S’hi requereix molt poc (hores de sol, reg, abonament, cura regular). A canvi, n’ofereix relaxació, enforteix la relació familiar i, com recompensa, verdures fresques, biològiques, locals i econòmiques.
Hauríem de demanar perdó als jubilats i persones titllades sovint com pagesos o gent de poble per conrear el seu hort propi durant les seves hores lliures? Perquè resulta que l’hort urbà està de moda.
“L’enciam és del meu balcó”. “Prova aquest tomàquet; t’agradarà. És de les meves tomaqueres. Costen el mateix de mantenir que els geranis i et pots imaginar la diferència”. “Com és la primera vegada que ho faig, he plantat només espinacs, albergínies i enciams; si tot va bé, espero anar plantant més coses en funció de la temporada.”
Són petites mostres de converses mantingudes des de la passada primavera; primer en diverses ciutats d’Estats Units i a continuació a Barcelona.
Professionals preocupats per la dieta o interessats a compartir temps amb els seus fills en una activitat educativa i que en ensenya valors com la recompensa a mitjà termini, derivada de l’esforç i la planificació; jubilats amb temps lliure o amb un estret lligam amb el treball al camp, que es mantenen en forma amb un petit hort al costat de casa; escoles.
Eclosió del fenomen dels horts urbans
Els horts urbans són una realitat a l’Amèrica del Nord (tant als Estats Units com al Canadà), Austràlia i qualsevol país europeu. A Alemanya i França, per exemple, el cultiu de verdures i hortalisses en terrats i jardins privats ha esdevingut un passatemps molt popular entre els tradicionals compradors d’aliments locals i els visitants de mercats de barri.
A Espanya, Barcelona i Madrid lideren la nova tendència. Tres petites empreses barcelonines, Horturbà, Leopoldo Group Design i Vaho Works, han desenvolupat petites estructures per a terrasses, balcons, porxos, patis i terrats urbans ideades per a conrear verdures i hortalisses, herbes aromàtiques o espècies.
La tendència no se subscriu únicament a l’Amèrica del Nord, Europa Occidental, Japó o Oceania. A Argentina, per exemple, els jardins urbans d’hortalisses aporten més que menjar.
Marcela Valente explica que els horts comunitaris foren creats primer a Buenos Aires per a ajudar als habitants més desfavorits de l’urbs a superar el col·lapse econòmic sofert el 2001, amb la congelació dels fons bancaris i la fi de la paritat entre el dòlar i el peso argentí.
Ara, amb una economia que torna a créixer, els programes d’agricultura urbana de Buenos Aires o Rosario -la tercera ciutat del país, després de la capital i Còrdova-, s’han convertit en un mètode de reinserció social per a les famílies que encara no noten la millorança: els aturats troben una activitat comunitària que els reporta aliments frescos i biològics per a la seva família que ells mateixos han conreat.
L’agricultura urbana o periurbana és definida com “la pràctica de l’agricultura (incloent cultius, animals de corral, peix i activitats forestals) als límits de la ciutat o en les seves rodalies. La superfície emprada acostuma a ser privada i residencial (s’usen petits solars, balconades, murs o terrats), terreny públic al costat d’infraestructures, o vorades de rius.”
L’agricultura urbana que guanya més terreny és la practicada per l’autoconsum. Luc Mougeot, membre de la institució canadenca IDRC (Centre d’Investigació per al Desenvolupament Internacional), és l’autor d’una definició d’agricultura urbana i periurbana que ha estat citada en publicacions tècniques del Programa de Gestió Urbana de l’ONU (UN-Habitat’s Urban Management Programme) i pel Programa Especial de Seguretat Alimentària de la FAO.
Segons Mougeot, “l’agricultura urbana és una indústria localitzada a dins (intraurbana) o al costat (periurbana) d’un poble, una ciutat o una metròpolis, que planta, conrea, processa i distribueix diversos tipus de productes alimentaris i no alimentaris, tot emprant o reutilitzant recursos humans i naturals, productes i serveis que es troben en la ciutat o al costat d’aquesta; i que, a canvi, en subministra aliments, productes i serveis a la mateixa zona.”
