L’evolució de les temperatures arreu el món, així com el nivell dels oceans, registren un ascens en les últimes dècades.

Aquest fenomen, conegut també com a canvi climàtic, no ha estat relacionat únicament amb l’acció de l’ésser humà, o almenys la comunitat científica no ho ha certificat amb una sola veu. Tanmateix, ningú no posa en dubte l’escalfament del planeta.

Existeixen estudis independents amb dades quantificables que relacionen l’escalfament global amb vàries accions produïdes per l’home a partir de la segona Revolució Industrial.

El creixement d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera no han parat de pujar des de la segona meitat del segle XX:

• El sistema energètic mundial depèn de la crema massiva de combustibles fòssils com ara el carbó i el petroli, que alliberen grans quantitats de diòxid de carboni a l’atmosfera.
• La desforestació, provocada per l’augment de la població (600 milions de persones a tot el món el 1500, 1.000 milions el 1802, 3.000 el 1961, 6.000 el 1991 i, segons les previsions, 8.000 l’any 2050) i les polítiques a curt termini dels països pobres (o la manca d’aquestes), els quals concentren bona part de la riquesa forestal del planeta. La major massa forestal es troba als tròpics -selves pluvials al voltant dels rius més cabalosos del món- i a les zones boreals de l’hemisferi nord, sobre tot al Canadà i a la Rússia asiàtica.
• L’augment incontrolat de zones de cultiu a tot el món i la seva gestió insostenible: la tala de zones gegantines de bosc pluviós, desertització, catàstrofes provocades per plans de regadiu o preses hidràuliques gegantines, entre d’altres transformacions faraòniques.
• El desenvolupament de polítiques urbanes expansives tant a països rics com als països en desenvolupament, que donen peu a la construcció d’enormes suburbis i, quan es pot rendibilitzar, suburbis que s’edifiquen més enllà de les zones urbanes (o “exurbs” als Estats Units, gegantines urbanitzacions al voltant d’un gran centre comercial i alguns serveis bàsics, sense cap ciutat propera). Aquest model de desenvolupament depèn exclusivament de la potenciació i ús del vehicle privat, l’augment insostenible de les necessitats energètiques i la transformació agressiva de l’entorn. La caòtica política urbanística a països com Espanya no només ha generat casos de corrupció, sinó que ha basat el seu creixement en el model descentralitzat de les urbanitzacions. Existeixen desenes d’exemples similars a la resta del món, més enllà d’Espanya i els Estats Units, casos paradigmàtics d’especulació urbanística.
• La utilització dels contaminants combustibles fòssils com a energia per a la indústria i el transport -públic i privat; per terra, mar i aire-. El carbó constitueix un dels principals instigadors del canvi climàtic: existeixen encara grans reserves i la seva crema és un dels mètodes més econòmics per produir electricitat a gran escala. A la Unió Europea, el 50% de l’energia elèctrica consumida es genera a partir de la crema de carbó i gas natural.
• El creixement, en moltes ocasions de dos dígits en dos dígits, del PIB a àmplies zones del món, sovint a partir de la ràpida industrialització, sense polítiques de control d’emissions. Xina, Índia, Rússia, Brasil i Mèxic, entre d’altres, aspiren a augmentar -legítimament- el seu benestar a partir d’una major industrialització.

Les conseqüències derivades d’aquestes accions són reconegudes inclús pels científics més escèptics: l’augment exponencial dels gasos anomenats d’efecte hivernacle.

Les evidències són incontestables, fins i tot quan alguns dels governs més influents del món declaren encara els seus dubtes oficials al respecte: els Estats Units i Austràlia han signat el Tractat de Kyoto, però s’han negat a ratificar-lo.

Solucions plantejades

Entre les solucions plantejades per la comunitat internacional, destaca el propi Protocol de Kyoto, promogut per l’organisme de les Nacions Unides especialitzat en canvi climàtic (Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, subscrita el 1992 a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro).

El tractat constitueix un acord a partir del qual els països industrialitzats es comprometen a reduir les seves emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle a nivells un 5,2% inferiors a 1990 a la mitjana de les emissions registrades entre els anys 2008 i 2012.

• L’objectiu consisteix en reduir l’emissió de sis gasos: diòxid de carboni (CO2), metà (CH4), òxid nitrós (N20), i els gasos industrials fluorats hidrofluorocarbonis (HFC), perfluorocarbonis (PFC) i hexafluorur de sofre (SF6).
• Els objectius establerts per a cada regió varien: des d’un 8% de reducció a la Unió Europea i un 7% als Estats Units, al 6% del Japó, el 0% de Rússia i els increments permesos del 8% per a Austràlia i el 10% per Islàndia.
• Espanya ha augmentat les seves emissions un 53% amb respecte el 1990, mentre el Tractat recull que l’increment no hauria d’haver sobrepassat el 15%. Espanya és el país que es troba més lluny de complir amb el Protocol de Kyoto.

Conseqüències del canvi climàtic

Segons la ONU, el canvi climàtic provocat per la humanitat (d’origen, per tant, antropogènic) contribuirà a què la superfície del planeta augmenti la seva temperatura entre 1,4 i 5,8 graus centígrads d’aquí al 2100.

Segons la Comissió Europea, “aquests canvis repercutiran greument sobre l’ecosistema i les nostres economies.”

Un estudi britànic sobre canvi climàtic publicat l’octubre del 2006 (Informe Stern) i presentat pel seu autor, l’economista Nicholas Stern, acompanyat per Tony Blair i el seu successor al partit laborista, Gordon Brown, critica al govern nord-americà per no implicar el seu país en el tractat i conclou que:

• Es requereix la inversió d’únicament un 1% del PIB mundial per a apaivagar els pitjors efectes del canvi climàtic.
• Pel contrari, la inacció o el rebuig a portar a terme les propostes suggerides podria causar una recessió global equivalent al 20% del PIB mundial.