La companyia nord-americana de serveis de cerca va néixer el 1998 amb un objectiu tan senzill de formular com inabastable i quimèric: ajudar-nos a trobar qualsevol cosa que necessitem en qualsevol moment, ja sigui a través d’Internet (el producte principal de la firma és el seu cercador, el més visitat del món), ja sigui al disc dur del nostre ordinador (Google Desktop), al nostre correu electrònic (Google Mail) o a qualsevol adreça postal del món (Google Maps i Google Earth).

L’empresa ho defineix escaridament: “l’objectiu de Google consisteix en organitzar informació provinent de tot el món i fer-la accessible i útil de manera universal.”

L’empresa creada per dos brillants investigadors d’Stanford, Sergey Brin i Larry Page, ha aconseguit atraure als professionals informàtics més brillants i emprenedors: sempre, és clar, després de que aquests demostressin la seva habilitat amb jocs matemàtics o trucs de programació que estaven llestos per entrar a Googleplex, la seu de l’empresa a Mountain View, Califòrnia.

Tot i estar dirigida per l’eficient, seriós i madur Eric Schmidt, provinent de l’avorrit món del software empresarial, i comptar amb més de 5.000 treballadors a principis del 2006, Google presumeix de mantenir una cultura empresarial de petita organització d’emprenedors, plena de treballadors brillants que han aconseguit el seu estatus mitjançant l’esforç i la capacitat intel·lectual, com si es tractés d’un paradís de la meritocràcia.

El cercador més gran del món, per davant de MSN i Yahoo!, deu el seu èxit a una tecnologia de cerca tan respectada pels usuaris com pels especialistes informàtics i a un lema informal que vol orientar la filosofia de l’empresa a qualsevol àmbit: “Don’t be evil”.

És a dir, actuar de manera ètica a qualsevol actuació, ja sigui a la borsa, ja sigui oferint resultats de cerca o tot defenent els suposats principis de bon govern a qualsevol dels territoris on ofereix els seus serveis.

Aquesta filosofia serveix com a argument per tal de què Google tingui els seus serveis en 100 idiomes, entre ells el Quechua, i contribueixi a impulsar projectes com ara l’ordinador portàtil pels nens més desfavorits dels països pobres de l’ONG One Laptop Per Child (OLPC).

Tanmateix, Google assegura a la seva pàgina corporativa que els seus resultats de cerca són un exemple de què la democràcia a la web funciona, al tenir en compte només aspectes objectius per a valorar l’ordre en què apareixen els resultats d’una cerca.

Segons Google, “és possible obtenir ingressos tot actuant de manera ètica”; la companyia aconsegueix el gruix dels seus resultats mitjançant la venda d’anuncis de text que apareixen únicament als resultats de cerca relacionats, i -destaca- “la publicitat de Google sempre s’identifica clarament com ‘enllaç patrocinat'”.

No existeix, a més, manipulació dels rànquing de companyies associades o pràctiques similars. Més que sortir perjudicada, la imatge de l’empresa surt reforçada amb la imatge que mostra a la Xarxa, amb dissenys clamorosament senzills, poc intrusius i amb un cert flaire d’estudiant informàtic.

La imatge pública de Google seria tan forta com la seva cotització borsària si no existís una de les grans polèmiques dels darrers anys al món de les grans empreses tecnològiques d’abast mundial: l’actuació de Google a la Xina.

A Xina, Google ha volgut evitar problemes amb el “Partit Únic”, després d’aconseguir el 2005 una “llicència de negoci” per operar amb el domini de país, “.cn”. L’empresa ha acceptat l’autocensura (suprimir les referències a assumptes que no agraden a Pequí, com ara l’actuació al Tibet o a Taiwan; o evitar temes “sensibles” com els drets humans o la democràcia representativa quan es refereixen a la Xina).

Google oferia des dels noranta una versió en xinès mandarí, tot i que ara ho fa des d’una oficina al mateix país i acatant les ordres de la república “comunista”.

Nombrosos representants del cercador han respost periòdicament a aquesta polèmica tot argumentant que la intenció de l’empresa és respectar les normes del país dins el que desenvolupa la seva activitat, de la mateixa manera que el cercador està obligat per llei a filtrar les pàgines nazis a Alemanya, França o els Estats Units.

Per a organitzacions com ara Reporters Sense Fronteres, la manca de llibertat d’expressió o l’atemptat contra aquesta és causa suficient per a no operar a un país o denunciar la situació prevalent. I això és quelcom que, segons l’ONG RSF, Google no ha fet.

Per mirar d’acabar amb la polèmica, Eric Schmidt va declarar a Wired, a un article del 2003, que “evil” (allò èticament negatiu, moralment inacceptable) és per a Google el mateix que Sergey (Brin, cofundador de la companya) diu que és “evil”. És a dir: allò moralment inacceptable pot canviar en funció dels interessos de l’empresa.

Tot i aquestes polèmiques, les quals no concorden amb la màxima “Don’t be evil” de la companyia, la popularitat dels seus serveis, en la seva major part d’ús gratuït a canvi de què l’usuari vegi publicitat, no para d’augmentar.

A diferència de Microsoft, Google continua tenint una imatge de “simpàtica” i “amable” als ulls de l’usuari d’Internet mitjà, tot i haver assolit unes dimensions descomunals i a les seves dubtosament ètiques tècniques d’autocensura aplicades als serveis que ofereix a la Xina.

Una prova d’això és la incorporació de la paraula “google” com a verb en l’últim diccionari d’anglès de Merrian-Webster, com a sinònim de cerca en línia.