Celebritats, dissenyadors aficionats, amants de la moda i eco-activistes esdevenen els nous “redissenyadors”: reciclen els seus armaris per anar a la moda sense haver de comprar res de nou.
Per Kirsten Dirksen
Traducció de Nicolás Boullosa
Degut a què els texans a 4 o 5 euros i les samarretes a 1 euro s’han convertit en una realitat, llençar la roba que comprem i tornar a comprar-ne sembla el més senzill. Al Regne Unit, per exemple, es venen 3 texans per segon.
Es tracta de 1,4 parells de texans per persona i any; i això que és una peça dissenyada originàriament per a durar dècades (i confeccionada amb mig quilogram de productes químics de mitjana).
Però avui dia fins i tot els supermercats venen roba i res no és confeccionat perquè duri dècades, ni tan sols una temporada sencera. El 1997, cada dona comprava de terme mitjà 19 peces de roba a l’any, una xifra que s’incrementà fins a 34 el 2007.
La investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher, ha explicat a faircompanies que, com les peces de vestir s’han abaratit -al Regne Unit, la reducció ha estat d’un 10% entre 2003 i 2007-, en comptes de comprar una samarreta, ara en comprem tres.
“Hi ha samarretes per una lliura -1,3 euros-, i vestits d’home per 15 lliures -20 euros-. El que la gent està fent ara és comprar maletes plenes de roba cada setmana.”
Un constant tràfec de roba
Els consumidors s’han adaptat als hàbits de compra suggerits per l’anomenada “fast fashion”, oferida per botigues de distribució com Old Navy, Target i Wal-Mart als Estats Units; i H&M, Zara, Mango, Primark, Peacocks i altres ensenyes al Regne Unit i la resta d’Europa.
Tal com Mathilda Lee, redactora de la revista Ecologist i autora del llibre Eco Chic, ens explicava, aquestes botigues no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. “Ja no existeix roba de temporada en el sentit tradicional, sinó un tràfec de gènere en constant ebullició a High Street (coneguda zona de compres londinenca).”
Les marques poden ara convertir un disseny en un producte en només 12 dies, mentre el cicle de compra s’ha accelerat tant en només 4 anys que, en el cas del Regne Unit, la gent ha augmentat la compra de roba en un terç. Mathilda Lee explica que la majoria d’aquesta roba barata ni tan sols dura un any en els armaris.
“Anualment, es compren dos milions de tones de roba; al voltant de tres quartes parts d’aquesta quantitat acaben en els abocadors, també anualment. Ens enfrontem a un enorme problema de residus si la gent duu la roba només un parell de vegades abans de desfer-se’n.”
Al voltant del 5% de les escombraries municipals als Estats Units és roba i material tèxtil i l’estatunidenc se’n desfà de mitjana d’uns 35 quilos (xifra molt similar als 30 quilograms per persona i any del Regne Unit). Per a posar aquestes dades en perspectiva, Lee descriu el problema com “200 milions de borses d’escombraries plenes de roba” rebutjades cada any a la Gran Bretanya.
Un remei contra la rapidesa: Slow Fashion
Aquest consum continuat de roba, seguit per freqüents renovacions de roba, que acaba rebutjada, s’ha convertit en un fenomen internacional; un comportament de compra que podria ser comparat amb la bulímia.
Kate Fletcher veu el nostre comportament amb la roba com un símptoma d’un problema major relacionat amb la felicitat, la identitat i la nostra manera de comunicar-nos. Sigui quin sigui el problema, Fletcher i altres persones de la indústria de la moda, creuen tenir-ne una solució: es diu Slow Fashion.
Com el seu predecessor, el moviment gastronòmic i cultural Slow Food -així com Slow Movement, Slow Cities, Slow Design, etcètera-, la moda lenta -Slow Fashion- no és una simple crida a posar el fre, sinó una manera de centrar-se en la qualitat. Tal com explica Fletcher, “l’Slow Fashion no es basa en el temps, sinó en la qualitat. Així que és un allunyament d’una estratègia que se centra només en la quantitat.”
