Fundació creada per l’economista Klaus M. Schwab que reuneix anualment a empresaris, polítics, intel·lectuals i periodistes en Davos, Suïssa; segons els seus partidaris, es tracta d’una trobada idònia per al diàleg i el debat sobre les principals problemes socials i polítics mundials.

Els seus detractors, entre ells intel·lectuals i polítics influents (Ignacio Ramonet, Luiz Inácio Lula Dóna Silva o Noam Chomsky entre ells), creuen que es tracta d’un esdeveniment programat per i per a les elits mundials: Davos interessa, asseguren els seus crítics, a una audiència composta per les personalitats i entitats relacionades amb els qui acudeixen a Davos.

En 2001, l’organització ATTAC i el Partit dels Treballadors de Brasil van crear el Fòrum Social Mundial, que coincideix anualment amb el Fòrum Econòmic i pretén donar veu mediàtica als qui no tenen accés a fer sentir la seva veu a Davos.

El Fòrum Econòmic Mundial promou el diàleg entre aquells qui acudeixen a la cita: representants de les empreses més importants, polítics de la talla de ministres i caps d’Estat, tecnòcrates reconeguts i intel·lectuals.

En els últims anys, potser a la recerca d’una major repercussió en els mitjans, els organitzadors han promogut la participació de celebritats.

Els qui han acudit històricament destaquen la generalment informal atmosfera de les trobades promogudes en cada edició. El gruix dels participants està composat per personalitats polítiques, encara que també acudeixen desenes d’alts càrrecs d’ONG (Amnistia Internacional, Transparència Internacional, Oxfam i diverses organitzacions sota el paraigües de l’ONU), així com líders sindicals, socials i religiosos. Així mateix, els periodistes presents, entorn de 600, tenen accés a cada sessió.

Crítiques entorn de l’elaboració de les llistes de participants

Degut a què el World Economic Forum convida fonamentalment a dirigents de les majors multinacionals, un reduït nombre de les quals té la seva seu en els països pobres, la majoria dels qui acudeixen a la cita prové d’Estats Units, Europa i Japó.

Per exemple, en la reunió anual del 2002, el 75% dels participants era d’Europa (39%) i Estats Units (36%). No obstant això, Estats Units i la Unió Europea representen aproximadament el 17% de la població mundial.

Els representants del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà, on es concentra la major part de les reserves petrolíferes, es trobaven també sobre-representats (constituïxen el 0,8% de la població mundial): un 4% dels qui van acudir a Davos el 2002 eren mandataris i empresaris d’aquesta zona.

Per contra, mentre el 60% de la població mundial viu a l’Àsia, únicament al voltant del 7,7% dels participants de la reunió anual del Fòrum Econòmic Mundial del 2002 provenia d’aquest continent. Ocorria el mateix amb Àfrica i Amèrica Llatina.

Reconeixement tardà

Per primera vegada des de la seva fundació el 1971, les 2.500 personalitats qui van acudir a l’edició de 2007 de l’esdeveniment han admès, per primera vegada, que cal reduir les emissions de CO2 per a fer front al canvi climàtic.

Vergonyosament, el FEC, “lloc ideal per a debatre problemes polítics, econòmics i socials”, ha plantat cara oficialment al canvi climàtic provocat per l’home fins i tot després que George W. Bush, que va fer el propi el 23 de gener.

El president nord-americà va al·ludir a la importància d’afrontar la “seguretat energètica” i el canvi climàtic en el discurs de l’Estat de la Unió, davant el Congrés nord-americà.

El mateix dia a Davos, el president de la Fundació de les Nacions Unides, Timothy Wirth, va congratular públicament a les empreses elèctriques d’Estats Units que, avançant-se a la immobilitat del seu govern, han decidit reduir l’emissió de gasos.

Ciutats nord-americanes i grans multinacionals de diversos sectors també s’han proposat, si no complir amb els objectius de Kyoto, sí reduir dràsticament la seva petjada de carboni.

El Fòrum Econòmic Mundial, en la seva edició del 2007, es va tornar a semblar a les anteriors reunions informals de Davos. Es va parlar de L’Iraq, de la necessitat que la UE assoleixi avançar en la construcció europea i del canvi climàtic.

La majoria dels assistents tampoc havia canviat el seu lloc de procedència: Europa Occidental, l’Amèrica del Nord, Japó, Orient Mig i, a una enorme distància, la resta del món.

Els representants de les ONG també provenen majoritàriament del món desenvolupat.