Fem servir cada cop més roba i ens en desfem cada vegada més ràpid. Ja ni tan sols dura un any. Però la moda ràpida és desafiada per una crida a la calma: menys quantitat i més qualitat.

Per Kirsten Dirksen
Traducció de Nicolás Boullosa

Cotó orgànic, cànem, bambú, soia, blat de moro, conquilles marines, algues; en l’actualitat, pràcticament qualsevol material es pot fer servir per a fabricar teixits, però no tots els teixits catalogats com ecològics tenen les mateixes propietats; el fet de ser associats amb el món natural no significa, de la mateixa manera, que els processos usats per a obtenir-los no puguin causar greus danys mediambientals.

Pocs dubten que la indústria de la moda no necessiti més diversitat i responsabilitat en l’obtenció dels teixits i materials emprats. L’escriptora, consultora i especialista en moda Kate Fletcher ens explicava: “El que hem de fer és deixar de ser un sector dominat per l’ús de dues fibres. El cotó i el polièster representen en conjunt més del 80% de les fibres tèxtils que es consumeixen anualment en el món.”

Tenint en compte que ambdós teixits depenen de processos petroquímics -en el cas del cotó convencional, pels pesticides i herbicides usats durant la seva collita, mentre el polièster és una fibra obtinguda del petroli-, Fletcher i altres professionals en la indústria advoquen per l’ús de més fibres. I els dissenyadors comencen a parar esment a aquesta crida.

De la soia al sasawashi: suficient per a ser verda?

Ralph Lauren, Oscar de la Renta i Donatella Versace han experimentat amb cànem. Oscar de la Renta, Diane von Furstenberg i Agnes B han fet servir bambú. I tots -des d’Edun, la marca fundada pel cantant d’O2, Bono, i la seva dona Ali Hewson el 2005, fins a les grans cadenes de distribució H&M, Zara, Target i Wal-Mart- ofereixen peces de roba de cotó orgànic.

Alguns dissenyadors han construït la seva reputació i imatge de marca al voltant d’un d’aquests teixits “verds”. Deborah Boria i Dearrick Knupp van conèixer el teixit de bambú mentre viatjaven a la Xina i, tal com Boria explicava a faircompanies, “ens vàrem quedar meravellats del material una vegada en vam saber més. Pensàrem que podria ser la base per a tota una empresa; d’aquí el nom de la marca, ‘Panda Snack‘.”

Altres dissenyadors amplien el seu camp d’acció per a incloure una major diversitat de matèries primeres. La dissenyadora de Los Angeles Linda Loudermilk empra sasawashi, bambú, la fibra SeaCell, soia i altres “plantes exòtiques autosuficients” per a crear dissenys que segueixen els preceptes de la producció del bressol al bressol. “Els brodats i puntes a base de diferents teixits de soia són usats en roba amb una honrosa ètica natural, per a retornar els materials a la naturalesa una vegada finalitza la seva vida útil.”

Si fos tan fàcil dur posat un teixit provinent una planta de ràpid creixement i que no requereix massa nutrients per a la seva producció -és la idea que persegueix la fibra Seacell-, el seu ús seria més estès. Segons diversos especialistes de la indústria tèxtil consultats, algunes d’aquestes fibres alternatives poden ser altament contaminants, ja que s’han de sotmetre a un procés de tractament per a esdevenir fibres tèxtils, a més dels tints i acabats que puguin afegir-se a continuació.

Res de nou per a una indústria que, segons Greenpeace, empra com a mínim 8.000 productes químics per a transformar matèries primeres en teixits i roba (els més perillosos són el plom, el níquel, el crom IV, aril amines, ftalats i formaldehid).

Todd Copeland, del programa de desenvolupament de teixits de Patagonia (firma pionera en l’ús de teixits ecològics, en tenir en compte la “crisi mediambiental” en totes les decisions estratègiques que ha pres des de 1991), ha explicat a faircompanies no només que no tenen previst fer servir alguns dels anomenats “eco-teixits” (de l’anglès “eco-fabrics”), sinó que no els consideren respectuosos amb el medi ambient.