Fins i tot els grans dissenyadors reconeixen la necessitat de trobar un nou corrent de pensament en el món de la moda. En una recent conferència que tinguè lloc en la Wallace Collection de Londres, la veterana Vivienne Westwood demanà que es posés fi al “consum indiscriminat”, al mateix temps que exposava un dels principis de l’Slow Fashion: “Sí, hem d’usar roba, però si has de triar quelcom, estalvia i tria’n bé.”
Roba per a conservar i compartir
La idea subjacent de la “moda lenta” consisteix a concloure que, a major qualitat de la nostra roba, més temps la conservarem. Com exemple, Fletcher parla de la marca britànica Keep & Share, la propietària i dissenyadora de la qual, Amy Twigger Holroyd, va basar la seva col·lecció de peces de punt en la satisfacció de qui duu una peça durant un llarg període de temps.
“Ens sembla detestable que la gran majoria de les peces de vestir siguin descartades abans que finalitzi la seva vida útil; tractem de revertir els efectes de la moda d’un sol ús animant els nostres clients a comprar-ne menor quantitat, però de més especial, i que mantinguin les seves peces de roba més temps en ús.”
Twigger Holroyd tracta d’encoratjar als seus clients que “conservin” els seus dissenys més temps, donada l’elevada qualitat dels materials, el disseny confortable, així com estratègies menys tradicionals, com fomentar un tracte personal amb les seves clientes per a encoratjar-les a què trobin serveis de cura per a la roba, tals com el rentat o la reparació.
La dissenyadora també anima als seus clients a “compartir” les seves peces de roba, en la seva majoria d’una única talla, i la mateixa Fletcher, una de les seves clientes, assegura ser bastant generosa compartint les seves pròpies peces de la dissenyadora. “La meva germana està a punt d’anar-se’n de vacances i se’n va dur algunes. També tinc amigues que n’han pres prestades algunes per a acudir a unes noces.”
Per tal d’evitar la compra basada en l’impuls, Holroyd exhorta els seus clients potencials a provar-se la roba abans de comprar-la, perquè s’assegurin que volen comprometre’s amb la peça a llarg termini. “Per què no prendre prestada una peça durant una setmana i veure, d’aquesta manera, com s’adapta a la teva vida? Prova-la en unes noces, una vetllada o simplement a casa per comprovar si funciona. Ni tan sols l’has de rentar abans de retornar-nos-la -som macos, eh?-.”
Els principis Slow Fashion
La qualitat, en el món de l’Slow Fashion, no se centra únicament en la durabilitat, sinó que, igual que el pioner moviment Slow Food, n’inclou el respecte i la conservació de matèries primeres orgàniques i ètiques, així com un intent de preservar les tradicions i materials locals.
Les responsables de la marca Makepiece -les dissenyadores Nicolas Sherlock, Manda Johnson-Holme i Beati Kubitz-, intenten preservar les tradicions tèxtils i llaneres dels Penins, una zona muntanyenca del nord d’Anglaterra que s’estén fins a Escòcia, coneguda com la “columna vertebral” de la Gran Bretanya.
“El nostre paisatge ha estat dibuixat per segles de pastoratge oví, que es practicava des dels ombrívols puigs de Lakeland fins a les platges de les illes Hèbrides, al nord, i fins a les exuberants pastures del sud.”
Per a Makepiece, conservar les tradicions locals significa tenir cura de les seves pròpies ovelles. Kubitz es comporta com la pastora del grup: “Beati manté un ramat d’ovelles Shetland, que aporten una característica llana acolorida… Fins i tot de vegades porta uns anyells a l’estudi per a alletar-los amb biberó!”
Degut al fet que el filat és una pràctica tradicional a West Yorkshire, la llana és cardada a menys de 20 milles -32 kilòmetres- de l’estudi de disseny i confecció. El procés de confecció també ajuda a conservar els costums locals, ja que la firma treballa amb filadores especialistes britàniques i “una petita fàbrica de teixit especialitzada en puntes tradicionals.”