L’agricultura urbana contribuiria a l’increment de la seguretat alimentària i dels aliments de dues maneres:
- La disponibilitat de productes locals, biològics i de temporada per als habitants d’una ciutat és incrementada, en un moment que els centres integrals de mercaderies no distingeixen entre productes biològics i no biològics, així com entre aquells procedents d’una zona propera o els enviats des d’Argentina, Xile, Nova Zelanda o Austràlia (consultar el reportatge Menjar: contar els km per mos).
- Permet que les verdures, hortalisses i fruites conreades a la ciutat o al seu voltant estiguin immediatament disponibles per als consumidors, en la majoria de les ocasions sense existir-hi cap tipus de contraprestació econòmica.
Viquipèdia hi afegeix que, “degut al fet que en la producció d’aliments locals es promou l’estalvi d’energia, les agricultures urbana i periurbana són una pràctica sostenible.”
Un reportatge del diari San Francisco Chronicle explica l’experiència d’alguns habitants de Berkeley, al costat de San Francisco, amb la seva collita de verdures i hortalisses al bell mig de l’urbs: “els agricultors urbans produeixen gairebé tot el seu menjar en un hort sostenible al seu pati interior.”
A West Berkeley, nombrosos veïns planten endívies, enciam, tomàquets, pastanagues, mongetes verdes i fins i tot són capaces de produir formatge feta.
Pel que fa a Jim Montgomery i Mateo Rutherford, “quan no hi afegeixen fruits secs o alvocat, aleshores tots els ingredients de la seva amanida han estat plantats, fertilitzats, collits i processats en la seva casa. Si hi afegissin un ou cuit o un tall de carn d’ànec fumada, aquests ingredients també haurien estat produïts darrere de la seva casa.”
A la ciutat californiana, la Network of Backyard Urban Gardeners (xarxa de jardiners de patis urbans) té el seu propi grup de correu en Internet, a través del que es mantenen en contacte.
Tant a San Francisco com a Barcelona, Seattle, Toronto, Vancouver, Nova York o París, ciutats on es popularitza el moviment espontani i no organitzat dels propietaris d’un hort urbà (“urban gardeners”), els horts urbans són més un passatemps i una resposta crítica al sistema agroalimentari actual que no pas una necessitat.
Com a passatemps, es creu que els productes d’horta que hom pot plantar a casa seva milloren la dieta; en suposen una oportunitat d’aprenentatge per als nens; n’ofereixen relaxació a qui els gestionen; per molt limitada que sigui, n’existeix una aportació a la dieta diària.
La recompensa fruit de l’escàs treball destinat al manteniment d’una petita horta al balcó o terrassa és tangible i quantificable: menjar local (sostenible) i sa (sense plaguicides; el consumidor controla el que menja).
Mentre realitzàvem reportatges el juliol i l’agost per la Costa Oest dels Estats Units, faircompanies va tenir oportunitat de xerrar en profunditat amb Heather Flores, alma mater del moviment Food Not Lawns (Menjar, no pas gespa), el qual reivindica la substitució de jardins ornamentals i gespa per arbres fruiters, verdures i hortalisses que poden créixer fàcilment en un clima temperat tan afortunat com el que gaudeixen al nord de Califòrnia, així com a Oregon i Seattle.
A indrets com ara la ciutat natal de Flores, la molt progressista -i un dels epicentres de la contracultura estatunidenca dels seixantes- Eugene, a Oregon, centenars de veïns cullen verdura i fruita dels jardins de les seves cases, a més de permetre els altres membres de la ciutat fer-ne el mateix. Heather Flores ens ho explica en un vídeo de faircompanies.
