L’energia solar genera només un 0,04% de l’electricitat mundial, encara que inversors i intel·lectuals com Thomas Friedman creuen que serà crucial en la “Revolució Verda”.

L’elevat preu dels combustibles fòssils i el creixement de la regulació del sector energètic arreu del món, per a lluitar contra el canvi climàtic, han provocat un allau d’inversions en energies renovables.

Ni tan sols la profunda crisi creditícia en els mercats internacionals no ha parat les inversions en instal·lacions d’energies netes.

Malgrat tenir més espai que mai en els mitjans, les energies renovables encara representen un -creixent, això sí- petit percentatge de l’energia consumida en el món. I del total de l’energia produïda en el món en l’actualitat, la solar representa encara un minúscul òbol.

The Economist publica un diagrama que mostra la consum mundial anual d’energia primària i la seva font d’obtenció (font que empra el setmanari per a obtenir les dades: Agència Internacional de l’Energia, IEA en les seves sigles en anglès):

• Petroli: 34,3% del total de la producció mundial d’energia en un any.
• Carbó: 25,2%.
• Gas: 20,9%.
• Renovables: 13,1%.
• Nuclear: 6,5%.

Aquest 13,1% representat per les energies renovables en el consum mundial d’energia, pot ser desglossat:

• Biomassa: 10,4%.
• Hidroelèctrica: 2,2%.
• Altres energies: 0,5%.

Finalment, centrem-nos en aquest 0,5% de la producció energètica mundial representat per “altres energies”:

• Geotèrmica: 0,41%.
• Eòlica: 0,064%.
• Solar: 0,039% (de la producció energètica mundial en 1 any).
• Marees: 0,0004%.

El diagrama sobre la producció mundial d’electricitat en un any (a diferència del consum total d’energia en el món, representat en les dades anteriors), mostra la importància del carbó en la producció de l’electricitat que consumim en cases, indústria i equipaments públics:

• Carbó: 40%.
• Gas natural: 20%.
• Energia hidroelèctrica: 16%.
• Energia nuclear: 16%.
• Petroli: 7%.
• Renovables: 1%.

No cal oblidar l’encara minúscul pes relatiu que constitueix la tecnologia solar en la producció energètica mundial. No obstant això, existeix altra manera, una mica més esperançadora per a les energies renovables, d’interpretar aquestes dades.

Les energies solar i eòlica ja juguen un paper molt important en la generació elèctrica de diversos països industrialitzats, sobretot a Europa. Al voltant del 20% l’electricitat consumida per Dinamarca procedeix de les seves instal·lacions eòliques, camp en el qual Espanya també ocupa un lloc preeminent.

Mentrestant, a la Xina, al voltant del 80% de l’aigua sanitària és escalfada amb energia solar.

Altre factor que tenen en compte els cada vegada més nombrosos inversors en tecnologies que siguin capaces d’incrementar la conversió del major percentatge possible de la radiació solar en energia: Segons Nature, l’energia solar absorbida per l’atmosfera de la Terra, els oceans i l’escorça terrestre suposa 3.850 zeta-joules per any. El 2002, aquesta quantitat representà més energia en una hora que el consum energètic mundial en un any.

S’empra un percentatge imperceptible de l’energia provinent del sol, susceptible de ser transformada en energia a un cost cada vegada més competitiu en comparació dels combustibles fòssils; fins i tot en comparació de l’abundant i barat -a més de contaminant- carbó.

Per aquest motiu diversos països, sobretot europeus, han establert objectius per a aconseguir que un percentatge determinat de l’electricitat consumida procedeixi de fonts renovables.