A més de recórrer a la mà d’obra local, emprar mètodes tradicionals i evitar la utilització de productes químics gràcies a l’ús de tints naturals sense derivats de l’azò, les sòcies de Makepiece adopten el principi Slow Fashion de dissenyar roba duradora, tot creant “moda real, la qual no passa de moda”, tot i que asseguren que, “quan la roba s’ha dut tant que esdevé esquinçalls, aquests poden ser compostats.”
Usant-hi tècniques de producció del segle XIX per a assegurar-los-en una llarga vida
Els responsables de la firma de borses, motxilles i complements Entermodal han dut més enllà la idea de conservar el patrimoni local, al tractar de recuperar tècniques de fabricació amb més d’un segle d’antiguitat, pràcticament desaparegudes.
El dissenyador Larry Olmstead i el seu equip han optat per “fer servir el mètode de producció disponible a la Revolució Industrial, ja generalitzada en la segona meitat del segle XIX.”
La seva investigació sobre productes i tècniques caigudes en l’oblit, portada a terme en museus, escoles de comerç i amb artesans de tot el món, els ha proporcionat un profund coneixement dels processos de fabricació “d’un temps que les borses es feien per a durar dècades.”
Amb més de 20 anys d’experiència fent borses i motxilles per a muntanyisme, aquesta marca afirma que les seves borses són prou funcionals com per a durar i, a més, segueixen el principi “del bressol al bressol”, reconeixent que les seves borses arriben en algun moment al final de la seva vida útil, en el qual en poden ser fàcilment processades per a “usar els materials en una nova generació del producte.”
Als boscos a la recerca de tints i a la teulada per a envellir un parell de texans
Els dissenyadors Slow Fashion no poden evitar estar íntimament connectats a la seva feina. La dissenyadora de Nova York Susan Cianciolo, qui produeix peces de roba a mà i en petites sèries, ha estat descrita per la revista especialitzada Fashion Projects com “una precursora involuntària del moviment Slow Fashion.”
Els seus clients semblen reconèixer el seu permanent compromís amb sa roba, i la dissenyadora assegura que li demanen sovint que torni a treballar en productes després que la gent els ha dut durant anys.
Ciancolo també s’assegura personalment que tots els processos es porten a terme de la manera més natural possible. Una activitat que l’anima a anar, acompanyada de la seva mare, als boscos propers per a recol·lectar materials que utilitza per a fer tints naturals no tòxics, o a realitzar personalment l’acabat d’un parell de texans per a evitar l’ús de lleixius: el seu compromís amb la roba que dissenya i el seu impacte mediambiental és llegendari.
El redactor de Vogue Jane Herman relata com la dissenyadora li va explicar que “fins i tot envellia els texans deixant-los en el terrat del seu edifici durant dies, fet que li havia creat alguns problemes amb la propietària.”
En el bressol de la moda Slow
Fins i tot les empreses més veteranes i amb una imatge de marca creada amb dècades de treball, reconeixen el valor dels preceptes Slow, moltes d’elles originàries d’on el concepte fou formulat per primer cop: Itàlia.
Els germans Roberto i Marzio Compagno crearen l’ensenya Slowear com una marca capaç d’abastar les seves històriques quatre línies de roba -Incotex, Zanone, Glanshirt (present en el vestuari de les pel·lícules de Fellini) i Montedoro (on Armani inicià la seva carrera)-, després que Roberto acudís a un sopar Slow Food el 2000.
Jugant amb la naturalesa clàssica de les seves marques, crearen l’etiqueta Slowear no com un nom de marca, sinó com una manera de garantir la qualitat i durada de les seves línies de producte. Emilio Peschetto, el director nord-americà d’Slowear, explicava a The Wall Street Journal que ells representen “el contrari de la moda. Una vegada et cases amb nosaltres, ho fas per sempre.”