“Molts teixits estan rebent atenció perquè són produïts a partir de fonts naturals que són una novetat com a teixits. Però sovint, com ocorre amb el bambú o la soia, els processos de producció requereixen l’ús intensiu de químics que foren inventats fa 50 anys. Sembla tractar-se més d’una novetat que no pas d’autèntics eco-teixits.”

Si és així, quins teixits naturals, o altres materials, hauríem de dur? Els experts amb els quals hem contactat per a realitzar aquesta sèrie de reportatges demanen cautela, degut al fet que estudiar els materials utilitzats és només una petita part de la solució a l’impacte social i mediambiental de la moda. A més, els mateixos experts parlen d’una certa desinformació sobre allò que és veritablement “verd” o ecològic.

El preu real del cotó

Atès que el cotó convencional és el cultiu que fa servir més pesticides del món, no ha de sorprendre que la majoria dels especialistes en el sector tèxtil recomanin comprar la varietat orgànica d’aquest teixit vegetal. Mathilda Lee, periodista de The Ecologist i autora del llibre Eco Chic, creu que aquesta decisió és un bon primer pas. “Si el que cerques és un teixit ecològic, pots començar buscant cotó orgànic. El cotó orgànic suposa un clar benefici per als agricultors i la terra. Es tracta d’un pas en la direcció correcta.”

Encara que el cotó és conreat en només el 2,4% de la terra cultivable del món, segons l’Associació de Comerç Orgànic (OTA en les seves sigles en anglès), el seu cultiu empra aproximadament el 25% dels plaguicides usats arreu del món (incloent herbicides, insecticides i defoliants).

Dels 15 principals plaguicides usats en cultius de cotó el 2000, l’Agència de Protecció Ambiental d’Estats Units (EPA) catalogà a 7 d’ells -acefat, dicloropropè, diuró, fluometuró, pendimetalin, tribufos i trifluralin- com cancerígens humans “possibles”, “probables”, “potencials” o “coneguts”.

Els problemes de salut dels treballadors dels camps de cotó són de sobres coneguts. Segons Stephen Yafa, autor del llibre Big Cotton, el 91% dels homes que treballen en camps de cotó a l’Índia emmalalteixen sovint.

L’Organització Mundial de la Salut estima que milers de persones moren a l’any d’intoxicació per l’ús de plaguicides emprats en la producció de cotó, mentre la Xarxa d’Acció contra Plaguicides (PA en les seves sigles en anglès) creu que altre milió de persones pateix els seus efectes a llarg termini. Molts dels qui en pateixen les conseqüències són nens.

Un informe recent del Fòrum Internacional de Drets Laborals (ILRF) concloïa que més de 400.000 nens treballen en camps de cotó, i més de la meitat tenen menys de 14 anys d’edat.

Monsanto i Bayer -dues multinacionals amb vincles productius en el subcontinent indi- asseguren haver començat a treballar en l’assumpte, però el director del Comitè Indi dels Països Baixos, Gerard Oonk, assegura que es tracta d’un problema generalitzat: “L’informe esclareix amb rotunditat que els nostres productes de cotó se sustenten en el treball de nens en condicions pròximes a l’esclavitud.”

Cotó orgànic

El cotó orgànic és un tipus de teixit reconegut pel mercat fa relativament poc temps -s’ha usat aquesta denominació durant l’última dècada- i representa només el 0,4% de la producció total de cotó, encara que aquesta xifra creix ràpidament en l’actualitat. Les vendes mundials de cotó orgànic per part de fabricants han augmentat un 238% entre el 2005 i el 2007, i s’espera que arribin a més de 2.000 milions de dòlars (al voltant de 1.300 milions d’euros) a la fi de 2008, segons l’organització Organic Exchange.

