Es consumeixen 1 milió per minut. Acaben bloquejant desguassos i matant animals. Diversos països les prohibeixen, però els seus productors contraataquen… Mentre torna la borsa reutilitzable.
Necessitem una cistella de la compra sense borsa?
La borsa de la compra de plàstic té una història relativament curta. Fou adoptada per les botigues de comestibles i la distribució en general als Estats Units i el Regne Unit el 1977, encara que ràpidament es tornà omnipresent.
Actualment, el 90% de les borses de la compra són de plàstic i, de mitjana, en consumim pràcticament una de nova a diari, 365 dies a l’any: als Estats Units, qualsevol ciutadà accepta una mitjana de 330 borses de plàstic cada l’any i, a altres països, les dades són molt similars (a Austràlia, per exemple, es consumeixen 326 per persona i any).
Encara que els seus impulsors argumenten que van ser implantades per la seva conveniència i com alternativa a les borses de plàstic, relacionades amb el consum de paper i, indirectament, amb la deforestació, en les 4 últimes dècades, les borses de plàstic han deixat la seva inconfusible petjada en paisatges d’arreu del món -guanyant-se apel·latius com “calces de bruixota” (Regne Unit), “contaminació blanca” (Xina), “margarides de carretera” o la “flor nacional” (Sud-àfrica)-, i són una font no només d’escombraries, sinó de greus problemes mediambientals.
Actualment, països com Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Itàlia, França, Bangla Desh, Bhutan, Sud-àfrica, l’Índia, Xina, Taiwan, Tanzània, Rwanda, Kenya i Uganda graven amb algun tipus d’impost o prohibeixen en algun grau l’ús de borses de plàstic, mentre altres països (és el cas d’Austràlia, el Regne Unit o Espanya), consideren prendre-hi algun tipus de mesura.
La percepció sobre l’ús de borses de plàstic ha canviat tant en els últims temps que, el març de 2007, quan un càrrec públic de San Francisco, Ross Mirkarimi, proposà la seva prohibició a la ciutat californiana, es referí a aquestes com una “relíquia del passat”.
La prohibició va entrar en vigor el novembre de 2007, mes en què San Francisco es va convertir en la primera ciutat nord-americana a prohibir el seu ús, encara que el comentari d’aquest membre del consistori de la ciutat californiana resulta un xic prematur: les dades aclareixen que l’ús de borses de plàstic segueix vigent.
Els grups de pressió de la indústria
Mentre Austràlia decideix si imposar una prohibició en tot el país o gravar el seu ús amb impostos a partir de 2008, les tres principals patronals de la distribució alimentària -Associació Australiana de la Distribució (ARA en les seves sigles en anglès), l’Associació Nacional del Comerç Minorista Alimentari i l’Associació Nacional de Minoristes-, han començat a lluitar contra la proposta.
El director executiu d’ARA, Richard Evans, ha declarat que “aquesta iniciativa causa confusió, incrementa els costos i afegeix un requisit més als distribuïdors.”
Aquest tipus de pressió ha funcionat en alguns indrets. A Los Angeles, la pressió per part de l’associació patronal Plastics FoodService Packaging Group (PFPG; entre els seus membres, s’hi troben Chevron Philips Chemical Company, Dow Chemical Company i Total Petrochemicals USA), va provocar un canvi d’opinió d’última hora al consistori de la ciutat del sud de Califòrnia, que es retractà de les seves intencions de prohibir el seu ús i, a canvi, va introduir una normativa per a promoure un programa voluntari, més d’acord amb els postulats de les empreses.
La Coalició de Suport al Reciclatge de Borses de Plàstic va interposar una demanda judicial a la ciutat de Fairfax, una petita població de Silicon Valley reconeguda pels seus valors progressistes que, davant les perspectives d’un llarg i costós judici, va decidir anul·lar la prohibició sobre l’ús de borses de plàstic instaurada en el terme municipal des de juliol de 2007. En canvi, Oakland, també a la Badia de San Francisco, en trobar-se davant una demanda similar, els ha decidit a barallar-s’hi.