De les Green Guerrillas als horts metropolitans de l’Estat espanyol
L’agricultura urbana o periurbana i l’hort urbà constitueixen un fenomen creixent, encara que discret. Ha passat de constituir un fenomen amb caire reivindicatiu a la Nova York dels setantes, ofegada de problemes socials i de solars ruïnosos que foren convertits en jardins i horts per les Green Guerrillas, a convertir-se en tota una tendència.
Actualment, l’agricultura urbana és vista com una manera d’obtenir verdura fresca de temporada i orgànica (sense plaguicides ni fertilitzants químics), local (per tant, sostenible, ja que no es contamina durant el seu transport, empaquetat i viatge a casa del comprador) i crític amb un sistema de producció i distribució d’aliments que, com a mínim, compta amb una gran petjada ecològica.
Organitzacions com Worldwatch Institute o Environmental Working Group, restauradors, grups de consum ecològic, ciutadans anònims. La creixent sensibilitat per la sostenibilitat de les nostres pràctiques quotidianes o la qualitat dels nostres aliments ha dut a persones d’arreu del món a preguntar-se què mengen, a contar els quilòmetres que els separen d’on s’hi produeixen els seus aliments o a preguntar-se on comprar-hi aliments locals i ecològics.
No cal anar-se’n a la Nova York dels setantes per a evocar exemples de ciutadans qui, espontàniament i sovint de manera irregular, han decidit emprar part del seu temps lliure a mantenir un hort, més o menys ambiciós.
A l’Estat espanyol, l’era del desarrollisme, iniciada en els seixantes, va dur a l’emigració massiva de centenars de milers de ciutadans de les zones rurals als centres industrials i econòmics de Madrid, Barcelona, el País Basc i Llevant, principalment.
Els nouvinguts van s’endugueren la seva idiosincràsia i aficions, entre elles la inclinació i la nostàlgia pel treball de la terra. D’una manera una mica caòtica i en ocasions poc harmoniosa amb el paisatge urbà, milers de parcel·les irregulars foren conreades durant lustres, si no dècades.
Qualsevol persona que prengui el transport públic metropolità en alguna de les zones citades encara podrà veure algun d’aquests horts urbans. Precursors de l’actual moviment o vestigis d’una cultura agrària que es resistia a desaparèixer? Potser ambdues coses.
Horts a Barcelona: parcel·les públiques per a evitar horts informals
A Barcelona, la transformació de la ciutat iniciada el 1986, després de ser nomenada seu dels Jocs Olímpics del 1992, no només acabà amb els darrers vestigis del barraquisme, sinó que vetllà d’una manera més estricta per la salvaguarda estètica dels espais més degradats.
Els horts que havien nascut espontàniament al costat de vies del tren, descampats o infraestructures sense resoldre van anar desapareixent.
Per aquest motiu la ciutat inicià, el 1995, un projecte d’horts urbans: el Consistori s’ocupava de l’acondicionament del primer hort urbà de la ciutat, dividit en parcel·les lliurades en règim d’explotació de cinc anys a jubilats de la zona que només podien practicar agricultura biològica, en prohibir-se els fertilitzants i plaguicides.
El juliol de 2007, s’obria a Trinitat Nova l’últim hort urbà fins a la data a Barcelona. Els onze horts urbans oberts fins ara estan distribuïts per tots els districtes de la ciutat: dos a Gràcia (on es va crear el primer el 1995); i un a l’Eixample, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sant Martí, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts i Nou Barris.
Segons el propi consistori, l’engegada d’aquesta iniciativa pretén “recuperar espais urbans per a l’ús públic, l’espai per a les persones jubilades on conrear la terra i acostar les escoles al coneixement del món agrícola.”
No obstant això, la iniciativa no beneficia a tots els barcelonins. Per a poder accedir a la cessió d’aquestes parcel·les, les persones interessades han de:
- Tenir més de 65 anys i estar jubilades, estar físicament capacitades per al treball agrícola i empadronades en el districte on estigui l’hort.