A més dels majors compradors tradicionals de la varietat orgànica d’aquesta fibra, tals com Patagonia, Nike o fins i tot Wal-Mart, el 2006 i el 2007 diverses firmes se sumaren a la tendència, entre elles C&A, NAU, Next, Target, Pottery Barn, Stella McCartney i Barney’s.

El cotó orgànic, encara només l’1% de les vendes totals de cotó, es conrea principalment a Turquia i Índia (un mapa que detalla les zones de producció de la varietat) i, en algunes indrets del món, un canvi cap a la producció orgànica pot no tenir sentit.

Com Lynda Gross, consultora del Projecte de Cotó Sostenible de Califòrnia (SCP en les seves sigles en anglès) explicava a faircompanies, en indrets on el cost de la mà d’obra és elevat, s’està experimentant amb una tercera opció.

“L’agricultura orgànica és només una eina d’ús. Si no és una eina efectiva, aleshores ens hem de plantejar l’ús d’una eina distinta… A Califòrnia, les toxines són un problema i el cultiu orgànic no és tan efectiu a causa del preu, de manera que una opció basada en un ‘cotó més net’ sembla una millor solució”.

El ‘cotó més net’ (de l’anglès Cleaner Cotton) és el resultat de la col·laboració entre l’associació que promou el cotó sostenible SCP i els agricultors de la zona, a través del programa Sistemes d’Agricultura Biològica en el Cotó (BASIC en les seves sigles en anglès) per a reduir l’ús de plaguicides, encara que la reducció no és suficient per a considerar la collita com orgànica.

El cotó que segueix el programa BASIC es conrea amb fins a un 73% menys de productes químics que el convencional, una reducció significativa, considerant que el 2006 prop de 6 milions de lliures (2,7 milions de quilograms) de químics són aplicats al cotó només a Califòrnia.

La part final de l’equació implicaria crear un mercat per al cotó BASIC, tot convencent les empreses californianes a fer servir el cotó local, quelcom que ja comença a succeir. Tal com el diari USA Today explicava el gener de 2008, la firma de San Diego prAna ha comprat “centenars de lliures de cotó acala BASIC per a emprar-les en la seva ‘samarreta local’, mentre American Apparel s’ha compromès a comprar gairebé mig milió de lliures d’aquest cotó.”

Cotó orgànic: un eco-teixit imperfecte

El cotó orgànic no és la solució perfecta: requereix grans quantitats d’aigua tant per al cultiu (la major quantitat emprada en qualsevol cultiu en relació al seu pes) com per al rentat. Segons l’informe Well Dressed? (Ben vestit?) de la Universitat de Cambridge, en l’anàlisi del cicle de vida d’una samarreta de cotó, mentre “un canvi cap a l’ús de cotó orgànic amb menys tints tòxics causa una caiguda dramàtica (de més del 90%) en l’impacte tòxic d’un producte”, les fases de rentat i producció del teixit ara dominen la despesa en aigua.

A banda de l’ús d’aigua, tant en la producció del material com en el seu rentat, fins i tot la roba orgànica pot ser tenyida i acabada usant productes químics perjudicials. L’autor de Big Cotton, Stephen Yafa, estima que s’usa al voltant de mig quilogram de productes químics en un únic parell de texans, incloent tints produïts amb petroli, lleixius tòxics per a l’acabat i segelladors de color a base de formaldehid.

Segons un informe de Salon.com, encara que les normes sobre productes orgànics no ho requereixen, algunes companyies tracten de reduir l’ús de productes químics en les seves col·leccions amb teixit orgànic. “Per al seu model de texans d’alta gamma Capital E 501 (Levi’s “Eco jean”), amb un preu de 250 dòlars (160 euros), Levi’s assegura emprar tints vegetals que no contenen derivats del petroli, així com pocs o cap agent químic per a l’acabat. Patagonia assegura usar acabats mínims en els seus texans de cotó orgànic. Del Forte indica que redueix l’ús de productes químics envellint els seus texans més exclusius “amb l’escatat manual.”