Producció elèctrica i sostenibilitat: proporció actual de generació sostenible, objectiu a mitjà termini i possibilitats d’èxit (font: The Economist, a partir de dades de New Energy Finance):

• Espanya: producció actual amb renovables 17,2%; objectiu del 29,4% el 2010; possibilitats d’èxit en l’objectiu.
• Itàlia: producció amb renovables 16,5%; objectiu del 25% el 2010; poques possibilitats per un procés lent de permisos.
• França: producció amb renovables 11,0%; objectiu del 21% el 2010; possibilitats d’èxit.
• Alemanya: producció amb renovables 10,4%; objectiu d’arribar al 12,5% el 2010, 20% el 2020; possibilitats d’èxit.
• Estats Units: 10% (incloent hidrològica), >5% excloent-la; no hi ha objectiu federal, encara que sí en 21 Estats.
• Xina: producció amb renovables 7,7%; objectiu del 15% el 2020; moltes possibilitats de complir.
• Regne Unit: producció amb renovables 4,1%; objectiu del 10,4% el 2010; possibilitats relatives d’assolir-lo.
• Japó: 3,0%, incloent hidroelèctrica i geotèrmica, 2% excloent-les; 3% el 2010 (sense hidro) o 7% el 2010 (incloent-les); possibilitats de complir amb els -poc ambiciosos- objectius.

El pes específic de l’energia

El mercat energètic és gegantí: la població mundial consumeix en l’actualitat 15 terawatts d’energia, segons The Economist (un terawatt equival a 1.000 gigawatts, mentre 1 gigawatt és la capacitat energètica de la major planta de generació elèctrica propulsada amb carbó que existeix en el món).

Un ritme de producció i consum energètic tan elevats, causants de la major part de la contribució humana al canvi climàtic, constitueixen un negoci de 6 bilions de dòlars anuals, o al voltant d’una desena part de la renda mundial en un any (el producte interior brut anual d’Espanya se situa en l’actualitat en 1,4 bilions de dòlars).

Són dades proporcionades per l’inversor de capital risc de San Francisco John Doerr, anteriorment involucrat en el negoci d’Internet i les noves tecnologies, i ara centrat en la inversió en tecnologies netes.

El petroli se segueix pagant a un preu molt superior al de fa només un lustre, amb anterioritat a l’inici de la segona Guerra de L’Iraq.

El preu del gas natural, arrossegat pel petroli, també ha pujat dràsticament, un factor negatiu més perquè augmenti el cost de l’electricitat a escala mundial, malgrat la importància del carbó i l’energia hidroelèctrica, menys depenents de països inestables i preus elevats.

El control de les reserves d’ambdós combustibles fòssils es troba en mans de governs poc disposats a ajudar als països desenvolupats a realitzar una transició sense sobresalts cap a altres models energètics.

Invertir en energies renovables té, per tant, més sentit que mai, tant per a governs (geopolítica: qui vol explicar als seus electors que la indústria del seu país depèn de l’energia obtinguda a indrets com Rússia, el Caucas, l’Orient Mitjà, Veneçuela o Nigèria?), com per a empreses (regulacions que penalitzen l’emissió de gasos contaminants derivats del consum d’energies fòssils) i consumidors (creix la conscienciació davant el canvi climàtic).

Comparativament, com explica The Economist en l’article El poder i la glòria (“power” en anglès designa tant “poder” com “energia”, en un dels clàssics jocs de paraules del setmanari), alternatives renovables com les energies eòlica i solar ja no resulten tan costoses, en comparança.

I, si bé és cert que el carbó segueix sent barat i és la principal font de generació energètica en el continent asiàtic i impulsor de la seva ràpida industrialització, la Unió Europea i l’Amèrica del Nord consideren el seu ús un mal menor que haurà de ser descartat una vegada sigui possible.

Es desenvolupen, a més, tecnologies que pretenen emmagatzemar el CO2 generat per la seva combustió, amb grans inversions a Europa (es proven diverses tecnologies per a capturar i emmagatzemar CO2, explica BBC) i l’Amèrica del Nord (Jim Rogers, conseller delegat de Duke Energy, ha estat anomenat pel New York Times el baró del carbó verd, “green coal baron“).

Aposta per les renovables, malgrat la crisi

Els projectes en els quals s’inverteixen diners són tant independents i amb un esperit d’investigació tan arriscada com pionera (seguint el model de les start-up d’Internet), com tecnologies desenvolupades a l’ombra de les grans companyies petrolieres i energètiques mundials.

