per treballar amb escassos recursos de memòria i espai de disc: Linpus, Mandriva, Debian, GOS Rocket, Xandra, Knoppix, Suse i Fedora, a més d’Ubuntu, la distribució més popular (veure relació de sistemes operatius inclosos de sèrie en els netbook més buscats).
La major part de versions de Linux són gratuïtes i es poden instal·lar a posteriori, de manera que el sistema operatiu inclòs per defecte en un equip pot ser substituït per l’usuari en qualsevol moment.
Ubuntu, la distribució més popular i senzilla d’emprar per a l’usuari no expert, és en bona part responsable que Linux hagi arribat finalment al públic d’arreu el món.
La creixent popularitat d’Ubuntu, creada per la firma Canonical del milionari sud-africà Mark Shuttleworth, ha traspassat, com en el cas dels netbook, la barrera dels usuaris pioners i creix entre usuaris informàtics habituals, molts d’ells sense un coneixement tècnic superior al necessari per a emprar Windows Vista, Windows 7 o Mac OS X.
The New York Times ja parla d’un populista del programari qui no es conforma amb Windows, en referència clara a l’emprenedor Shuttleworth. El diari calcula que a principis de 2009 hi ha 10 milions d’usuaris d’Ubuntu. I hi ha més distribucions de Linux.
Punt d’inflexió per a la informàtica, ja siguis usuari, indústria o ambdues coses
El núvol computacional ha estat el detonant del punt d’inflexió en què ens trobem: una nova guerra pel control dels navegadors, ascens de maquinari econòmic centrat en l’ús d’Internet, popularització del programari lliure i les distribucions de Linux menys elitistes.
Potser, només potser, aquest nou punt de partida serveixi perquè l’alfabetització informàtica de la resta de la humanitat es porti a terme amb nou model informàtic: ordinadors barats i, sobretot, respectuosos amb l’energia que consumeixen, la nostra salut i el medi ambient; productes de programari gratuïts que només costen diners quan optem per un suport personalitzat, i una finestra més transparent, amb menys múscul i testosterona, cap a les oportunitats d’Internet.