Bambú (i soia)

Malgrat l’atenció que ha rebut darrerament, tret en casos excepcionals, el bambú no hauria de ser considerat un “eco-teixit”. El problema amb el bambú estreba en què, malgrat ser un recurs que es renova fàcilment (encara que sovint existeix el problema afegit que els agricultors talen boscos per a plantar bambú, una bogeria mediambiental) i resistent a les plagues de manera natural (encara que es comencen a introduir plaguicides en la seva producció, al ser collit en granges de monocultiu), requereix molta feina per a ser transformat en un teixit.

“Si hom imagina el bambú, es pot veure com una herba francament rígida; no és el típic material que un observa i pensa automàticament en la producció de grans peces”, explica Kate Fletcher, autora del llibre Sustainable Fashion and Textiles (Moda i tèxtils sostenibles). Així que, per a crear un teixit a partir d’aquesta planta, la majoria dels fabricants recorren a l’ús intensiu de productes químics.

Existeixen dues maneres fonamentals de processar bambú. Una d’elles és un mètode mecànic que consisteix en la trituració de la planta i l’ús d’enzims naturals per a desfer-la, de manera que les fibres obtingudes puguin ser trenades. A partir d’aquest mètode s’obté el sovint anomenat lli de bambú (es tracta d’un procés similar a la producció de lli). És molt car perquè la major part d’aquesta tasca es fa a mà i molt poques firmes estan recorrent a ell.

La majoria dels teixits de bambú actualment en el mercat parteixen d’un procés químic molt contaminant per a triturar les fulles i tiges de bambú i convertir-les en cel·lulosa, a través de l’ús de solucionis com l’hidròxid sòdic (NaOH, també conegut com sosa càustica o soda càustica) i el disulfur de carboni, així com lleixiu. Es tracta d’un procés similar a l’emprat per a fer teixit de soia, així com raió-viscosa (en el cas del raió, la fusta de faig és la font d’obtenció de la cel·lulosa).

Para Todd Copeland, del programa de desenvolupament de teixits de Patagonia, aquest procés de producció basat en l’ús intensiu de productes químics és el motiu pel qual no considera que el bambú o la soia siguin fonts d’obtenció de matèries primeres sostenibles. “Aquestes fibres són sovint cel·lulosa regenerada o fibres de proteïnes que fan servir solucions. La toxicitat d’aquests solucions i la gestió d’efluents són aspectes que s’han d’abordar abans que aquests productes puguin ser considerats respectuosos amb el medi ambient.”

Aquest segon mètode per a obtenir teixits de bambú dista molt de ser sostenible. És un procés “molt contaminant, que crea emissions de sulfur que actuen com toxines nervioses”, explica Linda Gross. “La fibra és renovable, és cert, però també ho és la fusta usada per a obtenir raió convencional. El Tencel sembla una solució molt més viable, amb un sistema de processament tancat que genera poques o cap emissió.”

Tencel (lyocell)

Tencel (el nom comercial d’una fibra natural fabricada per la firma Lenzing), com ocorre amb el bambú, és una fibra de cel·lulosa regenerada i tractada, encara que, a diferència de la major part del bambú (existeixen alguns fabricants de bambú que intenten emular el procés del Tencel), tot el seu procés de fabricació va ser dissenyat per a minimitzar l’impacte mediambiental.

La font de cel·lulosa és polpa de fusta recol·lectada procedent de boscos gestionats, que es descompon usant un solvent no tòxic que és contínuament reciclat, amb un ràtio de recuperació del 99,5%. El producte final és totalment biodegradable.

Tencel compta amb la certificació FSC en l’àmbit del bosc gestionat, mentre la polpa i la fibra obtingudes han estat certificades com Oeko Tex 100, el que garanteix un baix nivell de residus químics en el producte final. L’empresa Lenzing és el principal fabricador mundial d’eco-fibres reconegut amb l’etiqueta EU Eco flower de la Unió Europea.

Cànem

El cànem ha estat usat durant mil·lennis com a font de fibres i, més recentment, com el teixit emprat en el primer parell de texans Levi’s, que permeté la creació d’un mercat global basat en aquesta roba, dissenyada per a durar en condicions de treball extremes.