Les anomenades tecnologies netes (“cleantech” en anglès en l’original), o tecnologies verdes (“greentech“) inclouen l’energia solar, el potencial de creixement de la qual és colossal, malgrat haver de plantar cara a diversos reptes, entre ells l’aconseguir que produir energia solar sigui econòmicament equiparable a la producció de carbó, l’energia fòssil més abundant en la naturalesa, emprada massivament en la producció d’energia.

Els principals inversors mundials de capital risc van fer possible el mercat informàtic de masses en els 80, el boom d’Internet en els 90 i la creació de zones d’innovació en biotecnologia i nanotecnologia a principis del 2000. Ara, amb les tecnologies netes, hi ha arribat el veritable mercat natural per al capital risc a principis d’aquest segle.

El capital risc no només està interessat en l’energia solar, com assegurava Keith Johnson en el Wall Street Journal, sinó que invertir en tecnologia solar, eòlica o en bateries elèctriques per a automòbils és quelcom perseguit pels homenots de la revolució tecnològica.

The Economist ho explica: “l’energia s’ha tornat ‘supercool'”. Elon Musk, co-fundador de PayPal, ha desenvolupat un cotxe esportiu propulsat amb bateria.

Larry Page i Sergei Brin, fundadors de Google, donen suport des de Google.org, la divisió filantròpica de l’empresa, a tecnologies capaces de generar “energia renovable més barata que el carbó” (o REgeeks‘). Ja han invertit en firmes com eSolar i Makani Power.

Vinod Khosla, un dels fundadors de Sun Microsystems i inversor inicial en firmes com la pròpia Google, ha dut el seu reconegut olfacte com inversor de capital risc cap a les renovables, com també ha fet Robert Metcalfe, inventor del sistema informàtic de connexió a xarxes locals “ethernet”.

Sense oblidar a l’esmentat John Doerr, ànima màter de la firma de capital risc Kleiner Perkins Caufield & Byers; o el britànic Richard Branson, qui té el seu propi fons per a invertir en idees de tecnologies netes, Virgin Green Fund.

Energia solar a Europa

Europa ha liderat la producció d’energia solar en els últims anys, amb Alemanya a l’avantguarda, gràcies a una tradició local de suport a la cultura sostenible i a l’existència de generosos subsidis que, com a Espanya, podrien desaparèixer.

Els legisladors més conservadors d’Alemanya creuen que no té sentit seguir subvencionant la instal·lació d’energia solar quan aquest sector de les renovables està creixent tant que amenaça amb sobrecarregar la factura elèctrica dels consumidors.

No importa que Alemanya no rebi tant de sol com el sud europeu: la major economia de la UE té la meitat de les instal·lacions de generació elèctrica solar del món, malgrat el creixement d’aquest mercat a països com els Estats Units, Espanya o la pròpia Xinesa.

El New York Times es pregunta en un article sobre quin és l’objectiu dels subsidis per a la implantació de l’energia solar. “Si la idea és construir una vibrant indústria on probablement no hi hauria existit d’una altra manera, llavors l’experiència alemanya és un enorme èxit.”

Keith Johnson explica en el Wall Street Journal que l’anomenat “Vall Solar” alemany dóna feina a 40.000 treballadors qualificats, el tipus de feina de “coll verd” (en lloc del tradicional “coll blanc” dels professionals anteriors a les tecnologies netes) que entra dintre de la retòrica laboral de la qual presumeixen polítics i industrials qui volen parer moderns als ulls de l’opinió pública nord-americana.

No obstant això, explica Johnson, “si l’objectiu dels subsidis a les energies netes és fer de les fonts renovables una viable i comptabilitzable part de la generació elèctrica total, aleshores Alemanya no ho ha fet tan bé”. Malgrat a dues dècades de creixement i a un elenc d’empreses capdavanteres al món en el sector, l’energia solar constitueix només el 0,6% de la producció elèctrica del país.

La Unió Europea s’ha proposat que el 20% de la seva energia provingui de fonts renovables en 2020. La UE ha establert subsidis per a ajudar a complir amb aquests objectius.

Revolució Verda? És possible, segons Thomas L. Friedman

L’actual crisi econòmica pot ser aprofitada, segons diverses veus, per a impulsar un nou estadi de desenvolupament en la societat mundial, que depengués menys dels combustibles fòssils i fos capaç de generar milers de treballs de coll verd arreu del món.