La companyia sembla aprofitar com eina de màrqueting la notorietat que proporciona aparèixer associada al terme Slow -a més del Wall Street Journal, el Christian Science Monitor i el canadenc Globe and Mail també els han esmentat-, i encara que la seva estructura corporativa sembla antitètica d’allò que predica l’Slow Food, bona part de la seva producció s’ajusta a l’interès Slow Fashion per les tradicions locals.
La seva clàssica camisa esportiva (polo) és elaborada artesanalment per especialistes de la localitat tèxtil italiana de Biella, on els residents s’han dedicat a produir llana des de l’Edat Mitjana.
Una espera de 28 dies per la peça encarregada
Els dissenyadors interessats pels preceptes Slow Fashion intenten que ens involucrem en una relació més duradora amb la nostra roba. La dissenyadora Sarah Ratty utilitza en les peces de la seva marca Ciel un lema del que està segura que els seus clients mai voldran desprendre-se’n: “futura herència.”
Els clients de la dissenyadora Davina Hawthorne esperen 28 dies des que realitzen un encàrrec fins que obtenen un dels seus “dissenys atemporals”. Aquest període d’espera mentre ella “dissenya a mà i amb tota la cura” és tal vegada un recordatori que les seves peces haurien de ser vistes com quelcom que “respectar i conservar”. Hawthorne afirma que aquesta política de treballar sota demanda evita que hi hagi una despesa derivada de la sobreproducció.
La professora de moda i pionera de la moda ecològica Lynda Gross creu que tots tenim una peça que hem conservat durant un llarg temps i que s’ha d’investigar què fa especials les coses que guardem. “Si investiguem per què la gent conserva algunes peces i quines són les qualitats d’aquestes, podrem traslladar aquestes característiques al producte des del principi.”
Gross creu que convèncer a la gent perquè faci servir la roba durant més temps té a veure menys amb un canvi en els patrons de consum i més amb un desafiament al que han de plantar cara els dissenyadors per a aprofitar “l’emotivitat de les peces de manera que l’usuari pugui valorar més el producte i conservar-lo durant més temps.”
La gent comença a cansar-se dels texans a 3 lliures (roba Slow a High Street)
Potser l’anomenada Slow Fashion mai no arribi a les masses, però encara pot tenir el poder de canviar el comportament dels consumidors. Kate Fletcher veu la roba Slow com un agent de canvi. “Per a mi, és una poderosa metàfora per a conscienciar a la gent i provocar una reflexió sobre les coses d’una manera diferent. La corrent Slow Fashion pot tenir un ventall de ritmes, cadències i velocitats en el seu si.”
Mathilda Lee creu que la pròxima generació de dissenyadors tindrà la força de canviar la filosofia de les botigues minoristes de High Street. “Si aconsegueixes que algun d’ells faci un cop d’ull a la idea de la roba Slow i confiï en ella, la resta se sumarà a ella.”
I mentrestant, Lee creu estar veient el que ha de ser el principi de la fi de la moda més ràpida. “Crec que la gent està a poc a poc descartant la compra de texans a 3 lliures… Ja saps com funciona el món de les tendències. Crec que, més que un consum més moderat, la gent comença a creure que és quelcom més refinat i a la moda comprar menys quantitat de roba, però que aquesta sigui de major qualitat i més duradora.”
Alguns dissenyadors que segueixen els preceptes Slow:
- Alabama Chanin.
- Ciel.
- Davina Hawthorne.
- Entermodal.
- Erin Templeton.
- Hendrikje Horsten.
- Keep & Share.
- Makepiece.
- Sandra Backlund.
- Slowear.
- Susan Cianciolo.
Per aconseguir un llistat més exhaustiu de dissenyadors Slow:
- Moda i materials tèxtils sostenibles: Design Journeys, per Kate Fletcher.
Més informació sobre l’ètica de la moda ràpida (fast fashion) i un llistat de dissenyadors més ètics:
- Eco Chic: The savvy shopper’s guide to ethical fashion, per Matilda Lee.