Donades les actuacions de països i consistoris locals, així com les airades reaccions amb què es topen, en la majoria dels casos orquestrades per companyies amb presència arreu del món (per no parlar de comentaris d’alguns membres de grups de pressió, qui asseguren que “l’impacte mediambiental de les borses de plàstic és insignificant”), hem cregut oportú fer un cop d’ull a l’evolució de les lleis sobre l’ús de quelcom aparentment tan innocu com les borses de plàstic, i analitzar per què tants governs i ajuntaments en prohibeixen, sense més, el seu ús.
Advertiment: les borses de plàstic poden causar inundacions i dolències
El primer país a prohibir les borses de plàstic va ser Bangla Desh, després de descobrir que el seu ús fou el principal causant de les devastadores inundacions de 1988 i 1998.
Les borses rebutjades havien bloquejat els desguassos i, com a conseqüència, es van inundar dos terceres parts del país. El 2002, totes les borses de la compra de plàstic van ser prohibides.
Les borses de plàstic han causat tants problemes a la veïna Índia -inundacions, concentració d’escombraries i fins i tot la mort de vaques (que, en intentar menjar-les, moren asfixiades o de problemes gastrointestinals)-, que la ciutat de Bombai ha prohibit el seu ús.
El professor Rashmi Mayur, assessor de les Nacions Unides, explicava a la BBC el 2001 que el problema de les deixalles havia traspassat en la ciutat tots els límits suportables, amb efectes a llarg termini sobre la salut humana encara per determinar.
“A poc a poc, tot el terreny de les granges se satura de borses de plàstic, i la gent no sap què ocorre amb el plàstic quan es comença a descompondre. I els grangers planten verdures i hortalisses, planten gra i tots aquests productes es barregen amb les substàncies químiques, que es transmeten a la sang i causen una enorme quantitat de problemes neurològics, i així successivament.”
La flor nacional
El 2002, el govern irlandès va declarar a les borses culpables de constituir un dels majors generadors d’escombraries en el país. L’abril del mateix any, l’administració del país va instituir un impost sobre el seu ús, o “plastax” (acrònim creat amb les paraules “plàstic” i “impost” en anglès), establert en 15 cèntims per borsa.
Cinc mesos després, el ministre de Medi ambient, Martin Cullen, reivindicava l’èxit de la iniciativa i els seus efectes sobre el paisatge, que va titllar de “clarament visibles“. El 2008, l’ús de borses de plàstic ha descendit en un 90%; anualment, els irlandesos usen ara 1.000 milions de borses de plàstic menys.
El 2003, hi havia tantes borses de plàstic en el paisatge de Sud-àfrica que la gent les havia sobrenomenat “margarides de carretera” i “la flor nacional”. Aquest any, el govern del país africà va aprovar una de les restriccions sobre el seu ús més estrictes fins al moment: els venedors que reparteixin borses de plàstic de menys de 30 micres d’espessor s’enfronten a multes de fins a 100.000 rands (prop de 9.000 euros) o a sentències de presó de fins a 10 anys. Les borses amb més de 30 micres d’espessor estan exemptes, al ser més fàcils de reciclar.
El gener de 2008, la Xina va prohibir l’ús de les borses ultra-fines (amb un espessor de 0,025 mil·límetres o menys) -només 15 anys després de la introducció de les mateixes en els supermercats-, en un intent de protegir el medi ambient i estalviar energia.
La pàgina web oficial de l’Estat xinès proclamava: “les borses ultra-fines són la principal font de ‘contaminació blanca’ degut al fet que poden trencar-se fàcilment i acabar com escombraries.”
En defensa dels animals
Les preocupacions sobre la contaminació per borses de plàstic no són només estètiques: la pol·lució provocada pel plàstic, així com la seva ingestió o embull en el cos de nombrosos animals és responsable de la mort de més d’un milió d’aus i 100.000 animals mamífers marins i tortugues cada any.
