Quan Apple es veu obligada a destacar a la seva web que ha decidit ser “més sostenible”, alguna cosa està  canviant. Encara que a la indústria asseguren que no es podran desenvolupar dispositius plenament ecològics si els usuaris no assumeixen part del cost.

Apple ha abandonat, a efectes corporatius, la segona paraula que conformava la seva marca global, “Computer”; la marca va anunciar el gener que es desfeia del “cognom” de la seva insígnia per a plantar cara a la nova realitat de l’empresa, centrada tant en la venda de productes d’oci digital com en el tradicional maquinari.

Malgrat deixar caure el llast de “Computer” i la seva connotació, relacionada amb una època en què l’ordinador personal era una sorollosa, cara, autònoma (sense Internet) i molt més contaminant indústria, Apple no s’ha lliurat de la publicitat negativa derivada de la seva “pobra puntuació verda“.

Greenpeace va arribar fins i tot a guanyar un prestigiós guardó, denominat Webby Award (premi al millor activista a la Xarxa), per una campanya electrònica que denunciava l’escassa conscienciació mediambiental d’una firma que sempre ha gaudit de la simpatia dels qui havien inventat una èpica batalla entre Apple i Microsoft.

La indústria ha canviat, Apple no és “tan petita” i ja no existeix una rivalitat directa amb Microsoft en molts mercats, encara que el mite continua vigent. També el prestigi i la credibilitat de Jobs, després del crèdit guanyat en els últims anys amb les seves característiques presentacions de producte.

La campanya guardonada amb un Webby Award és un portal que copia el disseny de la pàgina oficial d’Apple, encara que, en lloc de la característica poma oficial, n’apareix una de verda i mossegada.

Sota ella, la broma de Greenpeace (i un dels motius pels quals Apple no ha volgut arriscar-se a perdre simpatia i imatge de marca i comunicar que, a partir d’ara, serà més verda): “Ens estimem Apple. Apple sap més sobre disseny ‘net’ que ningú, veritat? Aleshores, per què els Mac, iPod, iBook i la resta de la seva gamma de productes conté substàncies perilloses que altres empreses han abandonat? Una empresa innovadora no hauria de posar en risc la salut de nens a la Xina o l’Índia a causa de la seva exposició a substàncies químiques perilloses. Per això, els fansd’Apple hem de demanar un nou producte ‘cool’: una Apple (poma) més verda.”

En una carta signada pel propi Steve Jobs sota el títol de “Una Apple més verda“, l’empresa intenta, primer, fer front a les “crítiques d’algunes organitzacions ecologistes per no ser capdavanters en la supressió de substàncies químiques tòxiques en els seus nous productes, així com per no reciclar agressivament o adequadament els seus productes usats”.

Efectivament, els estudis difosos darrerament per Greenpeace sobre la utilització de materials tòxics i les polítiques mediambientals de les principals companyies tecnològiques situaven Apple en la cua d’un llistat liderat per una empresa europea, Nokia.

Jobs anuncia en el comunicat, encara que només després de dir que Apple duu anys fent progressos en aquestes matèries, “no difoses degudament”. També explica que Apple s’ha proposat integrar les polítiques mediambientals en el nucli de la seva estratègia futura.

Steve Jobs s’ha sabut vendre com el conseller delegat de l’empresa amb major influència mediàtica i tecnològica de la indústria i de l’entreteniment que no pas el que mostren les seves vendes.

D’aquí la transcendència del seu anunci, per una Apple “més verda”: en ocasions, la marca amb seu aCupertino , a la Badia de San Francisco, Califòrnia, actua com un termòmetre de les visions que esdevenen tendències seguides per a la resta de les companyies.

Allò que Google representa, quant a paper innovador i a pol d’atracció del talent personal, a Internet, Apple sembla representar-ho per al món tecnològic tradicional, basat tant en la fabricació de programari com en la dels propis dispositius, el maquinari.

En el passat, Jobs no ha dubtat a portar a judici a, per exemple, un jove bloguer nord-americà que va desvetllar pistes sobre un nou producte de la companyia sense el consentiment exprés d’aquesta. Apple practica el secretisme abans del llançament dels seus nous productes, que són desvetllats per Jobs davant un auditori abarrotat de periodistes i incondicionals.