Mentre en la major part del segle passat la fibra era usada sobretot per a fabricar cordes, paracaigudes i roba texana, en les últimes dues dècades ha esdevingut un teixit cada vegada més usat, fins i tot per marques com Armani, Polo Ralph Lauren, Oscar de la Renta, Calvin Klein, Patagonia, Nike i Converse.

Ha rebut molta atenció per part de tots, des de celebritats com Woody Harrelson, que dugué un vestit d’Armani fabricat en cànem en els Oscar de 1997, fins a dissenyadors com Stewart i Brown, qui asseguren que el cànem és “una de les fibres amb una petjada ecològica més reduïda.”

El cànem està en essència a l’altura de l’atenció que celebritats i dissenyadors li dediquen. Segons l’informe Well Dressed?, “el cànem és quatre vegades més resistent que el cotó, dues vegades més resistent a l’abrasió, i més resistent al míldiu, la brutícia, no s’encongeix amb aigua calenta ni es descoloreix amb el sol i, a més, les plantes de cànem necessiten poc reg i proporcionalment molts menys plaguicides o altres productes químics”. Altres raons per les quals el cànem ha assolit una legió de seguidors (més enllà de la seva associació a una substància prohibida): es regenera fàcilment, en arribar a la maduresa en un període de 80 a 120 dies.

• És la fibra natural coneguda amb major resistència.
• Ajuda a bloquejar els rajos UV i UVB, perjudicials per a la pell.
• Combat la humitat i resisteix als bacteris i la floridura.
• És més aïllant que el cotó.
• El cultiu creix bé sense plaguicides, herbicides ni fungicides.

Malgrat els seus punts forts, el cànem no sempre és ideal. Igual que el lli, el rami i el jute, el cànem és una fibra basta, que requereix un procés d’extracció de la fibra anomenat d’enriuament; encara que el procés es pot portar a terme orgànicament (usant microorganismes), s’elabora cada vegada més amb l’ajuda química (usant tant enzims com derivats químics).

El procés químic no és tan intens com el requerit pel bambú o la fusta, ja que la planta es descompon amb major facilitat, però existeixen alternatives viables a l’ús de químics. Ecolution és una firma que elabora fibra de cànem a partir de mètodes de procés tradicionals a Europa Oriental. Aquest productor i fabricant romanès assegura que el seu procés és preferible a l’usat pels seus competidors xinesos, tant des del punt de vista ecològic com en qualitat.

“La transformació química, que ablaneix la fibra a través de sosa càustica i rentats d’àcid, priva a la fibra obtinguda de la major part del seu ric caràcter i durabilitat, a més de produir residus perillosos i destructius per al medi ambient.”

Llana

Si bé la llana convencional és un recurs renovable anualment, no és necessàriament respectuós amb el medi ambient. Les ovelles són sovint confinades en pastures massa petites, el que provoca el pastoreig excessiu i fa malbé el terreny. Els plaguicides són també usats tant en les pastures com en els propis animals, per a controlar plagues i paràsits.

Segons l’Associació de Comerç Orgànic (OTA), els plaguicides usats en el bestiar oví no són precisament un petit problema:

• Els tres insecticides més usats amb ovelles el 2005 -fenvalerat, permetrina i malatió- són molt poc tòxics per als humans, encara que de moderadament a altament tòxics en els peixos i amfibis, i se sospita que actuen com disruptors de l’aparell endocrí.
• Els plaguicides utilitzats en el bestiar oví han estat relacionats de manera consistent amb danys en el sistema nerviós dels treballadors que han estat exposats a ells al Regne Unit.
• Hi ha una creixent evidència que l’ús generalitzat d’antibiòtics agrícoles està contaminant les aigües superficials i subterrànies, inclosa l’aigua potable, en moltes àrees rurals, com resultat de la seva presència en els purins que generen els animals.
• La llana orgànica, encara que amb una oferta molt limitada, és -com Tim Rhone de Patagonia ens explicava en un vídeo-, molt més neta. “La llana orgànica és convenient perquè la quantitat d’antibiòtics en les ovelles és limitada. Així mateix, es limita el nombre d’ovelles per acre (1 acre equival a 0,4 hectàrees), pel que no hi ha excés de pastoratge ni s’usen fumigadors en la llana.”