Els residents de Coles Bay, a Tasmània (Austràlia), van prohibir l’ús de borses de plàstic el 2003, en part a causa de la proximitat d’aquesta localitat costanera d’un parc nacional, així com d’una ruta marina que utilitzen anualment les balenes que migren cap a la costa (veure vídeo -en anglès- gravat en aquesta localitat, on els comerciants i els turistes parlen sobre la prohibició).
Per als residents de Modbury, Anglaterra, les aus aquàtiques que dugueren al consistori de la població a prohibir les borses de plàstic es trobaven a l’altra punta del món.
Quan la fotògrafa especialitzada en naturalesa i oriünda de Modbury, Rebecca Hosking, va prendre imatges de criatures mortes d’albatros Laysan “amb els seus cossos embolicats en plàstic”, a l’illa hawaiana de Midway, va regressar al seu poble a ensenyar les fotografies i filmacions als seus conveïns, els qui tot seguit van acordar prohibir les borses de plàstic en la localitat.
El cost de la neteja
Preocupar-se per l’efecte de les borses de plàstic en una petita localitat de l’interior del Regne Unit pot sonar a curiositat acadèmica, però les borses de plàstic llençades en qualsevol lloc i a la mercè dels corrents d’aire suposen un gran problema.
Austràlia ha lluitat contra el problema des de 2002, quan el govern va intentar frenar el seu ús mitjançant la introducció de mesures voluntàries, com constatació que al voltant de 50 milions de borses de plàstic (49.600.000, segons el Departament de Medi ambient australià), acaben poblant els carrers i platges del país cada any.
John Dee, fundador de l’organització ecologista australiana Planet Ark, estima que, en un dia ventós, fins a 25.000 borses de plàstic poden volar més enllà dels abocadors. Dee explica que els abocadors solen emprar de dos a quatre persones dedicades exclusivament a detenir les borses que surten volant. “La majoria dels administradors d’abocador amb els quals he parlat han comentat que les borses de plàstic són el pitjor problema concret que han d’afrontar. Odien les borses de plàstic fins al deliri.”
El fenomen de les borses de plàstic que es desplacen amb l’aire també es tradueix en costos de neteja per a les ciutats. Jared Blumenfeld, cap del departament de Medi ambient de l’Ajuntament de San Francisco, explicava a The Economist, abans que la seva prohibició retallés les despeses derivades de la seva neteja, que enviar a un treballador a retirar les borses d’un arbre ascendeix a 150 dòlars per sortida.
Qui hi ha darrere de la defensa del plàstic
Quan l’ajuntament de Fairfax, Califòrnia, va votar a favor de prohibir l’ús de borses de plàstic en la localitat, amb 8.075 habitants censats (veure vídeo -en anglès- sobre els esforços mediambientals d’aquesta població), els fabricants de borses i envasos de plàstic, entre ells Emerald Packaging Co. i Fresh Pak Corp., van acusar a la ciutat de no haver realitzat una avaluació mediambiental completa, en compliment amb la Llei de Qualitat Ambiental de Califòrnia, abans de prohibir l’ús de les borses.
Donne Dempsey, director del grup de pressió de la indústria del plàstic Progressive Bag Alliance, va sostenir que una correcta avaluació és important per a determinar l’impacte mediambiental de les alternatives. Va afirmar que “un major ús de paper -com alternativa a la prohibició de les borses de plàstic en la localitat- contribuiria a la deforestació.”
La mateixa qüestió li va ser plantejada al govern australià, després de la proposta de prohibició portada a terme pel govern laborista de Kevin Rudd.
El portaveu de Medi ambient de l’oposició conservadora, Greg Hunt, es va manifestar en contra de qualsevol decisió ràpida: “volem assegurar-nos que no estem incrementant la tala d’arbres per a fer borses de paper amb la finalitat de substituir les borses de plàstic.”
Paper o plàstic
La preocupació per una substitució del plàstic per paper és justificada. El paper no és necessàriament una alternativa més sostenible. Segons l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units, la fabricació de borses de paper genera significativament més contaminació en l’aire i l’aigua que la producció de borses de plàstic convencionals. També ocupen més espai en els abocadors.