- És imprescindible seguir un model d’agricultura biològica. Els productes químics estan prohibits, de manera que tots els vegetals conreats en els horts urbans barcelonins són biològics.
- Es prohibeix de vendre el producte obtingut del cultiu. Ningú no impedeix, això sí, que es comparteixi allò obtingut amb la collita.
- Després d’un sorteig públic, els terrenys se cedeixen a jubilats durant un termini de cinc anys, amb un període de prova de sis mesos.
Les parcel·les solen tenir unes dimensions de 65 metres quadrats i els usuaris tenen un armari individual on guardar utensilis i roba. Així mateix, les escoles barcelonines realitzen activitats amb els alumnes en aquests equipaments.
Per què mantenir un hort en la terrassa: eficiència energètica i qualitat dels aliments
L’eficiència energètica és un dels arguments més emprats pels qui promouen l’agricultura urbana en qualsevol de les seves modalitats, entre les quals s’inclouria tenir un hort privat al balcó, a la terrassa o al terrat. El sistema agrari industrial actual depèn de sistemes de transport, refrigeració i logística amb un gran cost energètic.
Segons el grup de consulta forestal de la ciutat californiana de San Diego, que promou l’agricultura urbana en la ciutat, el 95% dels aliments produïts als Estats Units són exportats, mentre el 95% dels aliments consumits las Estats Units són importats: “l’energia emprada per a transportar aliments es reduiria enormement si l’agricultura urbana pogués proporcionar aliments locals a les ciutats nord-americanes.”
A més de l’eficiència energètica, altre motiu citat habitualment a favor dels horts urbans és la pròpia qualitat dels aliments obtinguts. Encara que qualitats com el sabor, el sabor o la textura dels aliments són subjectives, no és pas difícil trobar un practicant de l’agricultura urbana que prefereixi el sabor dels productes que ell mateix hi conrea.
A més, l’agricultura urbana practicada com a passatemps en llocs on no existeix una necessitat econòmica sinó una visió crítica del sistema agroalimentari actual, sol ser biològica -als EEUU s’empra el terme “orgànic” per a referir-se als cultius sense plaguicides ni fertilitzants químics-.
Els horts urbans acostumen a evitar l’ús de plaguicides i fertilitzants que poden ser potencialment perillosos per a la salut humana i per a l’entorn. Els aficionats a l’agricultura urbana evitarien, a més, l’ús de mètodes de preservació, degut al fet que els seus productes no viatgen grans distàncies.
Passatemps per a jubilats o afició de professionals urbans?
Atenint-se a les dades disponibles, ambdues coses. Si no fa molt temps, aquest tipus d’horts estaven associats exclusivament amb el passatemps de la primera generació d’immigrants de la resta d’Espanya instal·lats fa tres dècades a Madrid, Barcelona i el País Basc, ara, paradoxes de la destinació, les noves tendències semblen donar la raó a aquestes persones anònimes.
A Barcelona, sobretot abans dels Jocs Olímpics de 1992, algunes famílies conreaven de manera espontània un tros de terra, en moltes ocasions terreny públic que no podien emprar legalment.
A les portes de 2008, l’agricultura urbana entra en simposis com Barcelona Meeting Point, és citada en les últimes tendències bioclimàtiques i ha donat motiu al naixement d’empreses que comercialitzen accessoris per a ajudar a principiants amb el seu primer hort urbà en la balconada.
L’augment de blocs i portals d’Internet sobre temàtiques sostenibles (faircompanies n’és un), o les pròpies pàgines web d’aquests fabricants ofereixen consells de sembra i manteniment d’aquests horts.
Propostes per a urbícoles
En una entrevista per a la contraportada de La Vanguardia, el director d’Horturbà, Josep Maria Vallès, exhortava als urbícoles a conrear les seves amanides al balcó de casa.
