Plàstic amb efectes nocius pel medi ambient i la salut humana durant la seva producció i transformació.

Hi ha pocs materials amb una aplicació tan estesa arreu com el policlorur de vinil (PVC) que hagin donat peu a tants estudis, anàlisi i polèmiques al si de l’opinió pública, degut a la seva suposada perillositat per a la salut humana i el medi ambient.

Es tracta del tercer polímer més emprat en la producció mundial de plàstics, degut a que la seva producció és barata i a què es pot obtenir PVC rígid i flexible, útil per crear materials per la construcció i la indústria del automòbil.

Per produir PVC es fan servir dos processos:

• Polimerització en suspensió de clorur de vinil.
• Polimerització en emulsió.

En ambdós casos, la producció té lloc a instal·lacions industrials tancades per evitar la contaminació del medi ambient.

Tot i això, no existeix un acord global sobre el processament, les aplicacions i la gestió de residus d’un material que pot esdevenir fàcilment substància contaminant i cancerígena, segons diversos estudis científics.

La Comissió Europea reconeix que la major part dels compostos de plom i cadmi, els que es fan servir amb el PVC inclosos, són tòxics, nocius, perillosos pel medi ambient i suposen un risc creixent. Els dos metalls són persistents i alguns dels compostos que formen s’acumulen dins alguns organismes.

Els riscos potencials derivats dels estabilitzants de plom o cadmi al PVC tenen lloc:

• Quan els estabilitzants de plom i cadmi dins el PVC romanen retinguts a la fase d’ús.
• Durant les fases de producció i tractament de residus, moment al qual els treballadors s’han de protegir.

Els principals sectors on es fa servir el PVC com a matèria primera són:

• Construcció (on es fa servir un 57% del PVC consumit
• Aplicacions domèstiques (18%)
• Envasos (9%)
• Electricitat/electrònica (7%)
• Automoció (7%)
• Mobles (1%)
• Altres (8%)

El 1999, la quantitat total anual de residus de PVC va arribar a 4,1 milions de tones a la UE, 3,6 milions de tones dels quals són envasos i materials ja emprats i 0,5 milions són deixalles creades durant la fabricació de les diferents aplicacions de PVC.

De no portar-se a terme durant els propers anys una política global de tractament de residus de PVC, les despeses i conseqüències mediambientals podrien multiplicar-se. La salut humana també podria ressentir-se.

Per a protegir la salut dels nens envers riscos innecessaris, la Unió Europea va prohibir el gener del 2006 l’utilització de sis tipus d’additius emprats per facilitar la manipulació del PVC.

Tot i que la US Consumer Product Safety Commision (CPSC) va desestimar que una prohibició similar prosperés als Estats Units, la major part de les empreses nord-americanes han eliminat voluntàriament aquestes substàncies de les joguines.

Nombrosos estudis han conclòs que la substància química DEHP, Di(2-etilhexil) ftalat, pot tenir efectes a la salut dels nens i modificar el seu comportament davant les al·lèrgies.

Segons el Departament de Salut dels Estats Units, “el DEHP no és tòxic al baix nivell en què generalment es troben a l’ambient. En animal, els nivells alts de DEHP van danyar el fetge i el ronyó i van afectar la seva capacitat reproductiva.

El DEHP s’ha trobat a almenys 733 dels 1.613 llocs de la Llista de Prioritats Nacionals identificades per l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units. (EPA.”

Ni la Unió Europea ni cap altre territori o país del món han apaivagat la seva dependència del PVC com a material barat per la creació de tot tipus d’aplicacions, tant per la indústria com pel consumidor final.