Segons la Film and Bag Federation (federació de film i borses de plàstic) -una part de la Societat de la Indústria del Plàstic, amb seu a Washington DC-, en comparació de les de paper, les borses de plàstic consumeixen un 40% menys d’energia, generen un 80% menys de residus sòlids, produeixen un 70% menys d’emissions atmosfèriques, i alliberen un 94% menys de deixalles líquides.
Triar entre paper i plàstic convencional sembla consistir a seleccionar quin tipus de recurs contaminant consumir. Segons el Consell de Defensa dels Recursos Naturals, les borses de plàstic usades anualment als Estats Units requereixen al voltant de 12 milions de barrils de petroli per a la seva producció. El cost relacionat amb la fabricació de l’alternativa de paper: 14 milions d’arbres.
Ni paper ni plàstic
Encara que les borses de paper no suposen un risc per a la vida animal ni s’acumulen en el camp de la mateixa manera que el plàstic, no són una solució a llarg termini, en aportar tants problemes com avantatges.
La majoria de les prohibicions establertes per nombrosos governs estatals i locals exclouen les borses de paper de la normativa, encara que també n’accepten l’ús de borses de plàstic biodegradables.
Les borses de plàstic biodegradables requereixen la creació d’una infraestructura de compostatge (no poden ser reciclades amb la resta de les borses de plàstic, confeccionades amb derivats del petroli, sinó que es descomponen amb la resta de les escombraries orgàniques, sempre que aquest tipus de brossa sigui tractada convenientment i de forma separada de la resta dels residus), però a mesura que les ciutats creen centres de recollida d’escombraries orgàniques, les noves borses són usades per a llençar les restes del mejar.
Als Estats Units, les ciutats de Seattle i San Francisco, ambdues a l’Oceà Pacífic, ja tenen centres de tractament de residus orgànics.
El responsable de Medi ambient de l’Ajuntament de San Francisco, Jared Blumenfled, explicava a The Economist que la gent faria més compostatge si tingués a l’abast borses de la compra biodegradables, que podrien usar per a llençar les escombraries orgàniques sense necessitat de comprar borses addicionals.
Fins i tot les borses compostables no són ideals. No només són més cares -costen als minoristes 10 cèntims per peça per 1 cèntim de l’alternativa de plàstic convencional, o 5 cèntims de borses de paper-, sinó que també requereixen recursos per a la seva producció (Aseem Das, de l’empresa de contenidors de menjar per endur biodegradables World Centric, amb seu en Silicon Valley i amb clients com Google o Apple, ens explicava en un vídeo -en anglès- els avantatges i inconvenients del plàstic biodegradable).
Una borsa més verda
Però la borsa que s’ha guanyat el suport de la majoria com una alternativa viable al paper i al plàstic no és obtinguda a partir de blat de moro, patata, soia ni qualsevol nova tecnologia que permeti l’obtenció d’un plàstic vegetal, sinó que es tracta de quelcom més tradicional i casolà: la borsa reutilitzable. La borsa de la compra de tota la vida, que hom feia servir fins a l’arribada de la borsa de plàstic, a les acaballes dels setantes del segle passat.
El govern xinès ho explicava en una declaració que anunciava la prohibició de l’ús de borses de plàstic: “Hem d’animar a la gent perquè torni a dur borses de tela i cistelles per a la compra.”
Nancy Nadel, de l’Ajuntament d’Oakland, al costat de San Francisco, enaltia aquesta mateixa opció mentre defensava la prohibició que la localitat ha imposat sobre l’alternativa de plàstic: “Tinc confiança que la gent de Oakland podrà passar-se a les borses reutilitzables.”
Milions d’australians ja s’han decidit per aquesta opció, durable i menys contaminant, des que el govern pressionés el 2002 als supermercats perquè reduïssin voluntàriament l’ús de borses de plàstic.