A més de la certificació orgànica, existeixen altres opcions orgàniques, com la llana procedent de les granges californianes de Tawanda, on Carol Pasheilich i Maggie Howard crien les seves ovelles d’acord amb els estàndards orgànics (encara que sense obtenir la certificació) i venen tant la carn com la llana deixant clar que no són productes certificats, encara que es garanteix la seva qualitat (en aquest vídeo, ens mostren com eviten el pastoratge excessiu a través d’una gestió rotacional de la terra, deixant pastures en guaret).

Igual que amb el cotó, els productes químics són emprats en la neteja, blanqueig, tenyit i acabat de la llana. Perquè una llana sigui considerada lliure d’agents químics, necessita no només ser produïda orgànicament, sinó també ésser processada orgànicament.

PLA: una fibra tèxtil a partir d’aliments

La fibra PLA (àcid poliláctic o polilactida) es pot obtenir a partir de productes alimentaris, tals com l’arròs, la remolatxa sucrera, la canya de sucre, el blat i el moniato. És el mateix PLA emprat en la fabricació de bioplàstics, tant coberts i contenidors compostables de menjar per endur com borses de plàstic biodegradable.

Com ocorre amb els bioplástics, la roba PLA és compostable i es converteix en abonament llest per a ser usat en un període de 60 a 90 dies, si és tractat en centres preparats per al compostatge (Aseem Das, de World Centric, ens mostrava en un vídeo els bols, borses i coberts de PLA que venen des de la seva seu de Palo Alto, Califòrnia).

En el cas de la roba, el PLA és un substitutiu del polièster derivat de petroli, però, a diferència del polièster tradicional, no requereix un tractament químic per a repel·lir la humitat, és més resistent al foc de manera natural i és més lleuger, pel que es combina millor amb altres teixits i fibres.

Ingeo, la fibra PLA produïda per Natureworks -una empresa conjunta entre Cargill i Teijin Limited- ha estat usada per dissenyadors tals com Versace, Oscar de la Renta, Stephen Burrows, Elisa Jiménez, Cop Copine i Linda Loudermilk, però no tothom creu que aquest material sigui una autèntica eco-fibra.

Mantenint al marge els cultius genèticament modificats (GMO)

Ingeo -fibra elaborada a partir de sucres de blat de moro fermentat- ha suscitat nombroses crítiques a causa de la seva dependència d’una planta genèticament modificada, o GMO (de l’anglès “organisme genèticament modificat”). Cargill, la multinacional responsable del desenvolupament d’Ingeo (Teijin es va unir a l’empresa conjunta el 2007), no només és el líder mundial en la producció de blat de moro, sinó també una de les majors empreses d’enginyeria genètica.

Abans que la fibra Ingeo fos llançada al mercat, Patagonia estava inicialment entusiasmada amb el producte i va col·laborà estretament amb Cargill Dow per a crear una forta de sucre de blat de moro (dextrosa) que no fos genèticament modificada (GMO). Malgrat que el mercat de la dextrosa és gegantí, aquesta recerca va resultar impossible, de manera que Patagonia va deixar d’apostar pel producte.

El 2001, poc abans que el producte sortís al mercat, Jil Zilligen, aleshores vicepresident d’iniciatives ambientals de Patagonia, va escriure sobre aquesta decisió en la pàgina web de la companyia amb seu a Ventura, Califòrnia. “Degut al fet que el blat de moro genèticament modificat és l’actual matèria primera usada en la producció de PLA, i els estudis han demostrat efectes mediambientals no desitjats i negatius provocats pel blat de moro genèticament modificat, no podem donar suport a l’ús de PLA fins que puguem garantir una font de matèria primera no modificada. Hem invertit una important quantitat de temps, investigació i fins i tot esperança en PLA. En el marc de l’actual infraestructura agrícola, ningú no separa el blat de moro convencional o genèticament modificat de les varietats orgàniques en la planta de transformació per a garantir una font de dextrosa que no sigui genèticament modificada.”