Com a mestres del màrqueting que són, a Cupertino han arribat aquesta vegada a la conclusió que era millor contestar d’una manera seriosa a Greenpeace, a través del propi comunicat de Jobs: “Ara (després d’explicar que Apple ja porta a terme polítiques de reciclatge i empra menys materials perillosos que empreses no pas de la seva competència) m’agradaria explicar-vos què estem fent per a eliminar materials químics tòxics dels nostres nous productes, així com per a reciclar els nostres vells dispositius.”

Que ningú se sorprengui si Apple, en la seva pròxima presentació de producte, anuncia en boca de Jobs alguns progressos en aquest sentit. Seria la primera vegada que el mercat global i per a tots els públics del “cool” barreja els avantatges de l’iPod o l’iPhone amb la seva innocuïtat i respecte pel medi ambient.

Històricament, Apple ha adoptat mesures i processos per al desenvolupament de productes que, posteriorment, s’han adaptat a la resta de la indústria, sovint després de passar pel filtre de Microsoft.

Els costos d’una política industrial més ecològica

Un article de Reuters del 19 de maig de 2007, recollia les conclusions llançades per especialistes reunits a París sobre si els consumidors estan disposats a pagar més per productes tecnològics menys contaminants.

Diversos importants executius de les indústries tecnològica i de l’entreteniment creuen que “els consumidors encara no estan preparats per a pagar més per productes ecològics malgrat l’existència d’una major conscienciació pel medi ambient”.

És a dir: al consumidor li sembla bé fins i tot criticar Apple si no ho està fent tan bé com podria perquè els seus productes siguin més ecològics, encara que no pagarà per això.

La indústria treballa en nombroses idees per a estalviar energia, incrementar el reciclatge i emprar materials més respectuosos amb el medi ambient, encara que aquestes mesures “no podrien ser completament integrades si els consumidors no accepten almenys part dels costos. “Si l’individu no està disposat a pagar una mica més pel medi ambient, ningú pot esperar que la indústria sí ho faci”, explicava en Russell Ellwanger, directiu de Tower Semiconductor.

Per a la Barbara Schaedler, directora de màrqueting de Fujitsu-Siemens Computers, “la gent comença a adonar-se’n que això (respectar el medi ambient) no és únicament quelcom que fer per a estar a l’última, sinó que és absolutament necessari”.

Eclosió de la preocupació mediambiental

Dirigents de la indústria de l’entreteniment digital declaren la seva sorpresa davant la rapidesa amb la qual el respecte pel medi ambient ha emergit com preocupació essencial.

A més de l’exemple paradigmàtic del propi Steve Jobs, altres executius, com ara MilersFlint, president de Sony Ericsson , asseguren haver estat preguntats insistentment en les darreres setmanes sobre l’existència o implantació de polítiques mediambientals en l’empresa de telefonia mòbil que dirigeix.

“Mai no m’havien formulat aquesta pregunta fins a fa tres mesos. Aquesta és la segona ocasió en aquesta setmana”, explicava en Flint després de ser preguntat sobre el mateix tema a la trobada Global Technology, Telecoms and Media Summit.

Malgrat això, Flint, que dirigeix l’empresa amb productes que competiran, per les seves característiques musicals i d’entreteniment, amb el futur iPhoned’Apple, assegurava: “No crec que veiem properament l’arribada al mercat d’un telèfon ecològic.”

El telèfon ecològic, definit com un dispositiu que emprés materials reciclables, lliure de qualsevol substància perillosa per al medi ambient, els treballadors o els consumidors, haurà d’esperar, segons el parer del màxim representant de Sony Ericsson. La firma NEC ha promès per mitjans de l’any 2008 un model confeccionat fonamentalment amb plàstic orgànic derivat de blat de moro tractat.

No obstant això, Flint coincideix amb Jobs en la importància d’eliminar les substàncies més perilloses i augmentar el reciclatge de components electrònics i informàtics.

Fujitsu Siemens pretén anar més enllà quan assegura que el 98% dels materials dels seus dispositius ja han estat tractats per al reciclatge, lareutilització i la recuperació d’energia.

Fujitsu Siemens inclou en aquesta afirmació als contaminants tubs de raigs catòdics (CRT) que trobem en tots els televisors i monitors informàtics amb tecnologia de tub, abandonada per la indústria en favor de l’encara costós plasma i, sobretot, del cristall líquid (LCD, sovint amb tecnologia TFT).