A un preu de tan sols 99 cèntims cadascuna, les borses reutilitzables ja formen part de pràcticament cada llar australiana; en un país amb 20 milions d’habitants, actualment existeixen entre 10 i 15 milions de borses (dades de 2005).
Encara que les borses usades a Austràlia estan fetes de plàstic -polipropilè-, el president de la campanya Netegem Austràlia, Ian Kiernan, ha reivindicat que les borses poden ser reciclades una vegada ha acabat la seva vida útil (l’estimació parla de 104 compres de mitja), i que “cada borsa verda equival a 1,2 borses de plàstic convencionals. L’estimació parla de 8,3 borses de plàstic per persona i setmana, o 431 borses a l’any.”
Una borsa per a tota la vida
Al Regne Unit, Marks & Spencer va mantenir una campanya en la qual regalava borses reutilitzables “per a tota la vida“, abans de començar a cobrar als clients 5 penics per elles (6 cèntims d’euro) en les botigues d’Irlanda del Nord.
La taxa va funcionar per a assolir un canvi de comportament en el consumidor: amb el pla, l’ús de borses de plàstic s’ha reduït en un 66%, i Marks & Spencer començarà el 2008 a cobrar per l’ús de borses en les seves botigues del sud-oest d’Anglaterra.
Altres cadenes de distribució britàniques han reconegut la necessitat de canviar. Tesco ofereix el lliurament de comestibles “nus” (una opció que no empra borsa de plàstic), mentre Sainsbury’s ha instaurat dies sense borses de plàstic i Waitrose prova diferents iniciatives perquè els usuaris portin les seves pròpies borses.
La cadena de supermercats estatunidenca Whole Foods va trobar resistència a l’opció de l’ús de borses reutilitzables, fins que van situar el seu preu en 99 centaus. Després de comprovar que la majoria dels seus clients va fer el canvi cap a l’opció reutilitzable, en detriment del paper (l’ús del qual només es va incrementar en les botigues de San Francisco, des que la ciutat ha prohibit les borses de plàstic), la cadena ha anunciat que prescindeix de l’opció de plàstic en les 270 botigues que té internacionalment.
Disturbis per a aconseguir una borsa reutilitzable: “I’m not a plastic bag”
Si bé les taxes imposades sobre les borses d’un sol ús han contribuït a crear un mercat de borses reutilitzables, també ho han fet Madonna i Keira Knightley.
Després que diverses celebritats hagin estat vistes duent les borses de la compra de cotó dissenyades per Anya Hindmarch, en les quals es pot llegir un contundent “I’m not a plastic bag” (no sóc una borsa de plàstic), aquest model s’ha convertit en un preuat article que traspassa la frontera de l’útil i es converteix en moda.
Quan van sortir a la venda al Regne Unit, 80.000 persones van fer cua per a comprar-ne una. Als Estats Units, se’n van esgotar en les botigues del supermercat Whole Foods en qüestió d’hores, mentre en Taiwán i Hong Kong la seva venda va generar un devessall que provocà la intervenció de la policia antidisturbis.
Aquesta borsa reutilitzable és tan popular que ha arribat a cotitzar-se a 400 dòlars (275 euros) en eBay. La dissenyadora, Anya Hindmarch, veu aquest curiós frenesí com un fenomen positiu per a la protecció del medi ambient.
“Per a generar conscienciació, has de jugar amb l’escassesa d’un producte que es converteix en objecte de moda, a través de la producció d’una edició limitada. Odio la idea de fer del medi ambient una moda, però necessites que una cosa sigui ‘cool’ i atractiva perquè després esdevingui en hàbit.”
És un hàbit que guanya terreny, tant mitjançant les prohibicions com per la simple sensibilització de l’opinió pública. Com explica Bridget McCosker, una minorista australiana amb la seva pròpia botiga i pertanyent a Snowy Camping World, les borses no han estat prohibides de moment en el seu país, encara que la posició dels seus clients pel que fa al seu ús està canviant.
“He comprovat que, si pregunto als meus clients si volen una borsa, molts d’ells diuen ‘no’ -resposta que m’estalvia temps i diners.”