Zilligen és ara responsable de sostenibilitat de Nau, una nova firma de roba tècnica i esportiva respectuosa amb el medi ambient i amb seu a Portland, Oregon. Nau fa servir Ingeo, encara que també participa en un programa de compensació de drets d’emissió oferit per NatureWorks als “clients qui creuen que la varietat de blat de moro emprat és un problema important.”

Entre les opcions de teixits de Nau s’inclou un polímer sense modificació genètica garantida per una tercera organització; una opció que combina un 50% de blat de moro modificat i el 50% restant sense modificar; i una opció que garanteix la sostenibilitat del producte durant tot el procés d’elaboració.

Patagonia segueix sense usar Ingeo a causa del suport de NatureWorks (i de Cargill) als cultius creats amb enginyeria genètica. La marca fundada per Yvon Chouinard creu que optar decididament per aquesta fibra és un camí perillós i la seva suposada sostenibilitat no està clara.

A més del debat relacionat amb la modificació genètica, l’elecció del blat de moro com a font per a la confecció de fibres tèxtils no sembla una solució viable a llarg termini. Des de NatureWorks asseguren estar treballant en la transició des de l’ús de productes agraris a l’ocupació de deixalles agràries com matèria primera, tals com les canyes i fulles del blat de moro, així com la palla i el bagàs generats pel blat i l’arròs.

Futurs eco-teixits

Per a les grans companyies que busquen diversificar la seva font de matèria primera més enllà del cotó convencional i el polièster, les decisions són complexes i un enfocament de sistemes de producció complets és primordial. La directora d’innovació sostenible del vestuari de Nike, Eraina Duffy, explicava el 2005 a la revista Gear Trends: “Hem investigat tant el cotó orgànic com l’Ingeo, encara que desconeixem on situar-los. L’Ingeo podria substituir materials sintètics d’alt rendiment, però no convenç en els tints. El cotó reciclat, que no requereix ser tenyit de nou, és més difícil. Hi ha d’haver connexitat en la cadena de subministrament.”

Todd Copeland està d’acord que, si bé “un munt d’eco-teixits estan rebent atenció perquè estan fets a partir de matèries primeres naturals que són nous en la producció de fibres”, quan el Programa de Desenvolupament de Material de Patagonia tria teixits i teles, no només té en compte la font de la matèria primera, sinó tot el procés de fabricació d’un producte.

“Les eco-fibres del futur faran grans millores en la reducció de l’impacte mediambiental dels productes tèxtils: usant menys aigua, menys energia, menys productes químics, emetent menys CO2, menys gasos (VOC), contaminant menys l’aigua i l’aire, i eliminant les substàncies tòxiques. Però el repte consistirà en el màrqueting i l’educació dels consumidors.”

Etiquetes ecològiques per a productes tèxtils

Oeko-Tex (també Okotex o Öko-Tex):

• Oeko-Tex 100: un estàndard per als productes tèxtils acabats que prohibeix o limita l’ús de substàncies perjudicials conegudes, tals com colorants azoics prohibits; colorants cancerigens i colorants que provoquen al·lèrgies; formaldehid; pesticides; fenols clorats; agents cloro-orgànics; metalls pesats; níquel; fixadors de color; valor pH; ftalats en articles per a bebès; butil compostos d’estany (TBT i DBT); emissions de components volàtils; olors.
• Oeko Tex 1000 (o Öko-Tex 100 plus): etiquetatge per a tèxtils que compleixen amb els estàndards Oeko-Tex 100, que també certifica que totes les empreses en la cadena de subministrament compleixen amb les mateixes normes.