Barack Obama ha estat acusat de populista en anunciar que la seva candidatura a la presidència dels Estats Units inclou mesures concretes per a incentivar la nova economia sostenible i convertir al seu país en impulsor d’una economia global més pròspera i menys contaminant. El pla per a impulsar un nou esquema energètic nord-americà sembla una idea sòlida i ben fonamentada, no obstant això.

El periodista Thomas L. Friedman, columnista i articulista en el New York Times, a més de respectat escriptor (The world is flat, entre altres obres) i Premi Pulitzer, realitza ara la mateixa crida als Estats Units a liderar la “Revolució Verda”.

Ho fa en el seu últim llibre, Hot, Flat, and Crowded (Calent, pla i superpoblat).

Friedman denuncia la situació de dependència dels Estats Units pel que fa als combustibles fòssils, creu que ha arribat el moment que el país lideri el camp de la sostenibilitat (comparant-lo a l’esforç realitzat per a arribar a la lluna, després del llançament soviètic del satèl·lit Sputnik), i dóna pistes per a portar-ho a terme.

De complir-se amb les previsions (de vegades, simples desitjos) de Friedman, Europa hauria de competir amb Estats Units per a oferir les millors solucions en energia i la resta d’àmbits de consum i producció, com fins i tot la Xina ha reconegut que vol començar a fer.

Objectiu: millorar la tecnologia solar

La pobra taxa de conversió energètica aconseguida amb tecnologies convencionals (cèl·lules fotovoltaiques i concentradors solars, fonamentalment), per a aconseguir el màxim percentatge energètic possible a partir d’una determinada intensitat de rajos solars, comença a millorar ràpidament.

L’energia solar es refereix a convertir la radiació del sol en electricitat, a través de tecnologies com les cèl·lules fotovoltaiques, els concentradors tèrmics i altres tecnologies experimentals que pretenen millorar el percentatge de conversió de la radiació en electricitat.

L’energia solar fotovoltaica ha estat històricament més emprada en la generació d’energia a petita escala, encara que generosos subsidis en països com Alemanya (líder mundial), Espanya (tercer país del món, després d’incentivar la seva instal·lació des de 2004 fins el 2008), França, Itàlia, Corea del Sud o Estats Units, han impulsat la creació de parcs solars amb aquesta tecnologia.

Per a l’explotació a gran escala, no obstant això, la tecnologia més empleada segueix sent la dels concentradors solars, consistent en l’ús de grans miralls que reflecteixen la llum solar que obtenen en un únic punt, que és després usat com a font de calor per a propulsar una planta energètica convencional.

S’han construït amb èxit diversos parcs que empren el principi de la concentració solar a gran escala, tals com la torre PS10 a Sanlúcar la Mayor (Sevilla), d’Abengoa, amb 11 MW de potència; la plataforma solar d’Almeria; o la instal·lació Nevada Solar One de Boulder City (Nevada, Estats Units), erigida per la firma espanyola Acciona; entre d’altres instal·lacions (llistat d’estacions elèctriques d’energia solar tèrmica).

El futur, tant per a les noves tecnologies fotovoltaiques com per a una cada vegada més potent tecnologia termosolar, és prometedor.

Des de centres d’investigació com el MIT, per exemple, es promet que l’energia solar amb silici (fotovoltaica) podrà competir amb el carbó el 2012.

Mentrestant, se somia amb projectes tan metafòrics i increïblement enginyosos com el convertir l’asfalt de les carreteres en gegantesques (i barates) plantes de producció solar.

O una idea que s’ha guanyat el favor de qui signa aquest article, pel que podria presentar per a la lluita del canvi climàtic i, alhora, per al desenvolupament solar de tot el nord d’Àfrica. Generaria, a més, la necessitat de milers de treballs de coll verd a banda i banda de la Mediterrània, una mar que podria enviar un gegantesc missatge de futur a la resta del món.

Es tractaria de crear, conjuntament entre la UE i el Magrib, enorms parcs solars al Sàhara, capaços d’abastir a ambdues ribes del Mare Nostrum.

Punt i seguit aquí (continuarà).