El plàstic orgànic i la il·luminació orgànica també mostren un futur prometedor en aquest camp, en reduir la contaminació encara present en la producció de plasma iLCD-TFT. L’empresa conformada per la japonesa Fujitsu i el grup industrial alemany Siemens, també reciclen plàstics procedents d’ordinadors, servidors i màquines expenedores.

Tower Semiconductor, empresa que fabrica processadors a Israel, ha centrat el seu esforç per a reduir la petjada de carboni de la companyia en l’ocupació d’energia: “a major reducció de la quantitat d’energia que emprem (durant la fabricació), més respectuosos amb el medi ambient esdevenim”. Així mateix,Russell Ellwanger creu que “la capacitat per a reduir el consum condueix a la innovació.”

Un exemple de falta d’eficiència: l’escàs reciclatge de mòbils

Per la seva grandària i la seva estreta relació amb les tecnologies de la informació, les indústries informàtica i electrònica juguen un paper important en l’impuls mundial de polítiques de reciclatge adequades, així com en l’eliminació de materials contaminants o perillosos per a la salut.

Fins i tot centrant-se únicament en el cas de la telefonia mòbil, una tecnologia estesa a tot el món que no existia fa només 15 anys, es pot observar la importància que petits canvis empresos per la indústria podrien provocar.

Segons les estimacionsd’Asimelec , la patronal espanyola que agrupa els fabricants i operadors de telefonia mòbil, només a Espanya existeixen actualment entre 25 i 30 milions de mòbils en desús, guardats en el calaix.

• A l’Estat espanyol, s’estima que la vida útil d’un terminal és de 16 mesos.
• El 2006 es van vendre 20 milions de mòbils, xifra que s’acosta al 50% de la població del país.
• S’espera que el 2007 les vendes arribin a una xifra similar.

Ara, les xifres del reciclatge de mòbils a Espanya:

• Tragamóvil, la major iniciativa de reciclatge a l’Estat, gestiona una xarxa de 600 punts de recollida de contenidors col·locats en botigues de telefonia, superfícies comercials, serveis tècnics, punts de recollida de residus i universitats, entre altres emplaçaments.
• Des del seu naixement el 2003, s’han reciclat 750.000 quilos de ferralla cel·lular, equivalents a 6 milions de mòbils.

Les guerres del coltan

Què té a veure un camperol anònim de la República Democràtica del Congo, mort a cops de matxet fa dos anys, i dispositius com l’iPhone? Les bateries emprades en dispositius com telèfons mòbils o reproductors MP3 inclouen un material cada vegada més preuat: el coltan.

L’extracció de coltan, abreviatura del material extret de la barreja mineral de columbita i tantalita, capaç de crear un material extremadament ignífug, conductor i resistent, és destinada de manera majoritària a la telefonia mòbil (aproximadament, la meitat de la producció mundial).

El coltan és capaç de sostenir una alta càrrega elèctrica i permet augmentar la resistència de les bateries, que també augmenten el seu temps útil. La seva producció es concentra en un 80% a l’Àfrica i la seva gran demanda, així com el seu caràcter estratègic, va provocar que el seu preu es disparés fins als 300 euros per quilogram.

Nombroses batusses pel seu control van desencadenar en conflictes armats encara latents a països productors com ara la República Democràtica del Congo, antic Zaire. Un exemple que ha passat pràcticament desapercebut en el que coneixem com a Occident: la Segona Guerra del Congo.

Com explicava el Ramón Muñoz en l’edició impresa del diari El País (“Mòbils: es renoven, però no es reciclen”, 14 de maig de 2007), més del 90% dels components d’un mòbil es poden tornar a utilitzar. El 58% és plàstic; el 17%, vidre; el 25%, metalls com ferro, coure, plata i fins i tot or.

Les bateries són el component més contaminant, en contenir elements potencialment nocius per al medi ambient com el cadmi, el liti i el metall hidrur.

Com passa habitualment, els consumidors dels països amb renda més elevada desconeixen gairebé unànimement l’existència de materials com elcoltan i els conflictes que la lluita pel seu control i comerç mundial poden desencadenar en els països més pobres.

No s’ha portat a terme, òbviament, cap enquesta en cap país desenvolupat que preguntés a l’univers de persones preguntades: què és elcoltan; saps per a què serveix; etcètera.