Etiqueta europea Eco-label per a productes tèxtils (the flower): marca oficial de la Unió Europea per a productes sostenibles. Analitza, a través d’una exhaustiva traçabilitat, tot el procés de fabricació d’un producte, des de la producció de les matèries primeres fins a la venda del producte. L’etiqueta (coneguda com “the flower”, la flor) garanteix:

• Un ús limitat de substàncies nocives per al medi ambient.
• Limita les substàncies susceptibles de ser perjudicials per a la salut.
• Redueix la contaminació en l’aigua i l’aire.
• Resistència a l’encongiment de la peça durant el rentat i assecat.
• Resistència al color.

Bluesign: estàndard independent que garanteix que “els processos de producció són dissenyats al voltant d’un esquema que empra els mínims recursos amb la màxima productivitat, amb especial atenció en la protecció del medi ambient, la salut i la seguretat”, que pot ser aplicat a tota la cadena de producció tèxtil, “des de les matèries primeres i els proveïdors de components que fabriquen filats, colorants, additius, als fabricants tèxtils, minoristes marques de roba i consumidors”. Etiquetatge relativament nou. Patagonia es va convertir en la primera marca de roba a adoptar l’estàndard, el maig de 2007.

Global Organic Textile Standards (GOTS, estàndards globals per a tèxtils orgànics): els estàndards de processament de tèxtils orgànics establerts per l’Associació de Comerç Orgànic (OTA), aborda també totes les etapes del procés de producció d’una peça de roba, “des del tractament després de la collita al procés humit (inclòs el blanqueig, el tenyit o la impressió), fabricació, confecció del producte, emmagatzematge i transport, tractament de plagues i etiquetatge de productes acabats. També inclouen un ampli llistat de materials permesos o prohibits per a l’ús en el procés de fibres orgàniques d’acord amb els estàndards.”

GreenBlue: estàndard tèxtil sostenible basat en l’enfocament “del bressol al bressol” desenvolupat per MBDC (McDonough Braungart Design Chemistry). “GreenBlue treballa actualment amb institucions acadèmiques, organitzacions sense ànim de lucre i socis industrials per a desenvolupar un estàndard tèxtil sostenible (STS en les seves sigles en anglès) que sigui comprensiu, segueixi els preceptes ‘del bressol al bressol’ i es pugui compartir, per a ser aplicat en tots els àmbits de la indústria tèxtil”. Els criteris que són considerats:

• Seguretat dels elements químics i materials empleats.
• Eficiència energètica i barreja.
• Estalvi d’aigua i qualitat de l’efluent.
• Reciclat i recuperació real.
• Tracte just als treballadors.

Made in Green: el segell sostenible d’Aitex (una organització sense ànim de lucre finançada amb fons de la Comissió Europea), per als qui “proveeixen o busquen productes tèxtils manufacturats amb la garantia que manquen de substàncies perjudicials per a la salut. Una marca que certifica que el producte, a través del seguiment de la seva traçabilitat, ha estat fabricat en empresa que respecten el medi ambient i els drets universals dels treballadors.

• Manca de substàncies nocives.
• Respecte pel medi ambient.
• Respecte dels drets humans.

Sustainable Textile Standard (STS, estàndard tèxtil sostenible): nou estàndard creat per l’Institut per a la Transformació Sostenible del Mercat (MTS en les seves sigles en anglès), que estableix els nivells d’emissió acceptables per a la indústria tèxtil. Defineix una peça tèxtil sostenible com un producte amb els següents atributs:

• Tots els materials i processos de producció són segurs per a la salut humana i ecològica en totes les fases del cicle de vida del producte.
• Tota l’energia, materials i processos provenen de fonts renovables o reciclades.
• Tots els materials són capaços de regressar en condicions de seguretat als sistemes naturals o industrials.
• Totes les etapes del cicle de vida del producte donen suport activament la reutilització o reciclatge d’aquests materials, partint de la major qualitat possible.
• Totes les etapes del cicle de vida d’un producte augmenten el benestar social.