Vallès, qui confessa en la mateixa entrevista combinar en les seves amanides enciam, raves, canonges, pastanagues, cebes, tomàquets, escaroles i cogombres que planta a la seva balconada (a més de pèsols, mongetes, síndries, meló francès, espinacs, bledes, alls, porros, calçots, albergínies, pebrots, carabassa i carbassó, entre altres verdures, fruites i hortalisses), creu que qualsevol pot tenir un hort sense excepció, independentment de l’espai amb què es conti.
“[Quin és l’hort més petit possible?] Una ampolla de 2 litres, tallada per la meitat: inverteixes la part superior, amb un drap en la base, i la diposites sobre la meitat inferior, amb dos dits d’aigua (…). I omples la part superior de terra i plantes un enciam. Al mes, te’l menges. És un microhort, un hort portàtil!”
En una entrevista concedida a faircompanies, Josep Maria Vallès parla del concepte Horturbà, una petita estructura que permet conrear verdures i hortalisses durant tot l’any, en funció de la temporada.
A més d’Horturbà, dues empreses més amb seu a Barcelona, Leopoldo Group Design i Vaho Works, col·laboradora de l’anterior i firma impulsora del reciclatge de materials per a la confecció de bosses, mobiliari i altres complements (es tracta del concepte “trashion”, que expliquen a Kirsten Dirksen en un vídeo de la directora multimèdia de faircompanies per a Current TV), han creat petites estructures perquè qualsevol pugui muntar-se ràpidament un hort en el balcó.
Pep Puig, un dels quatre fundadors de Leopoldo Group Design, parla a YouTube sobre el producte que comercialitza la seva empresa (Leopoldo Hort Urbà): “es tracta d’un projecte format per quatre amics qui portàvem temps intentant col·laborar junts professionalment”. Puig creu que el seu producte s’ha convertit més en un moviment que no pas en “la simple venda d’uns ferros per al balcó.”
Segons la pàgina web de Leopoldo, “l’hort urbà Leopoldo-Vaho Works és un intent per fer més sana la cuina de la ciutat. Una assignatura més del Slow Food. El somni rural dels urbícoles qui troben a faltar vegetals que sàpiguen a alguna cosa en mossegar-los.”
Allò important és el contingut
Sigui com sigui, no és necessari comprar cap tipus d’estructura per a muntar un petit hort en la terrassa. Tot seguint els preceptes “trashion” promoguts per la pròpia Vaho Works, només calen uns simples tests o recipients capaços de realitzar un correcte drenatge de la terra per a posar-se a plantar enciams, tomàquets i altres verdures, hortalisses, herbes aromàtiques o fins i tot fruites.
Amb Internet com a principal font d’informació (es tracta del mètode més econòmic i dinàmic per a aprofundir en aquesta o altres temàtiques), és senzill informar-se’n i es pot començar en qualsevol moment. L’espai necessari és tan reduït com el que explicava bromejant Josep Maria Vallès en la contraportada de La Vanguardia. Això sí, l’anglès ajuda.
En castellà, Consumer compila alguns consells per a posar a punt un hort urbà. Terra.org esmenta una curiosa -i valuosa- font: L’Hort d’en Pep. La pròpia Horturbà ofereix, en català i castellà, consells bàsics sobre cultius, gestió de recursos (abonament, llum, reg, disposició de l’hort, conservació de la llavor) i activitats relacionades amb els horts urbans i la sostenibilitat en un sentit més ampli.
ADN se centra únicament en la proposta d’Horturbà en un dels seus articles. En altre reportatge del mateix mitjà electrònic -aquest sí, de qualitat-, es parla del moviment de l’agricultura urbana. També s’ofereixen altres pistes interessants per a continuar indagant, a més de les que us oferim en aquesta mateixa informació.
Tot remetent-nos a una de les màximes de l’organització Green Guerrillas, una proposta educativa que duu dècades a Nova York gestionant horts urbans a comunitats amb el risc d’exclusió social, “és la teva ciutat; llaura-la”.